La justícia francesa ha condemnat a nou mesos de presó una antiga candidata del Front Nacional que va comparar la ministra de Justícia, Christiane Taubira, amb un mico. El president d’honor de l’extrema dreta francesa, Jean-Marie Le Pen, carregava a Twitter contra els “magistrats que traeixen la llei i violen la moral”. La moral del Front Nacional és el racisme i l’hostilitat. Tant se val que ara intentin treure’s del damunt l’etiqueta de partit xenòfob, els frontistes representen una França que es permet humiliar una ministra nascuda a la Guaiana pel color de la seva pell.

L’insult d’aquella excandidata caiguda en l’oblit no va ser aïllat ni excepcional. Quan va passar, feia mesos que Taubira arrossegava l’animadversió de l’ala més conservadora, intransigent i populista de la societat francesa per haver redactat la llei que permetia a les parelles homosexuals casar-se i adoptar. En aquelles dates, la revista de l’extrema dreta Minute li havia dedicat una portada en què, sobre una fotografia de la ministra, unes lletres grans i grogues deien: “Taubira retroba la seva banana” (banana, en l’argot del carrer, vol dir somriure). Eren uns dies en què, en els actes públics de la responsable de Justícia, apareixien grups alliçonats -de vegades de nens i joves- que la rebien a crits i amb plàtans a la mà. Així és com el Front Nacional tracta els “violadors de la moral” lepenista.

Són l’“Europa del rebuig”, com els anomenava aquesta setmana a Estrasburg el futur president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. “Jo no vull el vot d’algú a qui no li agrada la gent segons el color de la seva pell, les seves creences o l’orientació sexual”, deia Juncker, conscient, però, que l’extrema dreta ha sortit reforçada de les últimes eleccions europees.

Identitat i pell

“Jo no havia estat mai tan conscient del color de la meva pell com quan vaig aterrar al continent”, explicava fa uns mesos a Barcelona l’escriptora londinenca Sylvia Arthur, mentre reflexionava sobre la identitat europea. “A Brussel·les -recorda Arthur- tothom em preguntava: «D’on ets?». I quan jo contestava «De Londres», em responien: «Sí, però d’on ets?»”

La mateixa sensació va tenir l’advocada i activista francesa Rokhaya Diallo, que en debat a Le Monde rememorava com “a mesura que avançava en els estudis, hi havia menys i menys francesos d’origen africà o magribí” i quan els seus companys li demanaven d’on venia, “París” no semblava mai una resposta prou concloent.

“La França del petit Nicolas ja no existeix”, diu Diallo, però és com si el Front Nacional s’entestés en un nou negacionisme. Esborrat l’antisemisme del seu ideari, un nou enemic -l’altre- l’acosta a les noves forces d’extrema dreta europea. L’altre, sigui qui sigui que trastoqui una imatge ideal, homogènia i falsa d’un país que potser no existeix, però que els vota per por, nostàlgia, càstig, desencantament o ràbia. L’altre és l’islam, la globalització, les institucions europees, els refugiats de la guerra de Síria o Líbia, la immigració de l’est del continent o els homosexuals.

Refugi de la por

Aquesta hostilitat sempre implica violència. Ja sigui verbal -com els atacs a la ministra Taubira- o física -com les patrulles d’Alba Daurada netejant els carrers d’Atenes-. Els serveis d’intel·ligència alemanys estimen que hi ha 21.750 extremistes de dreta actius al país, 9.500 dels quals els han classificat com a “potencialment violents”.

A cada victòria electoral de l’extrema dreta, i en cada demostració de força conservadora al carrer, el discurs ultra es va filtrant per les escletxes d’una política que no ha sabut resoldre problemes que la societat considerava urgents.

Els francesos tenen por de veure “el ràpid declivi de la seva nació”, explica l’investigador del CIDOB Francis Ghilès. La conseqüència és “l’augment del racisme i la xenofòbia en el país que s’autoproclama el bressol dels drets universals de l’home”, escriu Ghilès. Una França aclaparada per “les altes xifres d’atur juvenil, una aversió radical als impostos, per no parlar d’una profunda hostilitat contra la burocràcia de Brussel·les”. Un còctel que acaba convertint el Front Nacional en la primera força del país.

Encara que l’extrema dreta es vengui com una amenaça contra la Unió Europea, el seu veritable poder desestabilitzador es juga a casa. Al Regne Unit, a Dinamarca, als Països Baixos, a Hongria i en cadascun d’aquests estats que s’enfronten a l’Europa de la intransigència. La que se sent desubicada en un món que ha canviat i busca culpables.