Avegades el temps fa estranyes connexions. El 27 d’octubre, entremig de tants moments històrics, va tenir lloc l’esperada designació d’una seu per a l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), després que perdés la seva el 1939. Signaven aquest acord la regidora del districte, Gala Pin, i el president de l’ateneu, Manel Aisa. Després de dècades encabits en un piset al damunt de la Biblioteca Arús, els 12.000 diaris i els 25.000 llibres que formen el seu arxiu, dedicat al moviment obrer català, finalment han trobat un lloc adequat per a la seva conservació i futura digitalització. L’ateneu torna al Raval, i ho fa en un dels pocs vestigis del passat fabril d’aquest barri, la casa-fàbrica Estruch, a la cantonada entre els carrers de Reina Amàlia i de Sant Pau.

L’origen d’aquest edifici se situa al 1843, quan Pere Estruch va demanar permís per fer reformes en una casa que tenia al carrer d’Amàlia, dotada amb un hort que limitava amb la Muralla de Terra (les actuals rondes). Tres anys més tard, va demanar permís per instal·lar-hi un motor a vapor i transformar la propietat en una casa-fàbrica, dissenyada pel mestre d’obres Narcís Nuet. La casa-fàbrica va ser un tipus de construcció molt comuna la primera meitat del segle XIX, amb tallers als baixos i habitatges als pisos superiors, tot al voltant d’un pati central. Una mena d’autarquia fabril en la qual els treballadors vivien i treballaven sense sortir al carrer. Llavors no feia gaire que s’havia urbanitzat el carrer d’Amàlia, i on abans hi havia horts s’hi estaven aixecant finques noves. Encara avui, en algunes reixes al damunt de l’entrada de diverses cases hi figura la data de 1847.

El 1851 moria Pere Estruch i el substituïa el seu fill, Andreu Estruch, que va edificar una casa al costat del negoci familiar, dissenyada per l’arquitecte Josep Fontseré. El jove Estruch compaginava la producció de filatures amb el lloguer de naus de la seva fàbrica. Compartia espai amb empreses com la Francesc Rodés o la Francesc Torrescasana. El 1874 s’hi instal·lava la fàbrica de gasoses i cerveses de Josep Tersa i Fontanals. I el diari El Diluvio del desembre del 1889 informava que la nova Societat Recreativa Orfeó hi obria el seu local. En aquells temps, el carrer d’Amàlia s’havia transformat en un indret trasbalsat per la insurrecció obrera a la factoria Morell y Murillo, el 1880. I dos anys més tard, per l’explosió i incendi de la mateixa fàbrica, amb 18 víctimes mortals. Llavors era el carrer de la presó que, a partir del 1904 i fins al 1936, es convertiria en la popular presó de dones.

Mort Andreu Estruch, la seva viuda decideix llogar tots els espais a altres fabricants. Així hi arriba la torneria de fusta Closas Maynon y Forns, o l’empresa de pianos de maneta, manubris i rotllos per a pianoles de Lluís Casalí. Fins i tot n’hi ha que diuen que va guardar durant uns anys una part de l’arxiu del sindicat CNT. A principis d’aquest segle, cronistes com Huertas Claveria van mostrar la seva preocupació pel futur de l’immoble, un dels pocs que conservaven l’estructura de les cases-fàbrica del Raval. Afortunadament es va poder conservar, i es va remodelar per fer-hi habitatges. Durant les obres fins i tot es van descobrir restes del període neolític als seus fonaments.

Ara l’Ateneu Enciclopèdic Popular formarà part d’aquest llegat. Tot i això, encara no serà la seva ubicació definitiva, només una seu provisional fins que es pugui traslladar definitivament a Can Seixanta, una altra fàbrica del veí carrer de la Riereta. Tanmateix, ni que sigui una etapa, és una bona notícia per a tots els que estimem el passat obrer de Barcelona.