Jaume Ollé, un metge en estat permanent de revolta

TRENTA ANYS TREBALLANT COM A METGE en alguns dels països més pobres del món fan que el doctor Jaume E. Ollé sigui un home en permanent estat d’alerta, de revolta: un home emprenyat. No li falten raons. Ara mateix Ollé acaba de tornar d’Haití i el que ha vist no pot ser més depriment: cada vegada la pobresa és més agressiva, més radical; cada vegada les diferències entre els pobres i els rics són més escandaloses, més profundes, insondables, ha dit mentre preníem un cafè en una granja de la rambla Catalunya.

El doctor Ollé sap bé de què parla. No tan sols té la veterania de més de trenta anys treballant immers en la realitat a Haití, a Mali, a Etiòpia, a Bolívia, a Djibouti, a Uganda..., compartint amb els pacients l’experiència pràctica que el protegeix i l’allunya d’aquest cacau mental de les grans organitzacions mèdiques mundials burocratitzades, que massa sovint només fan estudis i estadístiques. Ollé té, també, la visió que dóna el recorregut de la història, l’experiència del temps viscut.

I heus aquí el seu pessimisme: el món no avança. Si ens fixem en el planeta com una comunitat humana, les coses van cada dia pitjor per a la gran majoria de les persones que viuen als països pobres. Però des dels països rics no ho volem veure. Preferim mirar cap a una altra banda, ocupar-nos exclusivament del nostre propi benestar, malgrat la corrosió moral que això comporta, es queixa Ollé.

Va ser precisament a Haití on el doctor va començar el seu llarg periple com a “metge en el món”. Havia acabat els estudis a la Universitat de Colúmbia, a Nova York. Dels dotze primers malalts de sida detectats als EUA, l’any 1978, dos eren pacients seus. Un havia estat a Haití. Ollé va viatjar a l’illa, on l’any 1981 fa l’autòpsia del primer pacient mort de sida al país. Un rabí de Brooklyn li havia dit: “Si pots salvar una vida, salvaràs el món”. Ollé decideix quedar-se quatre anys a Haití: “No era la meva intenció salvar el món (aleshores jo ja el considerava insalvable), però sí recuperar la vida i una mica de dignitat d’algunes d’aquestes persones que gairebé no poden aguantar-se dretes al llindar de casa, en un segle que ha vist deambular l’home per la Lluna”, escriuria aleshores en un dels textos del llibre Crónicas de un médico en el mundo, que ara reedita en una segona edició l’editorial Icaria.

El llibre és molt recomanable no tan sols per la qualitat literària de les històries, la humanitat i la tendresa, la dignitat, el respecte, la proximitat amb què el doctor ens narra la vida de cada un dels seus pacients, sinó també per la seva capacitat a l’hora de contextualitzar en el món la vida de totes aquestes persones anònimes; el món polític, el món de la salut pública, el món dels progressos científics i el desigual repartiment de tota aquesta saviesa que s’acaba pervertint quan s’imposa l’exclusiu interès comercial per sobre de la utilitat pública. Et cau la cara de vergonya quan llegeixes històries com la de l’Ntalo, un pescador ugandès, pare de moltes criatures, que, afectat de diabetis, decideix suïcidar-se perquè el tractament mensual costa 8 euros i no vol ser “una càrrega per a la família”.

Ollé, però, derrotat a vegades -per la burocràcia, per la maldat dels que s’aprofiten dels necessitats per fer-hi negoci, pels qui deixen morir els pacients que no es poden pagar la medicació, per la desídia i l’apatia que a vegades provoca la desesperança...-, també aconsegueix algunes grans victòries. Fa quatre anys m’explicava desesperat, indignat, el cas d’una nena que unes monges franceses de Djibouti volien donar en adopció, malgrat que tenia mare. Ollé va moure cel i terra -a la terra el periodisme li va fer un cas il·lusori-, i quan la nena ja estava a punt de ser embarcada en un avió, va aconseguir capgirar la situació. El cas val la pena explicar-lo perquè és un reflex de la hipocresia i la mala fe del món d’avui, a més d’oferir-nos la dimensió real del que s’anomena pomposament geopolítica.

La nena es diu Choukri. Tenia quatre anys quan la seva mare, malalta, la va deixar a les monges missioneres que tenen un orfenat a Djibouti. Ollé va poder salvar la vida de la mare. Però quan la dona va tornar a l’orfenat per recuperar la filla, li van dir que l’havien compromès en adopció a una família europea. Temien que la mare tingués sida (cosa que Oller va demostrar que era falsa) i deien que si la nena es quedava perdria l’oportunitat de tenir una “vida europea”. Ollé es va barallar amb les monges, va anar a veure les autoritats i l’ambaixador francès, que se’l va treure de sobre en nom de la “necessitat de mantenir bones relacions diplomàtiques”. Finalment, però, gràcies a un amic militar, va aconseguir reunir la mare i la filla, que, amenaçades per les autoritats locals -que havien perdut un bon negoci amb l’adopció-, van haver de fugir a Etiòpia, el seu país d’origen, on avui viuen pobrament, però juntes: una petita gran victòria, doncs, de la geopolítica de la realitat, que honra la tossuderia, els cabrejos, les emprenyades, i el saber fer del doctor Ollé, metge en el món.

Més continguts de

El + vist

El + comentat