L’aniversari

L'esperit de la divina extravagància insuflava tantes fantasies i impulsos amorosos (perquè el 68 tothom es va posar a fer l’amor a l’amor), que els poetes més vigorosos i exaltats del món s’afanyaren a acudir a la gresca

-Va ser una autèntica revolució?

-Va ser una revolució de somni. Per tant, la revolució per excel·lència. I sense sang.

Una insurrecció amb un Rimbaud per profeta, una tragèdia còmica: el país rodola sobre l’esquena, s’erigeixen muntanyes de llambordes, desenes de milers d’estudiants Prometeus passen la mà per la cara als vells déus, punt final als carronyes i els descrèpits. Una cosa mai vista: en aquest somni -la Història vodevil-, passa que, al mes de maig, el més General dels Generals, amb la seva estàtua plena de galons sota el braç, toca el dos i desapareix pel bastidor esquerre, una escena inversemblant en la realitat, però d’allò més ordinària en somnis. En una altra escena, el que cau a trossos és la Bastilla, des de feia temps remugava disfressada d’Universitat, per fi la gent se’n surt bona: a les aules es desmandarinitza els mandarins caducs, a la Ciutat alliberada parlen tots els qui estaven muts, les parets s’esgargamellen, els carrers s’arrenquen les llambordes dels ulls, les manifestacions formen un mar mentre canten «fay ce que vouldras» [«fes el que vulguis»], París no ha rimat mai tan totalment amb «somrís», les multituds que havien perdut el geni del 1789 al fons d’un calaix es desperten un bon dissabte desbordants de joventut i, naturalment, es veu més d’un cel caminar sobre la terra. És el feliç Desordre de la Humanitat i és bonic com una edat d’or després de dos-cents anys de tenebres. Saps, tot això ho havia predit i esperat fa molt i molt de temps l’adorable Alcofribus Nasier, el gran abstractor de quintaessència de bufoneria comunament detingut amb el nom de François Rabelais, l’Arlequí que, a la rue des Écoles, feia pam i pipa a totes les Esgl·lésies, els Estats, les Indústries i altres Utoritats i a qui devem l’elixir de la joventut de la Literatura francesa...

A més, l’esperit de la divina extravagància insuflava tantes fantasies i impulsos amorosos (perquè el 68 tothom es va posar a fer l’amor a l’amor), que els poetes més vigorosos i exaltats del món s’afanyaren a acudir a la gresca, tots ells fugint dels exilis i les dictadures que subjugaven el planeta. El 68 vaig veure córrer pel carrer a Julio Cortázar, Carlos Fuentes, Vassilis Vassilikós i Pierre Alechinsky, i

-Però! l’agressivitat orgullosa, la confusió dels odis, la injustícia la injúria la inflor fàl·liques, la trencadissa autoimmunitària, la brutalitat que fereix el somni, en fi, la seixantavuiteria!, d’això no en dius res? De veritat, que realment cal ser tu per ser així totalment així i si

-Això és perquè el Rebombori tirànic troba prou altaveus. Hi ha d’haver algunes veus que donin la paraula als Si d’esperances i als silencis somrients. No intentis despertar-me.

4 de gener del 2018

[*Les incorreccions del text són voluntat de l’autora, tant en la versió original, en francès, que podeu llegir més avall, com en la traducció al català].

Lectura relacionada

'La llengua m'és l'únic refugi', d'Hélène Cixous (Lleonard Muntaner Editor, 2009)

La llengua m’és l’únic refugi, el primer llibre d’Hélène Cixous en català, és un conjunt de relats breus que exploren les contradiccions del colonialisme i de la identitat a partir del gènere autobiogràfic tractat com si fos una ficció.

------------------------------------------

L'article en versió original, en francès

L’anniversaire 

– Était-ce une vraie révolution ?

– C’était une révolution de rêve. Donc la rêvolution par excellence. Et sans sang.

Un soulèvement avec un Rimbaud pour prophète, une tragédie comique, le pays roule sur le dos, on élève des montagnes de pavés, des dizaines de milliers d’étudiants Prométhées font la pige aux vieux dieux, fin des barbons et des moisis. Chose inouïe, dans ce rêve, l’Histoire vaudeville, on voit en mai le plus Général des Généraux, emportant sa statue galonnée sous son bras, détaler et disparaître par la coulisse côté jardin, scène invraisemblable en réalité, mais en rêve tout ce qu’il y a de plus ordinaire. Dans une autre scène c’est la Bastille qui tombe en miettes, depuis le temps qu’elle ronchonnait déguisée en Université, enfin on se la sort bonne, dans les amphithéâtres les mandarins périmés sont démandarinisés, dans la Ville délivrée tous ceux qui étaient muets parlent, les murs s’égosillent, les rues s’arrachent les pavés des yeux, les manifs font la mer en chantant « fay ce que vouldras », jamais Paris n’a si totalement rimé avec Ris !, les foules qui avaient égaré le génie de 89 au fond d’un tiroir se réveillent un beau samedi éclatantes de jeunesse, et naturellement on voit plus d’un ciel marcher sur la terre. C’est le joyeux Désordre de l’Humanité, et il est beau comme un âge d’or après deux cents ans de ténèbres. Tout ça avait été prédit et espéré depuis des temps et des temps par l’adorable Alcofribus Nasier, vous savez, ce grand abstracteur de quintessence de bouffonnerie communément arrêté sous le nom de François Rabelais, cet Arlequin qui matamorait rue des Écoles toutes les Zéglises, les Zétats, les Zusines et autres Zautorités, et à qui nous devons l’élixir de jouvence de la Littérature française...

D’ailleurs l’esprit de la divine extravagance soufflait tant de fantaisies et d’élans amoureux (car en 68 tout le monde s’était mis à faire l’amour à l’amour) qu’accoururent à la fête les plus vigoureux et enragés des poètes du monde, tous se tirant des exils et des dictatures qui chiourmaient la planète. J’ai vu dans la rue 68 se hâter Julio Cortazar, Carlos Fuentes, Vassili Vassilikos, et Pierre Alechinsky, et

– Mais ! l’agressivité orgueilleuse, la confusion des haines, l’injustice l’injure l’enflure phalliques, la casse autoimmunitaire, la brutalité qui blesse le rêve, la soixantehuitardise quoi !, tu n’en dis rien ? Vraiment, il faut vraiment être toi pour être si totalement si et si

–    C’est que le Vacarme tyrannique trouve assez de haut-parleurs. Il faut bien qu’il y ait quelques voix pour rendre la parole aux Si d’espérances et aux silences souriants. N’essaie pas de me rêveiller.

Hélène Cixous, 4 janvier 2018

Més continguts de

El + vist

El + comentat