Ko Tazawa tenia 15 anys el 1968 i, com molts altres adolescents japonesos, va sucumbir a la beatlemania i als cants de sirena de la música occidental. Però, també com a molts altres joves de tot el món, la política no li interessava i les revoltes del 68 les va viure amb molta distància. “Vivia internat en un col·legi de nois, al mig del camp, i no teníem gaire contacte amb el món de fora”, recorda ara el catalanòfil i traductor al japonès de moltes de les grans obres de la literatura catalana. “Hi havia només un televisor per a tots. Jo era un estudiant apolític. Pertanyia a una banda musical de rock, i copiàvem els Beatles i els Rolling Stones. La música i les noies, que no n’hi havia al nostre voltant, eren els dos únics interessos que tenia. Això no vol dir que tots els companys fossin com jo. Recordo que n’hi havia un parell que estaven sensibilitzats políticament. Crec que pertanyien a alguna organització comunista. Feien de tant en tant discursos polítics al col·legi per estimular els altres, però em sonaven com una sèrie de frases fetes típicament de l’esquerra i no m’atreien gens ni mica. Els consideràvem uns bitxos raros”.

Sabia de les protestes contra l’entrada al port japonès del portaavions nuclear nord-americà Enterprise, però tampoc això li interessava gaire en un moment en què, explica, el més important que li va passar personalment va ser el seu primer viatge d’escola a l’estranger, als Estats Units, el qual, afirma, li va obrir els ulls cap a l’estranger: “L’experiència de veure el Japó des de fora va fer que tingués consciència sociopolítica en un sentit. I l’efecte encara perdura avui”.

El 1968, però, la societat japonesa estava vivint moments de gran transformacions i, recorda Ko Tazawa, albirava la llum després dels anys terribles de la postguerra, per això s’esforçava i treballava per augmentar la prosperitat personal i del país. “La gent devorava la cultura occidental com a símbol de la societat avançada”, recorda, i formant part d’aquesta cultura hi havia les protestes dels estudiants que reclamaven la democratització de les universitats i s’oposaven amb força a la Guerra del Vietnam. “Els Estats Units tenien (i tenen) bases militars al Japó i els avions s’enlairaven cada dia cap al Vietnam i en tornaven amb els soldats ferits o morts -explica-. Els joves s’indignaven amb la intervenció injustificable dels Estats Units. Es va crear la Lliga dels Ciutadans per a la Pau al Vietnam, que es dedicava a ajudar els soldats desertors nord-americans i va tenir molt de ressò. El centre era el moviment universitari de la Universitat de Tòquio el 1968. Va començar a la Facultat de Medicina, on els estudiants demanaven la democratització de la facultat i va involucrar tota la universitat”. El moviment es va estendre a altres universitats del país, però el que va fer que molts joves s’interessessin per les protestes va ser la música, influïts per les cançons protesta de cantautors com Joan Baez i Bob Dylan. “Van sorgir molts grups i cantants populars al Japó també. Un dels exemples és El cas de Francine, de la cantautora Noriko Shintani, que cantava sobre la Francine Lecomte -que va suïcidar-se calant-se foc a París- i que va vendre més de 800.000 discos. Ja no era un fenomen social sinó comercial. I això anava atraient els joves apolítics com jo, tot i que el meu interès no va anar mai més enllà de la música”.

Posteriorment, a més, “el moviment dels universitaris va anar radicalitzant-se i degradant-se cap al sectarisme per diferències ideològiques i estratègiques. Les sectes van acabar atacant-se mútuament amb violència. Fins i tot hi va haver víctimes mortals. Aquestes lluites internes eren tan desil·lusionadores i tan lletges que el suport social es va refredar ràpidament. Els activistes s’anaven professionalitzant amb el suposat ajut de forces polítiques de l’esquerra o van abandonar completament el seu ideal per convertir-se moltes vegades en els intel·lectuals o els polítics de tendència dretana. Els joves apolítics com jo s’allunyaven encara més de la política”.

Ko Tazawa creu que, en general, la societat nipona no té gaire tradició de mobilitzacions socials. Excepcionalment, però, el 1968 molts havien donat suport a les protestes dels estudiants per l’impacte provocat per la Guerra del Vietnam. Ara bé, aquell moviment va acabar tan malament que, diu, “és lògic que no hi hagi tornat a haver mobilitzacions de gran escala”. 