N o he sigut mai un gran amant de la ciència-ficció, tot i que sí que he llegit amb gust alguns excel·lents escriptors assimilats a aquest gènere, començant per Jules Verne. M’ha encuriosit contrastar les anticipacions literàries amb el que després ha passat realment. Aquest és el cas, per exemple, dels pronòstics per al 2018 de la pel·lícula Blade runner i de la novel·la de Philip K. Dick que la va inspirar, Els androides somien xais elèctrics? Algunes anticipacions s’han complert, però en altres casos la visió del futur va ser una mica bòrnia: no es va intuir ni internet ni el telèfon mòbil, unes revolucions tecnològiques decisives, segons sabem ara.

La ciència-ficció tendeix, potser massa, a les visions apocalíptiques. En alguns casos, no obstant això, aquestes visions semblen profètiques, encara que estiguin exposades de manera provocativa i, sovint, caòtica. És el cas del sempre suggestiu H.G. Wells. Obres com ara La màquina del temps, L’home invisible o La guerra dels mons ja formen part de la imaginació col·lectiva, sobretot aquesta última, associada per sempre a l’episodi radiofònic protagonitzat per Orson Welles. Però no hi ha cap dubte, quan mirem al nostre voltant, que l’herència més inquietant que ens ha deixat H.G. Wells és L’illa del doctor Moreau, fins al punt que el cinema, cíclicament, es veu obligat a utilitzar-la com a primera matèria.

Llegida avui dia tenim la impressió que H.G. Wells va intuir com ningú les possibilitats i riscos de l’enginyeria genètica i de la neurociència. El que és decisiu, tot i així, és la complexa mirada de l’escriptor britànic sobre els perills que implica, per part de l’home, jugar a ser déu. Com que és impossible dissuadir l’home que jugui a aquest joc, és necessari advertir-lo dels precipicis que suposa per a la seva llibertat. Wells s’endinsa en un territori difícil, en el qual el progrés sense límits pot estar agermanat amb la destrucció il·limitada. De vegades podem tenir la sensació que vivim en una gegantina illa del doctor Moreau, fosca, opaca i implacable. I no és, per descomptat, una sensació agradable.