Diumenge 19/10/2014

Kurds de Síria. La vida més enllà del front

L’ofensiva de l’Estat Islàmic amenaça l’autogovern establert al Kurdistan sirià, que, entre altres fites, ha assolit l’ensenyament del kurd a les escoles, l’activa participació de la dona en la societat i la creació d’estructures d’estat com ara una policia pròpia

David Meseguer
10 min
Kurds de Síria La vida  més enllà  del front

LA BARBERIA DEL RODI ÉS L’AUTÈNTIC TEMPLE DEL BIGOTI A CINDIRESE. Els clients ho saben, i per això esperen pacientment que aquest jove de 26 anys apugi la persiana del seu local i comenci a fer anar les tisores per modelar els seus mostatxos. Passats deu minuts de les vuit del matí, el Rodi fa acte d’aparició amb la seva motocicleta. Del portaequipatges davanter n’agafa una pila d’exemplars de Ronahi i els reparteix entre la clientela. “Cada dijous a les cinc de la matinada un equip de voluntaris ens posem en marxa per repartir aquest setmanari polític en llengua kurda i àrab. Quan acabo, vinc a la barberia. És la meva manera de contribuir a la causa”, explica el jove barber mentre obre el local.

Fan incondicional del Juventus de Torí i simpatitzant del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), les parets del seu negoci estan adornades amb retrats d’Alessandro Del Piero i imatges de guerrillers kurds, entre les quals destaca la figura d’Abdullah Öcalan, el líder de la guerrilla. “Malgrat la guerra, és un moment històric per al nostre poble. Feia molts anys que esperàvem aquesta oportunitat, i per fi podem gestionar el nostre territori”, destaca el Rodi abans de posar la tovallola al seu primer client del dia.

El barber fa referència a l’autogovern que els kurds de Síria van posar en marxa el juliol del 2012 després que les tropes de Baixar al-Assad abandonessin les regions de majoria kurda del nord de Síria. El replegament de l’exèrcit sirià va ser provocat per la pressió d’una minoria kurda -el 10% dels 23 milions de sirians- reprimida durant dècades pel govern central i la voluntat de Damasc de situar les seves tropes en grans ciutats com Alep per combatre l’oposició i pressionar Turquia, aliada dels rebels sirians i enfrontada al PKK des de l’any 1984.

En aquests dos anys d’administració kurda el Partit de la Unió Democràtica (PYD) -afí ideològicament al PKK- ha encapçalat un projecte autonòmic al marge de Damasc i d’una oposició siriana amb una agenda marcadament àrab i islamista. “Malgrat les dificultats de gestionar un territori en guerra, el nostre autogovern ha aconseguit portar l’ensenyament del kurd a les escoles, garantir els drets de les dones i les minories i crear certes estructures d’estat, com un exèrcit i un cos policial”, indica Salih Muslim, president del PYD.

Des de la seva posada en funcionament, l’autonomia de facto ha estat observada amb recel per Damasc i Ankara, que sempre han intentat boicotejar-la. “Erdogan no pot permetre sota cap concepte que els kurds de Síria tinguem drets i llibertat, i per aquest motiu dóna suport a grups islamistes per combatre’ns”, denuncia el Rodi mentre neteja les tisores amb aigua.

La veritat és que des de la tardor del 2012 la milícia kurda de les Unitats de Protecció Popular (YPG) s’ha enfrontat a diferents grups de caràcter islamista, com Ghuraba al-Xam i el Front al-Nusra -la franquícia d’Al-Qaida a Síria-, i ara planta cara a l’Estat Islàmic (EI), l’organització jihadista que ha situat la regió kurda de Kobane en el seu punt de mira. La fixació dels islamistes per aquesta zona no ve determinada pel fet de ser kurds, sinó perquè la ideologia laica i feminista del PYD topa amb la xaria, l’estricta llei islàmica que l’EI vol imposar als territoris sota el seu control.

EL KURD A LES AULES

Malgrat la guerra amb els islamistes, la vida continua més enllà del front i els ciutadans es mostren decidits a construir una nova Rojava (nom amb què els kurds coneixen el Kurdistan sirià). Aquesta determinació l’exemplifica el Roj, un excombatent del PKK que, després de passar vuit anys a les presons turques, ha tornat a Cindirese, una població de 20.000 habitants ubicada 60 quilòmetres al nord-oest d’Alep, per dedicar-se a l’ensenyament del kurd. “Veure els nostres nens estudiant kurd semblava una quimera en un país que en els últims 50 anys ha viscut sota la dictadura del partit Baas i on l’únic idioma i alfabet permès en l’educació ha estat l’àrab”, assenyala l’exguerriller.

Malgrat les polítiques d’arabització que el règim sirià va dur a terme durant la dècada dels 60 i 70 i l’educació monolingüe, la població kurda ha resistit a l’assimilació i la llengua té bona salut entre la població local. Un exemple d’aquesta estima per l’idioma propi és la frase que moltes aules tenen escrita sobre la pissarra: “ Zimane me, rumeta meye ” [La nostra llengua, el nostre honor]. “Si perdem l’idioma, perdem la nostra identitat i la nostra manera de veure el món”, remarca el Roj mentre els seus alumnes ocupen els pupitres.

“El nostre objectiu a llarg termini no és només ensenyar el kurd, sinó ensenyar en kurd”, afirma el Roj. El principal obstacle que s’han trobat les escoles és la falta de formació entre uns professors que sempre han exercit la docència en àrab. Per afrontar aquesta situació, el Comitè d’Educació del Kurdistan sirià forma voluntaris que, després d’un intens curs de sis mesos, s’integren al sistema educatiu. “La captació de docents s’ha fet porta per porta amb anuncis en cartells i fins i tot amb reclams sonors a les places dels pobles”, explica Tamouz Semali, responsable del comitè a Cindirese.

“El fet que la majoria dels futurs mestres hagin estudiat l’anglès i el francès agilitza el coneixement del kurd en l’alfabet llatí, ja que pràcticament tots els caràcters són idèntics”, remarca el Tamouz. Gran part de la nova fornada de mestres són noies de 17 i 18 anys que han acabat la secundària, però entre tantes cares joves destaquen les arrugues d’Alí Ali, un farmacèutic jubilat de 71 anys. “Malgrat l’edat que tinc, quan em vaig assabentar que buscaven persones interessades a impartir classes de kurd, no ho vaig dubtar ni un moment. Conec la llengua perquè l’he estudiada durant 25 anys en la clandestinitat”, comenta il·lusionat aquest septuagenari. “Em desperto, menjo, bec i dormo en kurd. I, per tant, també volem aprendre a escriure’l. És el nostre dret”, sentencia l’Alí Ali.

Per educar en kurd de manera unificada, s’ha pres com a referència la gramàtica de Ciladat Beidrxan, un intel·lectual que el 1932 va adaptar el kurd a l’alfabet llatí i va fundar el rotatiu Hawar, el primer diari en llengua kurda. A la normalització de la llengua també hi ha contribuït el llançament de diversos mitjans de comunicació en kurd, com Ronahi. Aquest mitjà disposa d’una televisió i un setmanari que combinen l’actualitat amb una programació cultural i fins i tot classes de kurd televisades. “Ara sóc a l’escola, però si el poble em necessita posaré a la seva disposició tota la meva experiència militar amb el PKK per combatre els islamistes”, assenyala el Roj per deixar clar el seu compromís amb la causa.

Malgrat que l’autogovern kurd funciona des del juliol del 2012, la proclamació oficial de l’autonomia va produir-se el gener d’aquest any com a resposta a la negativa de la comunitat internacional de convidar el PYD a la Conferència de Pau de Ginebra. Aquesta proclama va anar acompanyada de la presentació d’una Constitució que declara oficials la llengua kurda, l’àrab i l’arameu, parlat pels siríacs cristians. Per mantenir la convivència i evitar conflictes ètnics i religiosos, l’autogovern kurd ha establert quotes parlamentàries per a les diferents nacionalitats i confessions i també una representació equitativa d’homes i dones a l’administració.

“El nostre model democràtic és la prova més clara que existeix una solució a la guerra. Nosaltres només som una minoria, però, sens dubte, l’aplicació del nostre model podria ser beneficiosa per a Síria i, fins i tot, per al Pròxim Orient”, destaca Salih Muslim. El president del PYD considera que “la Constitució adoptada a la zona kurda és la més progressista de la regió i cal un canvi radical de mentalitat per instaurar-la”.

Un dels punts principals del full de ruta del govern autònom és la celebració d’eleccions, però la lluita amb l’Estat Islàmic ha provocat que els comicis s’hagin posposat sine die.

El nou statu quo a la regió de majoria kurda d’Afrin, a la qual pertany Cindirese, pot percebre’s a les entrades de les viles, on els retrats del president sirià Baixar al-Assad han estat substituïts per la imatge d’Abdullah Öcalan i pòsters de milicians i milicianes de les YPG caiguts en combat. Les tesis del líder del PKK han condicionat de manera significativa la redacció de la Constitució per l’autogovern kurd i han impulsat l’activa participació de la dona en l’esfera social.

EL PAPER DE LA DONA

“Les dones hem d’abandonar l’àmbit domèstic i posar-nos al servei del nostre projecte democràtic”, comenta Silam Mohammad, policia encarregada de vetllar per la seguretat al punt de control de l’entrada est de Cindirese. Aquesta jove policia és el clar exemple de la doble lluita de les dones kurdes pel reconeixement del seu poble i la reivindicació del paper femení en un Pròxim Orient marcadament patriarcal. En aquest sentit, el PYD està apostant per l’activa participació de la dona en l’esfera político-militar i per un colideratge en els diferents organismes de l’autogovern.

Apostada davant d’un gran cartell amb fotos en memòria dels màrtirs caiguts, la Silam i el seu company Khalil registren tots els vehicles que volen accedir a la població. “Comprovem tots els documents d’identitat i escorcollem els vehicles per detectar explosius i armes. El conflicte amb l’Estat Islàmic ens ha fet extremar les mesures de seguretat perquè de vegades recorren a atacs suïcides”, indica la Silam mentre atura un petit camió amb la nova matrícula autonòmica del cantó d’Afrin.

El conflicte no ha impedit que en els últims mesos vehicles de segona mà procedents d’Europa hagin arribat a la regió d’Afrin i que la policia kurda hagi començat a expedir llicències i matrícules cantonals per preservar l’ordre al Kurdistan sirià.

“La quota de dones tant a la milícia com a la policia és del 40% però el nostre objectiu és arribar al 50%”, constata l’Akhin, cap de policia d’Afrin. La responsable policial destaca que “totes les tasques es desenvolupen de manera conjunta entre agents dels dos sexes i només actuen de manera autònoma quan es tracta de resoldre un cas en què només hi ha implicades dones”.

Informes d’organitzacions com Human Rights Watch i Amnistia Internacional denuncien que els grups fonamentalistes Estat Islàmic i el Front al-Nusra estan imposant “normes estrictes i discriminatòries per a les dones” i estan “recorrent a la violació i la venda de dones com a esclaves sexuals”. Aquestes notícies esfereïdores sobre el tracte vexatori de les faccions jihadistes cap a les dones és vox populi a Cindirese. “La millor manera de deixar en evidència el fanatisme religiós i el feixisme masclista de l’Estat Islàmic és demostrar la nostra capacitat per combatre i ocupar càrrecs de responsabilitat”, subratlla enfurismada la Silam.

Una opinió molt semblant és la de Gulizar Hessen, una jove miliciana d’ulls blaus de la petita vila de Miske Jor. Mare de tres fills i embarassada d’un quart, la Gulizar regenta amb el seu marit -també milicià- una petita botiga de queviures a l’entrada del poble [foto de portada]. “Sense la llibertat de la dona no pot haver-hi victòria possible, per això hem de combatre l’Estat Islàmic”, emfatitza aquesta miliciana que combina la seva tasca a la botiga amb torns al punt de control del seu municipi. El retrat d’Apo -que significa tiet en kurd, i com els kurds anomenen afectuosament Abdullah Öcalan- que presideix l’única estança d’aquesta humil llar evidencia quina és la ideologia de la família. “Apo va conscienciar-se de la importància de la dona en la societat a partir de la seva mare, que tenia una personalitat molt marcada i s’oposava als matrimonis de conveniència”, destaca la Gulizar. Més enllà de la lluita per la defensa dels drets de les dones, aquesta miliciana deixa clara la seva aspiració nacional: “Espero que arribi el dia en què les quatre parts del Kurdistan puguem formar un sol país”.

COMBATRE L’EI ÉS LA PRIORITAT

El fet que els fronts de guerra és trobessin relativament allunyats va permetre que el 2012 i el 2013 l’autogovern kurd agafés embranzida i fins i tot s’iniciessin projectes de construcció d’habitatges i centrals energètiques. Un progrés que s’ha vist obstaculitzat per l’ofensiva de l’Estat Islàmic, l’embargament imposat per Turquia i la falta de recursos i de suport exterior.

“L’ofensiva de l’Estat Islàmic a la regió de Kobane ha fet que l’executiu centri tots els esforços en la defensa d’aquest cantó”, destaca Salih Muslim, president del PYD. El grup jihadista va llançar un contundent atac sobre Kobane el 15 de setembre amb milers de milicians i armes pesants d’última generació arravatades a l’exèrcit iraquià. Després d’haver arribat al casc urbà i d’haver ocupat alguns barris de l’est de la ciutat, la resistència de les YPG i els atacs aeris de la coalició internacional liderada pels EUA han fet retrocedir l’EI lleugerament, però no està garantit que es pugui salvar la ciutat. Segons dades facilitades per l’ACNUR, els refugiats que s’han establert en territori turc fugint dels combats en les últimes setmanes arriben als 170.000.

A la gran capacitat militar de l’EI cal afegir-hi el fosc paper que està jugant Turquia, que, de moment, es nega a comprometre’s de ple en la coalició internacional antijihadista. “Hem vist cèl·lules jihadistes travessant des de la frontera turca i fins i tot hem estat atacats per l’artilleria turca des d’allà. Tenim una àmplia col·lecció de passaports de combatents procedents d’Egipte, Tunísia, Bahrain... molts de l’Iraq i, fins ara, tres de Turquia”, denuncia Redur Khalil, comandant i portaveu de les YPG, mentre mostra els passaports confiscats com a prova.

El cert és que la pressió exercida per Turquia, membre de l’OTAN que observa amb desconfiança el projecte d’autogovern kurd a Síria, ha fet retardar els atacs aeris de la coalició sobre les posicions de l’Estat Islàmic a Kobane. Aquesta resposta només ha arribat quan els acòlits d’Abu Bakr al-Baghdadi s’han trobat a les portes de la ciutat kurda. “Estem oberts a col·laborar amb els EUA i Europa per combatre els jihadistes, però a banda dels bombardejos necessitem armes”, exposa Kenan Bereket, ministre de l’Interior del cantó de Jazira. Malgrat l’oferiment i el fet de ser la força més experimentada en la lluita contra l’Estat Islàmic, la coalició és reticent a armar les YPG a causa dels seus vincles amb el PKK.

A la falta d’armament de la milícia kurda s’hi afegeix la complexitat territorial del Kurdistan sirià, format per tres cantons no connectats territorialment entre si. Aquest handicap geogràfic té, en part, el seu origen en les polítiques d’arabització de Hafiz al-Assad, que durant la dècada dels 60 i 70 va portar gran quantitat de població àrab de les zones desèrtiques del sud cap al nord del país amb l’objectiu d’assimilar la població kurda i donar un tomb demogràfic a la regió. Aquesta desunió territorial és un dels principals inconvenients perquè, en un moment tan crític, Kobane pugui rebre ajuda de les regions d’Afrin i Jazira.

Malgrat tot, els kurds que han fet de la resistència un estil de vida són optimistes. Encara creuen que aquest il·lusionant projecte autonòmic iniciat sobre la runa de la guerra civil siriana acabarà cristal·litzant algun dia.

stats