MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

Joaquim Puig Pidemunt, la premsa afusellada

Un dels comunistes executats al Camp de la Bota el 1949 era el director de 'Treball', el periòdic òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El 17 de febrer de 1949 van ser executats al Camp de la Bota quatre dirigents comunistes acusats de pertànyer a la guerrilla: Ángel Carrero, Numen Mestre, Pere Valverde i Joaquim Puig Pidemunt, director de Treball, el periòdic òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Amb el recurs jurídic infame de contaminar la llibertat d’expressió amb la violència, la premsa era afusellada.

En Puig havia nascut l’any 1907 a Osor, però va arrelar a Arenys de Mar, a sotavent del Cementiri de Sinera glossat pel poeta Salvador Espriu, que li era veí als estius però no d’estatus social. En Puig es va haver de posar a treballar de cambrer als catorze anys, però era espavilat, llegia molt i tenia inquietuds. Va destacar en l’ofici i se’l rifaven tant que va poder triar ofertes i fer cap a l’Hotel Ritz de Barcelona. Allà es va afiliar a la UGT per reivindicar els drets laborals d’una feina de massa hores mal pagades amb la safata amunt i avall.

L’esclat de la guerra el va commocionar i es va allistar al V Regiment que havien bastit els comunistes, sota el comandament del mític general Líster. La derrota, però, no el va vèncer: va entrar a la Resistència francesa i va seguir lluitant contra Franco, aliat dels nazis a la Segona Guerra Mundial. Allà va guanyar, i es pensava que la victòria aliada portaria el final de la dictadura espanyola. En Puig va creuar la frontera, aquest cop en sentit invers al de l’exili, per mirar d’accelerar les condicions per recuperar les llibertats. Retornava amb una identitat nova: Jaume Serra.

T r eball només va sortir legalment entre el 21 de juliol de 1936 i el 26 de gener de 1939. Sota la direcció d’un intel·lectual de gran vàlua, Artur Perucho i Badia, Treball pretenia seguir l’estela dels grans diaris de la Tercera Internacional, L’Humanité i L’Unità, fundats respectivament per dos il·lustres pensadors: Jean Jaurès i Antonio Gramsci. La bota militar va estroncar el projecte de fer un diari d’esquerres de volada, però la capçalera es va mantenir a la clandestinitat i, si la ideologia sovint va malmetre el periodisme, hi ha un valor que li van reconèixer els que detestaven els comunistes tant com els feixistes: Treball va sortir en català durant els quaranta anys de franquisme i, en determinats períodes, en un català excel·lent. Puig Pidemunt li va donar el primer gran impuls, amb tiratges que podien arribar als deu mil exemplars, que es repartien en barris, fàbriques i universitats. Els seus perseguidors no ho podien permetre, i Puig Pidemunt només va poder fer-se càrrec de Treball entre l’abril de 1946 i l’agost de 1947.

Després de passar per les mans i els peus del temut comissari Polo, el que estampava el segell del seu anell amb cops de puny a la galta, el treuen fet miques de la comissaria de la Via Laietana i el tanquen a la Model mentre elaboren un immens sumari que afectarà 78 militants. El consell de guerra es va celebrar el 13 i 14 d’octubre de 1948. El fiscal va vincular a l’acusació “atemptats terroristes i propaganda subversiva”, aquesta barreja realment explosiva entre l’acció directa contra persones i bens i l’activitat política i la premsa, que era el cas de Puig Pidemunt.

La vampirització violenta de la política encara va ser pitjor, perquè la pena capital es va precipitar per un atemptat en el qual la guerrilla no va tenir res a veure. El 12 de febrer de 1949 l’exprés Barcelona-Madrid va tenir un accident entre els Guiamets i Móra la Nova que el règim va endossar a un sabotatge dels comunistes. La revenja del piquet d’execució només va trigar cinc dies, però vaig confirmar per un guàrdia civil destinat a la zona que el tren va descarrilar pel mal estat de la via i que de cap manera hi havia hagut un atemptat.

La nit de capella a la Model, el condemnat a mort va escriure una carta de comiat dirigida a la mare i a la germana. Paulina Puig Pidemunt guardava aquella carta amb tant de sentiment que procurava no obrir-la massa, de tal manera que els anys li havien afegit una sanefa groguenca als plecs. El final era brutal: “ Podéis estar convencidos de que con nada he dado lugar nunca a que mi conducta pudiera haber ensuciado vuestra honradez y prestigio. Podéis ir con la cabeza bien alta por todas partes. Vuestro hijo y hermano ha tenido siempre una conducta recta ”. Era grotesc que a aquell home que havia lluitat per mantenir la llengua catalana l’obliguessin a escriure en “el idioma del imperio”. Però va signar Quimet.

En posteriors pisos francs on es va anar fent Treball hi havia una foto d’en Puig Pidemunt, forçada la trama fins a fer-ne un pòster. L’any olímpic de 1992, l’alcalde Maragall va plantar una placa que recordava els afusellats al que havia estat el Camp de la Bota i que després es convertiria en Parc del Fòrum. El febrer de 2019, en complir-se vuitanta anys de l’inici de les matances, l’Ajuntament ha inaugurat l’espai Parapet de les Executades i Executats a Barcelona 1939-1952, amb els noms de totes les víctimes dels patíbuls i piquets de la intolerància feixista. La xifra varia, però n’hi ha 1.706 de documentades.

Més continguts de

El + vist

El + comentat