CAPS I PUNTES

‘Java de mitjanit’

Al costat mateix del Teatre Principal de la Rambla hi va haver durant molts anys un local pioner en la introducció del jazz a casa nostra. El Gran Café Catalán era un establiment que havia obert el 1881 com un dels molts cafès que funcionaven al passeig i que reunien els amics de les tertúlies. L’any 1909 el van transformar en la seu de la societat recreativa El Grumete, un negoci de cambreres amb billar on paraven molts mariners estrangers dels vaixells atracats al port. Durant la Primera Guerra Mundial es va convertir en un cabaret molt animat, que aviat es va posar de moda. Quan es va acabar el conflicte va canviar de direcció i se’n van fer càrrec els germans Ribé. És en aquest període quan apareix el pianista menorquí Llorenç Torres, un músic que havia treballat al veí bar Criterion, uns números més avall de la Rambla. Allà, en Torres hi va portar els nous ritmes afroamericans, va canviar de nom pel de Mestre Demon i va batejar la seva orquestra com la Demon’s Jazz.

Els grans èxits d’aquella formació han passat a l’oblit, però en el seu moment temes com Demon’s Charleston, La Rambla, Eros, La Caraba, Amanecer i el foxtrot No ho diguis -que va estrenar el gran còmic Alady- sonaven contínuament a la ràdio. Entre d’altres, van fer la versió castellana d’ Els tres porquets de Walt Disney, la publicitat radiofònica de la revista satírica El Be Negre i la fantàstica Java de mitjanit, d’Antonio Palacios i Joan Viladomat (l’autor del famós Tango de la cocaïna ), que en aquesta cançó explicava les peripècies d’una prostituta de l’Arc del Teatre que “no prenia morfina ni cocaïna” i anava a fer “el trasto” al cabaret La Criolla.

Als anys vint, a Barcelona triomfaven les bandes de jazz. Al Gran Café Catalán els concerts començaven a les tres del migdia i plegaven a les quatre de la matinada, autèntiques maratons de música i ball. Moltes nits el Mestre Demon es quedava sol tocant el piano per als últims clients, interpretant cançons marineres de taverna que sentia cantar a la marineria que freqüentava el local. El cronista Josep Maria Planes deia que es podia saber quina mena de vaixell havia arribat al port barceloní per la mena de mariners que omplien l’establiment. Als anys trenta es va transformar en un dancing de taxigirls o tanguistes. El client hi comprava uns tiquets, cadascun corresponent a un ball, i escollia una de les noies; en tenia més d’un centenar per escollir.

En aquella època, la Demon’s Jazz es va traslladar a l’Excelsior de la Rambla i després al Hollywood, l’antic Teatre Pompeia del Paral·lel. El 1930, quan Josephine Baker va debutar al Principal Palace, es va fer acompanyar per la Demon’s. Seguint la moda de molts cabarets del Barri Xino, el Gran Café Catalán també va programar espectacles de transformistes, com el Gran Darwin, que havia triomfat al teatre Novedades imitant les estrelles femenines del moment. Però amb prou feines va sobreviure a la Guerra Civil, i va plegar durant els primers anys de la postguerra, en una època en què el franquisme qualificava el jazz de música degenerada, pròpia de negres.

En els nous temps de la dictadura, l’orquestra Demon’s va amenitzar les vetllades del ball Río i més tard del Bahía, a la Diagonal. I encara als anys 50 va triomfar amb l’espectacle Medio siglo de canciones al Folies Chez Demons de la Rambla, que abans va ser l’Excelsior i després seria la sala Tabú. Llorenç Torres va morir el 1964 i desapareixia, amb ell, un dels últims protagonistes del naixement del jazz a Barcelona. Si tenen una estona, a YouTube poden trobar algunes cançons de la Demon’s Jazz, incloent-hi l’espectacular Java de mitjanit. Si encara no l’han escoltada, ara podria ser el moment de fer-ho. 

Més continguts de