Kurdistan: l'únic amic, les muntanyes

El poble sense estat més gran del món està enmig d’un Pròxim Orient en flames. Utilitzats per les grans potències i amb poderosos enemics regionals, la seva és una història de supervivència

La història del poble kurd fa bo el seu lema: “Només tenim un amic: les muntanyes”. El poble sense estat més gran del món (uns 30 milions de persones), descendent de les tribus medes que havien format el seu regne al segle VI, va quedar dividit després de la desfeta de l’Imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial entre Turquia, l’Iran, l’Iraq i Síria i Armènia, en un territori muntanyós amb una altitud mitjana de mil metres i de superfície semblant a Espanya.

En acabar la Gran Guerra, l’acord de Sykes va consumar el repartiment del Pròxim Orient entre les potències imperialistes de l’època: França posa Síria sota el seu mandat i la Gran Bretanya fa el mateix amb l’Iraq. Els independentistes kurds van obtenir un fugaç reconeixement al Tractat de Sèvres (1920). Però després de la victòria de Mustafà Kemal Atatürk, es va signar un nou tractat a Lausana el 1923, que consagrava l’annexió de la major part del Kurdistan al nou estat turc: l’acord signat per Londres, París, Roma, Atenes, Ankara i Tòquio va esborrar qualsevol referència als drets polítics del poble kurd i és considerat l’origen del problema. El 1925 la província kurda de Mossul queda annexionada al mandat britànic de l’Iraq per decisió de la Societat de Nacions, argumentant que el nou estat no podria tirar endavant sense les seves riqueses petrolieres i agrícoles. Pel que fa al Kurdistan iranià, la resistència contra l’estat persa està liderada pel cap kurd Simko.

Així, els kurds queden reduïts a una minoria en els estats que ocupen el seu territori i que sistemàticament els neguen la identitat. Les seves reserves de petroli i minerals (coure, ferro i crom) han convertit el Kurdistan, un territori que no està dibuixat en cap mapa oficial modern, en un preuat botí.

Després vindrien els anys de plom de la guerra entre l’estat turc i la guerrilla kurda del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) als anys 80. A l’Iran continuen sotmesos a un règim que es reivindica persa. A Síria i a l’Iraq, els règims baasistes del clan Al-Assad i de Sadam Hussein van imposar l’arabitat i van dur a terme polítiques etnicides: els kurds sirians ni tan sols tenien la nacionalitat reconeguda i fins i tot es van fer trasllats de població àrab a la zona per diluir la seva presència. A l’Iraq van ser les víctimes de l’operació Anfal del 1988, en què 180.000 kurds van ser assassinats en una campanya d’ofensives militars, destrucció de ciutats senceres, deportacions en massa, escamots d’afusellament i guerra química. Però la invasió nord-americana de l’Iraq i el derrocament de Saddam Hussein van donar lloc a una autonomia kurda al nord del país, rica en petroli sota el lideratge de Massud Barzani, rival del PKK, amb el qual Turquia i Israel van desenvolupar ràpidament relacions amistoses, mentre Bagdad quedava sota influència de l’Iran. Divideix i venceràs.

Contra l’Estat Islàmic

Enmig del caos de l’Iraq de la postocupació i amb la cruenta guerra de Síria, l’Estat Islàmic, nascut el 2013, s’ha fet fort en tots dos països. I els kurds s’han convertit en la primera força de xoc que els combat sobre el terreny. Són un dels components en l’ofensiva sobre Mossul, principal ciutat iraquiana sota control dels jihadistes, però el futur és incert: veuen amb reticència l’avanç de l’exèrcit iraquià i les milícies iranianes.

A Síria les coses tampoc no pinten bé per als kurds: Obama els ha utilitzat com a carn de canó contra el Daeix donant-los armes i cobertura aèria, com a la batalla de Kobane i en l’ofensiva sobre Raqqa, però els Estats Units han cedit ara tota la iniciativa a Rússia, aliada d’Al-Assad. Des de l’agost, Turquia intervé militarment al nord de Síria amb l’objectiu evident de frenar l’avanç dels kurds a l’altre costat de la frontera. Putin també havia flirtejat amb els kurds, a qui va permetre obrir una oficina a Moscou, però ara s’ha aliat amb el seu gran enemic: Erdogan. “Els kurds han intentat mantenir bones relacions amb els Estats Units i Rússia, però ara tenen por de col·laborar amb Putin, perquè no confien en Al-assad. Alhora, ja no saben si els Estats Units els protegiran d’Erdogan”, diu Fabrice Balanche, expert en el Kurdistan de la Universitat de Lió. Després de la caiguda d’Alep i amb Rússia com a principal actor, la perspectiva d’una rehabilitació internacional del règim de Baixar al-Assad deixa els kurds en una posició difícil. Es confirma la màxima que, per moltes aliances que s’entrecreuin, el seu únic amic són les muntanyes.

La bandera del Kurdistan es va presentar a la Conferència de Pau de París del 1919. Està formada per tres franges, vermella, blanca i verda, amb un disc solar al centre format per 21 raigs iguals. El sol i aquesta xifra són símbols sagrats de les tradicions preislàmiques dels kurds, el yazidisme i el zoroastrisme. En la fe yazidita es creu que la reencarnació de l’ànima es produeix 21 dies després de la mort.

La divisió política ha marcat la història del poble kurd. La majoria de grups aposten ara per l’autonomia i no per la independència, i han renunciat a l’objectiu de la reunificació. Els kurds de l’Iraq del KDP són rivals del PKK i tenen el suport de Turquia i d’Israel. Els kurds sirians del PYD estan emparentats amb el PKK.

La llengua kurda és un idioma indoeuropeu que consta de tres dialectes i alfabets.

Més continguts de

El + vist

El + comentat