FORA DE FOCUS

Julio Manrique: “Hem de tirar, el món ja ens pararà els peus si és inevitable”

Q uines històries explicarà el teatre després del coronavirus? Hi haurà una dramatúrgia del confinament? El teatre, com el cinema i la literatura, les arts que ens expliquen la vida, afronten la disjuntiva d’oferir contingut sobre la pandèmia o bé sobre qualsevol altre tema que no hi tingui res a veure. La saturació informativa del públic és un factor decisiu. Julio Manrique també hi rumia: “¿Ara donarem tots la llauna recordant això? I si no ho fem, resultarà frívol?” Sigui com sigui, és massa aviat per saber quina és l’opció correcta. Fa falta una mica de distància per narrar tot el que està passant. “Encara no hem arribat al capítol final d’aquesta història”, avisa, i de seguida es posa en la pell de l’espectador, que també és la seva, per confessar que es deleix per tornar al teatre i deixar-se enamorar per una història “que tingui a veure amb el que sigui”. La qüestió és anar-hi. “Em moro de ganes de tornar a entrar en una sala i crec que el primer dia que ho faci serà molt emocionant”. No hi ha data encara, per a aquest dia, i al sector proliferen veus que s’empesquen fórmules telemàtiques per mantenir les estructures i un cert grau de contacte amb el públic, al costat d’altres que opten directament per esperar que amaini. Cap de les dues sortides acaba de fer el pes a Manrique. D’una banda, perquè considera que s’ha d’apostar per plantejaments que facin compatibles la reobertura de les sales amb les mesures de seguretat imprescindibles. “Hem de tirar, el món ja ens pararà els peus si és inevitable”. De l’altra, perquè el teatre no presencial perd l’ànima. Manrique entén que la trobada forma part de l’ADN del teatre, una connexió física, fins i tot “carnal”, que fa possible viure “una experiència de connexió, alguna cosa que té a veure amb aquest espai del mig entre tu i jo, emocional, atmosfèrica”. Una experiència única, que només es produeix quan un grup de persones s’asseu a sentir algú altre explicar una història. “El teatre ens connecta amb alguna cosa que ve de molt lluny, els contes a la vora del foc”. I és precisament aquesta trobada el que el confinament ens nega ara, i tanmateix encara la fa més poderosa. “El món seria un lloc pitjor sense teatre”.

Com la resta d’actors i directors del país, Julio Manrique conviu amb la incertesa del calendari buit de compromisos laborals. L’estat d’alarma ha congelat tots els projectes, amb independència del punt en què es trobessin. En el cas de Les tres germanes, que Manrique havia adaptat, juntament amb Marc Artigau i Cristina Genebat, s’havia de començar a assajar només tres dies després del decret del govern espanyol. La feina és, doncs, “a un nivell pràctic i a curt termini” una de les moltes coses que inquieten l’actor barceloní. També ho són els termes que s’usen per definir què hi haurà després, com nova normalitat, expressió que troba “una mica distòpica” i ningú sap del cert què acabarà significant. En un terreny més filosòfic, Manrique es pregunta si de tot plegat se’n pot extreure una lectura simbòlica, com si el virus fos un avís d’altres coses que ens falten per viure i que probablement vindran, per exemple, relacionades amb el canvi climàtic. La pandèmia ha esberlat aquella falsa sensació de seguretat que el pitjor passava sempre en un altre lloc. “De sobte ens hem sentit en el centre d’un fenomen planetari que ens passava per sobre i ens obligava a una sèrie de canvis”. Quin món en quedarà després? Una altra inquietud. Però, mentrestant, Julio Manrique espera que com a societat siguem capaços de “reaccionar d’alguna manera” i treure’n alguna lliçó. Tot i que admet que no té ni idea de com es vehicula això a nivell col·lectiu. 

Com és el teu confinament?

El nostre és un confinament amb nens. La Irina, d’11 anys, i el Marco, de 28 mesos. El meu fill gran, que acaba de fer els 18, viu amb la seva mare, però va i ve molt sovint. Ha girat tot al voltant dels nens. La Cris i jo trobem a faltar tenir espais per a nosaltres, espais de treball, creatius. Ja vindran. És una mica muntanya russa.

Què estàs llegint?

M’ha agradat molt Aprendre a parlar amb les plantes , de Marta Orriols. Està extraordinàriament ben escrit, ben estructurat i el contingut m’ha semblat d’una sensibilitat acollonant. Una gran descoberta. I ara estic amb Màquines com jo , d’Ian McEwan, sobre la intel·ligència artificial. Hi estic molt enganxat perquè connecta amb això que ens ha passat una mica a tots, tenir idees sobre temes distòpics, la sensació de viure en un capítol de Black mirror .

Què t’endús del confinament?

Coses molt petites. Aquestes setmanes he connectat molt amb el concepte de resistència íntima que Josep Maria Esquirol desenvolupa en el seu llibre. Em sembla un títol molt bonic. Davant de tant de soroll, a casa de sobte hem dis- frutat cuidant-nos. Abans un diumenge a la tarda sense un pla molt ben articulat era l’abisme. Ara aquest diumenge sabrem perfectament què fer, no serà aclaparador, no tindrem la sen- sació que necessitem gaire per omplir-lo. No calia tant.

El + vist

El + comentat