Amb només 20 anys, Jordi Borja (Barcelona, 1941) ja era un exiliat polític a París. Hi va arribar a principis del 1962 fugint de la policia espanyola i després de passar uns mesos amagat a Catalunya, entre altres llocs a Montserrat. “On es menja molt bé”, recorda aquest urbanista i polític que va tenir una intensa joventut com a militant primer del PSUC i, després, com un dels principals inspiradors de Bandera Roja, el moviment d’inspiració marxista que va fundar a finals de 1968, poc després de tornar a Catalunya.

A París no va perdre el temps. Va estudiar sociologia i geografia humana, dues disciplines acadèmiques molt noves que, precisament, aglutinaven bona part dels estudiants més compromesos en la revolta. Criticaven, precisament, que eren estudis pensats per fer créixer el control capitalista sobre la població. Jordi Borja ja havia acabat la carrera el 1968 i reconeix que va viure molt de prop les protestes però sense posar-se a primera fila. “Coneixia els líders i participava en les manifestacions i en les activitats, però no volia enfrontar-me directament a la policia. Tenia dues ordres de cerca i captura a Espanya i no volia que m’expulsessin de França”, recorda. El discurs dels estudiants, a més, li semblava poc consistent: “Hi havia molta retòrica històrica, relacionant la protesta amb altres revolucions com la del 1789, el 1848 o la Comuna del 1871, però en realitat no hi havia un projecte clar per prendre el poder a l’estat. Era una revolta cultural contra les institucions però sense un projecte polític clar”. Si més no, afirma, no n’hi havia un de sol, sinó tota una constel·lació de grupuscles en què hi havia trotskistes, maoistes, anarquistes, llibertaris, situacionistes... Tots amb estratègies diferents i, a més, amb els sindicats obrers inicialment distants fins que, cap a mitjans de maig, es van sumar a les reivindicacions amb una vaga general, ocupació d’empreses i manifestacions multitudinàries. Van fer el seu propi tour de force, i van guanyar moltes de les seves reivindicacions. Borja és crític amb els que devaluen la força del 68: “Va ser una revolució cultural que va obligar l’estat a assumir reformes socials i institucionals”. “La societat va canviar en molts àmbits, des del funcionament de l’educació o la sanitat fins a l’art, l’ambientalisme o el feminisme. Va provocar un canvi en la cultura política”, afegeix.

Jordi Borja va tornar a finals d’aquell any a Barcelona i, distanciat del PSUC, va fundar amb un petit grup de gent el moviment Bandera Roja, integrat per joves principalment universitaris entre els quals es poden trobar alguns dels noms que han tingut influència política i social al llarg de les últimes dècades, com Antoni Castells, Borja de Riquer, Marina Subirats, Eulàlia Vintró, Josep Oliu o Joan Subirats. “Entre el 67 i 69 la repressió del franquisme va ser brutal i va afeblir el PSUC, i tots els altres grups que hi havia s’havien radicalitzat molt -comenta Borja-. Bandera Roja vam quedar com una gent realista, de l’àmbit marxista, però que no feia doctrina. La idea era que no fos un partit sinó centrar-se en la feina de base, amb feina de caràcter social, donant idees i formant gent”. Hi van aplicar el que havia après el 68 a París, però amb un bany de realisme i de tocar de peus a terra. Tanmateix, al llarg del 1974, a les portes de la Transició, la majoria es van reintegrar al PSUC, que en bona part en va assumir el llegat.