HISTÒRIA
Diumenge 31/05/2020

Kazimir Màlevitx: pisos de luxe sobre la tomba d’un artista

Màlevitx, un dels grans noms de l’art abstracte rus, va fer del seu funeral una reivindicació artística. Però la seva tomba es va perdre i ha acabat convertida en motiu de polèmica a Rússia

i
Toni Padilla
6 min
Kazimir màlevitx Pisos de luxe sobre la tomba d’un artista

E l 15 de maig del 1935 una gentada es va anar aplegant a la porta de la Casa dels Artistes de Leningrad. Després de treure’s els barrets entraven a l’interior per acomiadar-se de Kazimir Màlevitx, l’artista que havia revolucionat l’art de la primera meitat del segle XX creant el suprematisme, un corrent en què apostava per l’ús exclusiu de figures geomètriques per elaborar un nou art. En els primers anys d’aquell segle XX, marcat per les revolucions i l’enfonsament d’un món vell, Màlevitx havia somiat un art nou. Però els darrers anys de la seva vida aquell artista tan admirat a l’estranger els havia passat tancat en un pis de Leningrad, malalt de càncer, sense aconseguir el permís de les autoritats comunistes per rebre ajuda a l’estranger. Stalin, el georgià que havia estudiat per ser capellà i que va acabar convertit en un dictador comunista, havia fet arribar la por a totes les llars de la Unió Soviètica. I ni els genis com Màlevitx se n’havien lliurat. Però un cop es va conèixer la notícia de la seva mort amics i admiradors van desafiar les autoritats i van fer del funeral una reivindicació. Milers de persones van presenciar com una gentada desfilava darrere d’una bandera amb un gran quadrat negre, el gran símbol de Màlevitx des que l’havia pintat el 1915. Al cotxe que va traslladar el taüt de la Casa dels Artistes a l’estació de tren de Moscou hi van situar un altre quadrat negre. Va ser una explosió de colors, de cubs i triangles, en una època de grisor.

Natàlia, la segona dona de Màlevitx, amb la seva filla Una al costat del cub que marcava el lloc on es van enterrar les cendres de l’artista, a la finca de Nemtxinovka

La sala principal de la Casa dels Artistes es va convertir en una capella suprematista, amb el cos de l’artista envoltat d’algunes de les seves obres més icòniques, com el seu darrer autoretrat, del 1933, quan, pressionat per les autoritats per fer quadres realistes, es va representar com un príncep del Renaixement. Però, en lloc de signar amb el seu nom, va signar amb un petit quadrat negre, el gran símbol del seu art, menystingut i perseguit per les noves autoritats estalinistes, que volien quadres realistes per glorificar una nova Unió Soviètica. Màlevitx, que havia donat suport a la Revolució el 1917 en nom de la llibertat de creació, es va lliurar del gulag, tot i que va arribar a ser interrogat poc abans de morir acusat d’espiar per als polonesos, la nacionalitat dels seus pares. El mestre que havia creat una escola d’art revolucionària a Vitebsk, on havia arribat convidat per Marc Chagall, va ser acomiadat pels seus deixebles en un funeral que va voler convertir en el seu darrer triomf. Però els seus somnis eren tan grans que no es van poder complir. Màlevitx, per exemple, havia demanat un taüt en forma de creu, per ser crucificat abans de ser incinerat. Els amics no van trobar la manera de fer-lo i que passés per una porta, així que el seu deixeble Nikolai Suetin va dissenyar un preciós taüt suprematista amb un cub negre pintat sobre la part on aniria el cap del difunt. Màlevitx també havia demanat que les seves cendres fossin enterrades sota un roure de la finca de Nemtxinovka, una zona al sud-oest de Moscou, on tenia una datxa. La seva idea era que sobre les cendres s’aixequés un edifici basat en un dels seus architekton, les maquetes suprematistes que creava, que encara es poden veure en molts museus. Màlevitx imaginava un edifici coronat per un telescopi enfocat sempre cap a Júpiter, per convertir la seva tomba en una experiència còsmica. Però les autoritats, que ja van fer prou permetent el funeral, que va ser pagat per la ciutat de Leningrad, no van ni voler escoltar aquella idea. Nikolai Suetin, doncs, va limitar-se a aixecar un petit cub blanc amb un quadrat negre pintat al mig per marcar el lloc on reposaven les cendres de l’artista. El mateix Suetin va fotografiar la família de Màlevitx sota la tomba, al costat del cub. La seva mare, Ludwika; la seva dona, Natàlia, i la filla, Una. Al roure hi van clavar un cartell en què es podia llegir “Aquí estan enterrades les cendres del gran artista K.S. Màlevitx”. No era la tomba que havia volgut, però era preciosa. Un símbol de llibertat al mig del camp per a un gran artista urbà. Però la tomba, malauradament, es va perdre.

Admiradors i amics van acompanyar del cotxe fúnebre, presidit per un quadrat negre, fins a l’estació de tren, ja que Màlevitx volia ser enterrat a prop de Moscou, a Nemtxinovka.

El 1942 les tropes nazis van arribar a Nemtxinovka. La zona va ser escenari de durs combats i la tomba va ser destruïda. Les tropes de Hitler, segons s’explicava, van arribar a veure de lluny les torres del Kremlin, però Moscou no va caure. L’URSS va resistir. Però quan la Segona Guerra Mundial es va acabar el llegat de Màlevitx va ser oblidat a Rússia fins als anys 80, quan una associació d’artistes va decidir trobar la tomba sense sort, ja que la zona on hi havia la datxa de Màlevitx era llavors una granja col·lectiva estatal. Com que no els van donar permís per entrar a buscar pels camps, van aixecar un petit monument a uns dos quilòmetres, un cub blanc amb un quadre vermell pintat. La caiguda del comunisme tampoc va servir per reivindicar Màlevitx, però l’any 2012 el físic Alexander Matveev, gran admirador de la seva obra, va reclamar suport per trobar el lloc exacte de la tomba aprofitant que la granja ja havia desaparegut i s’estava urbanitzant tota l’àrea. Un dels veïns de la zona, un banquer alemany anomenat Jochen Wermuth, va ajudar-lo a crear l’associació Nemtxinovka i Màlevitx. I durant mesos van visitar la zona, van visitar arxius, van parlar amb els més vells de la regió i van treballar amb mapes militars per buscar el lloc exacte on hi havia hagut el roure, cremat durant la Segona Guerra Mundial, als peus del qual s’havien enterrat les cendres. Però quan van anunciar que creien que havien trobat el lloc exacte, el destí es va burlar d’ells. Pocs mesos abans havien començat les obres per aixecar el complex d’edificis de luxe Nemtxinovka-2just a sobre. La tomba d’un dels artistes més importants del segle XX va acabar sota un bloc de pisos. El llavors ministre de Cultura, Vladímir Medinski, va explicar que ja s’havia donat el permís per començar les obres, ja que no se sabia el lloc exacte de la tomba, però Matveev no ho veia així. “He lluitat anys per protegir tota aquesta zona, per poder tenir temps per trobar el lloc exacte. Però les autoritats han donat facilitats als constructors, no ens han permès explorar el terreny com hauríem volgut, amb arqueòlegs. És una llàstima”. El director de documentals i vicepresident de l’Associació d’Artistes Russos, Aleksandr Mitt, va dir que “és una ferida que fa mal”: “Màlevitx és un dels cinc artistes més importants del segle XX. Aquest és un acte necròfil terrible, caldria alliberar la seva tomba d’aquesta presó de ciment. La seva obra és admirada a tot el món, va influenciar la Bauhaus alemanya, artistes de mig planeta”.

La llegenda diu que Malèvitx va ser enterrat amb una túnica vermella. El taüt el va dissenyar el seu deixeble Nikolai Suetin, però no tenia forma de creu, com hauria volgut l’artista

L’associació Nemtxinovka i Màlevitx ha aconseguit com a mínim que un carrer i l’escola del complex de Nemtxinovka-2portin el nom de l’artista. Però el seu nou projecte continua sense avançar. Ara busquen ajudes per construir a la zona un centre d’interpretació de l’obra de Màlevitx amb un museu i un taller on puguin treballar artistes becats. I Matveev sap perfectament com hauria de ser, aquest centre. “Hauria de ser segons els models d’ architekton que Màlevitx volia sobre la seva tomba. La maqueta està exposada a la Galeria Tretiakov. Tindria nou pisos i podríem posar el telescopi que ell volia a dalt de tot”, explica. Matveev ha arribat a proposar, amb el suport de molts intel·lectuals, convertir aquesta zona en una mena de ciutat de les arts que permeti construir els edificis que molts altres artistes van dissenyar però mai es van arribar a construir, com la famosa torre dissenyada per Vladímir Tatlin, tot un símbol del constructivisme malgrat que no es va aixecar mai. Mentre el projecte no prospera, la tomba de Màlevitx continua desapareguda sota pisos de luxe, tot un símbol de la nova Rússia.

stats