L’artista James HD Brown, nat a Glendale, Califòrnia, el 1951, però resident a Oaxaca, Mèxic, des del 1994, no té por de Donald Trump. L’artista sempre ha fet bandera del nomadisme geogràfic -ha viscut a Nova York i ara té el centre d’operacions a Mèxic, i a més té casa i taller a París i a l’illa grega de Míkonos-, de l’intercanvi cultural -sobretot amb artistes llatins- i de la curiositat intel·lectual -algunes de les seves obres estan inspirades en composicions musicals de Gustav Holst i de Pergolesi i, quan el visitem al seu taller parisenc, treballa en les il·lustracions d’un llibre de Michel Butor-. La seva trajectòria representa, en definitiva, tot el contrari de les polítiques del president nord-americà, xenòfob, aïllacionista, sectari i enemic declarat de la cultura.

Com he dit, però, Brown no té por de Trump: “En termes culturals, Trump no afecta gens les relacions interculturals entre els EUA i els seus veïns. Tot el que té a veure amb l’art i les humanitats és marginal i alhora és un món que té cura d’ell mateix i sobreviu a pesar de tot. És veritat que sobreviu millor o pitjor en funció del context històric, però el fet de sobreviure depèn de nosaltres mateixos. A més -continua-, avui la gent lluita i dona la cara per les seves conviccions d’una manera que potser abans no feia. Quan tens un president que menysprea la cultura, que no està preparat per gestionar la riquesa cultural del país, tota la societat està en perill. Per això les persones que es dediquen a la cultura reaccionen i s’hi enfronten”.

Brown, un home alt i prim que parla amb una veu lenta i greu i que té un aspecte molt singular, de gentleman una mica lúgubre (fa pensar en una versió seductora i emmagrida de Boris Karloff), tampoc vol donar una impressió d’excessiva confiança davant del complicat panorama politicocultural que viuen els EUA. “Jo també estic preocupat pel que passa. És difícil no viure amb por davant del que pugui passar. Desconcerta dependre d’algú que té molt poder, que no és empàtic i que actua sense que ningú el controli. Ara bé, un context caòtic i advers també pot ser fructífer. A vegades fins i tot tinc la sensació que la cultura, als Estats Units, s’ha posat les piles per compensar les mancances de la política”.

Molts artistes plàstics nord-americans que van néixer entre el 1950 i el 1960, i que van irrompre dins el panorama artístic en plena eufòria dels 80 -una eufòria que es basava en la prosperitat econòmica i en la necessitat que emergissin nous artistes joves que agitessin el mercat i estimulessin el negoci-, es convertiren en estrelles de l’art mundial: Julian Schnabel, David Salle, Keith Harring, Jean-Michel Basquiat... James HD Brown no ha tingut una carrera tan fulgurant com els seus companys de generació més populars, però potser sí que ha tingut una trajectòria més regular i consistent (que les de Schnabel i Salle) i més duradora (que les de Harring i Basquiat, morts prematurament).

La descoberta d’Europa

Després d’estudiar amb els jesuïtes, Brown va anar als vint anys a Europa per estudiar a l’Escola de Belles Arts de París (1972-1975). Allà va descobrir, entusiasmat, les obres de Picasso, Matisse, Soutine i Bonnard, entre d’altres, i ho va aprofitar per viatjar arreu del continent. Per a un nord-americà a la vintena que s’havia criat a la Califòrnia solar i desordenada de la contracultura i el hippisme, d’aquells viatges per Europa sobretot resultaren interessants l’art medieval i el renaixentista. A finals de la dècada, Brown va ampliar els estudis a l’Istituto Michelangelo de Florència.

Des de finals dels 70 va viure llargues temporades a Nova York -un dels epicentres de la moguda de la nova figuració: street art, grafiti, neoexpressionisme...- però sempre va mantenir un peu a Europa, on el 1984 va participar, amb seixanta-cinc artistes incipients més (molts dels quals han assolit fortuna i glòria), en l’exposició Terrae Motus, de Lucio Amelio. Amelio és només un dels molts galeristes estel·lars amb qui ha treballat. La llista també inclou Bruno Bischofberger, Leo Castelli, Larry Gagosian i Thaddaeus Ropac, entre d’altres.

Simplificant-ho molt, es pot dir que, al llarg dels anys, l’art de Brown ha evolucionat des d’una mena de primitivisme inicial deliberadament pedestre i lleig, que s’inscrivia dins el corrent denominat bad painting o pintura dolenta, fins a una quasi abstracció de ressonàncies astrals -les referències còsmiques són freqüents en la seva obra, amb títols que parlen de “planetes”, de “firmaments” i del “regne del caos i la nit”-. És una quasi abstracció (si dic quasi és perquè sempre conté elements reconeixibles, ja siguin detalls concrets o bé el dibuix global de la composició) que sovint es concreta en obres de gran format i en general coloristes, patchworks fets barrejant pintura a l’oli i materials com papers i teles aplicats mitjançant la tècnica del collage.

El dia que l’anem a veure al taller, Brown treballa en una tela gegantina que fa més d’un any que l’ocupa. Sembla el mapa d’un parc. Ell diu que és la vista aèria d’un jardí, i reconeix que “és molt abstracte”. “Quan la gent mira els meus quadres -diu-, sempre em demanen per què he fet això i allò i què és cada cosa. Tenen dret a preguntar-ho, perquè totes aquestes preguntes s’han de respondre. Quan em vaig posar a pintar-ho no tenia res al cap, només que volia fer la vista aèria d’un jardí amb una massa d’aigua al centre: per això hi ha aquest llac negre. Quan treballes -raona- no saps ben bé com es va construint el quadre. En realitat, es construeix ell mateix: tu només has d’estar atent i seguir les direccions”. Li dic que això em fa pensar en el que deia el poeta i assagista mexicà Octavio Paz: el poeta és l’eina del llenguatge. Hi està d’acord. “Quan treballo puc afegir, corregir o canviar el curs de les idees, però no esborrar. Per això he d’estar molt segur del que faig i he d’anar molt a poc a poc. No puc equivocar-me, perquè no puc tornar enrere”.

Al costat d’aquesta gran tela, amuntegades ordenadament a terra i contra la paret, hi ha desenes de pintures de la sèrie titulada Orb paintings. De dimensions reduïdes, a primer cop d’ull semblen provatures cromàtiques i variacions -ara sí, pura abstracció- a partir de formes arrodonides o ovalades. M’acoto per mirar-les de prop i les toco amb compte per moure-les una mica. “Agafa-les sense manies i posa-les on vulguis per mirar-les bé”, em diu Brown. Li faig cas. Al cap d’una estona, el que en principi m’havien semblat simples provatures es revelen com temptatives meditades i minimalistes d’harmonia i d’equilibri. Fan pensar en cels foscos i densos, en planetes solitaris rodant per universos de colors seriosos i apagats.

Carpe Diem

Tot i que Brown nega que els llocs on fa feina determinin les obres que hi crea -“No crec que la llum de Mèxic em faci pintar amb uns colors i la de Grècia amb uns altres, entre altres raons perquè m’agrada treballar amb les portes i les finestres tancades”-, els vint-i-cinc anys que fa que viu amb la seva família a Mèxic sí que han marcat la seva vida i la seva obra.

Un dels fruits més interessants d’aquesta influència mexicana és l’editorial Carpe Diem, que Brown i la seva esposa crearen l’any 2000 juntament amb una família d’impressors d’Oaxaca. Elaboren llibres d’artista de tiratge limitat, de naturalesa reivindicativament artesanal i sense pretensions comercials. Hi han participat, entre d’altres, les artistes Joan Jonas, Kiki Smith i Graciela Iturbide. “L’editorial és un producte cent per cent mexicà -explica Brown-. Si féssim els llibres des dels EUA o des d’Europa potser tindrien més recorregut, però la impremta és a Oaxaca, tota la feina es fa allà i sempre hem volgut mantenir-la arrelada a Mèxic”.

Aquest arrelament mexicà d’un artista que no ha deixat mai de ser nord-americà fa que tant el projecte de Carpe Diem com l’obra i la figura de James HD Brown avui siguin particularment representatius d’una concepció intercultural de la creativitat. Per això el Museu Fisher de la University of Southern California ha volgut adquirir tot l’arxiu de Carpe Diem Press. “Hi ha gent que, des de certes institucions (universitats, biblioteques...), és més conscient que mai dels valors de l’intercanvi cultural i de la importància de ser inclusius. Que els arxius d’un projecte eminentment mexicà es conservin en una institució de Los Angeles és un benefici per a tothom”.