El gran carnaval

James Bond: etern fatalisme

El temps i l’avatar dels anys han deixat una empremta en la vida del 007 i dels actors que l’han interpretat

Sense l’agent 007 no existiria l’Ethan Hunt de Missió impossible, tampoc Jason Bourne, tampoc les dotzenes de sèries de televisió sobre espionatge, policies i investigacions criminals que fa anys que col·lapsen les graelles. La creació immortal d’Ian Fleming és sens dubte la saga més important (i longeva) de la història del cinema. El cinquè film que protagonitzarà Daniel Craig serà el número 25, distribuïts tots al llarg de cinquanta-sis anys de vida que han donat per a molt, dins i fora de la pantalla.

Sean Connery no podia sortir de casa perquè els fans l’assetjaven arreu on anava. Per això es va afartar de l’agent amb llicència per matar, que li havia proporcionat fama i milions. Però hi va tornar dues vegades. Una sola pel·lícula de Bond -excel·lent, per cert- va ser suficient per arruïnar la carrera de George Lazenby. A Panorama per matar, Roger Moore ja tenia cinquanta-sis anys, edat un pèl massa provecta per a qui abans havia sigut El Sant. Pierce Brosnan havia de ser-ne el substitut però el contracte amb Remington Steele el va retenir uns quants anys més i la sort va passar a Timothy Dalton.

El temps i l’avatar dels anys han deixat una empremta en la vida del 007 i dels actors que l’han interpretat. James Bond sempre serà un viudo embarrancat en l’eterna joventut, un pària de l’amor condemnat a passar les nits de llit en llit, un tipus abonat al sarcasme perquè no té altre refugi on amagar-se. El fatalisme li crema les entranyes. El foc només s’apaivaga amb un Martini amb vodka.

Etiquetes

Més continguts de