CAPS I PUNTES

L’accident anònim

"En aquella catàstrofe van resultar mortes 32 persones, i 130 de ferides"

Va ser l’11 de febrer del 1939. El dia abans l’exèrcit franquista havia arribat a Portbou i s’havia fet públic un comunicat que acabava dient: “ La guerra en Cataluña ha terminado ”. Tot i això, la gran notícia del dia era la mort del papa Pius XI; a La Vanguardia hi dedicaven les sis primeres pàgines. A Barcelona feia dues setmanes que havien arribat els guanyadors. La ciutat mostrava les cicatrius dels combats, amb moltes cases ensorrades i el port col·lapsat de vaixells enfonsats. Molts barris estaven sense enllumenat públic, a les fosques. Ara la prioritat era treure la runa dels bombardejos que cobria les calçades.

Aquell dia la premsa publicava un comunicat del “comandant en cap del servei” perquè els consumidors normalitzessin els seus contractes amb les companyies elèctriques. La mesura pretenia acabar amb els fraus domèstics que, segons aquella mena de ban militar, s’havien permès en època republicana (en deien “ robo de fluido eléctrico ”). El transport públic no estava en millors condicions. Es veien pocs taxis, i encara menys vehicles particulars. Cap autobús havia sobreviscut a la guerra, requisats per al transport de tropes. Sobretot circulaven camions militars que es movien per una capital sense semàfors. Funcionaven algunes línies de tramvia i el metro, que havia fet d’improvisat refugi durant els atacs aeris, però els freqüents talls de llum interrompien el servei. Per si no fos prou, les vies estaven en molt mal estat i les màquines patien una manca absoluta de manteniment. Va ser en aquella ciutat miserable i derrotada quan es va produir un dels pitjors accidents que ha viscut Barcelona.

A les vuit del matí d’aquell dissabte, un comboi del tren de Sarrià va sortir de l’estació de Terrassa a vessar de gent. La línia havia tornat a entrar en funcionament només feia uns dies, després que els antics Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya haguessin sigut militaritzats. El tren circulava soterrat entre les estacions de plaça Catalunya i Muntaner, i a partir d’allà corria en superfície. Sembla que per culpa de l’estat de la locomotora, els frens van petar i el comboi va anar agafant cada cop més velocitat. Va passar de llarg l’estació de Peu del Funicular, i a la de Sarrià va topar amb un altre comboi que afortunadament estava buit. Sense control, el vehicle avariat va continuar avançant, mentre alguns passatgers saltaven en marxa i trobaven la mort. Va passar sense aturar-se per les Tres Torres i Muntaner, i va anar a esclafar-se contra un tren que estava a l’estació de Sant Gervasi, sota la plaça Molina.

En aquella catàstrofe van resultar mortes 32 persones, i 130 de ferides. Segons Carles Salmeron, autor del llibre El tren de Sarrià, entre les víctimes hi havia el conductor, que no es va moure del seu lloc. Com va ressaltar la premsa, el primer alcalde franquista de Barcelona, Miquel Mateu, va comparèixer al lloc dels fets, i després va visitar els ferits a l’Hospital Clínic. S’informava que dues persones havien portat al Jutjat Militar Permanent tot d’objectes personals que havien trobat a les vies del ferrocarril. I citaven els sacerdots que havien donat suport espiritual als ferits greus. La censura va impedir que es donessin gaires dades més sobre l’accident, ni tan sols una xifra oficial de morts. Fins i tot es va arribar a suggerir que havia sigut un sabotatge. Uns dies més tard, La Vanguardia va publicar que un dels afectats, un professor de l’Escola Industrial, millorava de les ferides. Finalment el 8 de març es feia una crida per identificar tots els cadàvers. Després, silenci. Aquella tragèdia va passar sense pena ni glòria, en un país que encara seguia en guerra.

Etiquetes

Més continguts de