Aquest llaüt porta dins seu la història del país. Ha sigut vaixell de guerra, ha fet de guardacosta, l’han utilitzat per fer-hi contraban, ha participat en la investigació submarina, va estar al servei de Greenpeace, va ser abandonat en la crisi postolímpica després de fer activitats turístiques i per a escoles, i ha ressorgit com a embarcació històrica. Lluís Romero Fiol (Cadaqués, 1976) n’és ara el patró, n’ha restaurat la vela major i, amb un acord de col·laboració amb l’ARA ben visible, el Sant Isidre enceta una setena vida en què posa tot el seu patrimoni al servei del coneixement del mar. Fa tasques culturals i turístiques, en prepara d’educatives per a les escoles de l’Alt Empordà, i passeja amb orgull l’aspecte amb què va ser construït el 1925 a Portocolom (Mallorca), pensat inicialment per a la pesca d’arrossegament, pel mestre d’aixa Joan Creus.

Fa vuit dies Cadaqués celebrava una trobada d’embarcacions de vela llatina. El Sant Isidre era la més gran, i els seus dos-cents metres quadrats de veles ben desplegades impressionaven amb el fons de postal que té la façana del poble. De fet és també el més gran dels tres llaüts considerats embarcacions històriques a Catalunya. Els altres dos són el Sant Rafel, que és a Palamós, i el Sant Ramon, que és a Mataró. La reparació que s’ha fet de la vela major permet que amb el vent a favor agafi els catorze nusos de velocitat, quan a motor no passa dels onze.

Un vaixell històric, a diferència d’un vaixell d’època, propi de famílies benestants, és una embarcació que tota la vida ha fet tasques professionals. I al Sant Isidre ningú li pot discutir que s’ha buscat la vida. Se’n podria escriure la novel·la i seria una narració històrica que retrataria també els moviments del país, el millor i el pitjor. Ha estat al servei de totes les causes, nobles i tramposes, que hem sigut capaços d’inventar per a un vaixell. Si el Sant Isidre parlés seria un avi de noranta anys que a les tardes ens podria explicar batalletes de guerra, de pesca, de mili, de contraban, d’investigació, de lluita ecològica, d’abandonament i de resurrecció per a la vida cultural. Enceta una nova vida rejovenit, conscient que li queda molta corda.

Assegut a coberta, en un dels passejos de dues hores que permet anar a cap de Creus, fa cert vertigen rememorar les seves vides i recordar que el 1930, amb cinc anys de vida pesquera, ja va ser decomissat per contraban, probablement de cafè, i va passar a mans de l’armada espanyola de la Segona República. Pintat de gris i rebatejat com a V-13, feia de guardapesca al litoral català. El 1936 el POUM se’l fa seu i l’utilitza com a vaixell de guerra basat a Port de la Selva. La seva vida militar ha sigut llarga i intensa, en un o altre bàndol. Se’n tornen a tenir notícies de canvi de rumb als anys setanta. En molt males condicions, el Centre de Recuperació i Investigacions Submarines (CRIS) el compra per 100 pessetes i el dedica a tasques d’estudi. Va ser restaurat perquè fes activitats de suport i ensenyament d’immersió, i durant un temps també va formar part de la flota reivindicativa de Greenpeace. Als anys vuitanta i principis dels noranta l’embarcació és a Barcelona en un programa de dinamització anomenat Festa a la Mar, i hi passen molts escolars. Però en la crisi de 1993 entra en un període de deixadesa i acaba abandonat al port de Palamós. El 1995 el projecte Vaixells del Mediterrani el restaura i el converteix en embarcació turística. I ara un dels membres de la tripulació en els últims anys, en Lluís, n’és el patró, hi ha posat una nova vela, l’ha tornat a restaurar i assumeix el repte que el seu patrimoni històric li permeti fomentar el turisme de qualitat, recuperar tradicions populars i bastir un projecte cultural i pedagògic. Que a Cadaqués s’hi trobi com a casa.

A bord del Sant Isidre hi poden viatjar unes trenta-cinc persones en trajectes curts, i una dotzena de tripulants hi poden fer nit i assumir viatges de més durada. S’hi cuina i s’hi han fet festes. El Sant Isidre aniria de Cadaqués a Mallorca en una vintena d’hores, i amb una trentena es plantaria a Eivissa. També hi ha turistes que hi pugen simplement per a trajectes curts a motor que els allunyen una estona de la platja, com qui agafa una golondrina turística, però un cop hi són s’adonen que entren en una altra dimensió. I si la visita és de dia sencer i permet estendre la vela, que no és una feina fàcil, quan s’apaga el motor i la vela empeny, els canvia a tots la cara. Cadaqués ja se sent orgullós de lluir aquest llaüt a la seva façana. I en Lluís se sent encara més satisfet d’aportar valor i alternatives per al turisme de caràcter més cultural. Però té una obsessió i un repte pendent: la canalla. Serà el següent pas, i també des de l’Ara Criatures intentarem donar-li un cop de mà, cadascú fent la seva feina, i treballant en equip. Ell no té fills, però vol que a partir d’aquest curs que comença els nens de la comarca puguin reviure’n la història en primera persona i aprendre fora de l’aula i en l’entorn que més alegries li ha donat. Potser en el fons intueix que algun d’aquests nens se n’enamorarà del Sant Isidre, i d’aquí vint anys en pot ser el patró i agafar-li el relleu quan ell percebi que s’ha acabat el moment de ser el privilegiat que en té la custòdia, sempre provisional. Perquè el llaüt serà centenari aviat i ha demostrat capacitat de supervivència i d’adaptació.

En Lluís és i serà el mestre que, a bord del vaixell, proposarà als que s’hi enfilin que hi entrin descalços, que s’hi integrin, que el palpin. Que tinguin el respecte a la mar que impedeix tenir-li por. França i Itàlia són països exemplars que mantenen els vaixells històrics i els protegeixen, estimen i difonen, conscients que la seva navegació és testimoni de dècades. En Lluís enveja aquestes cultures i treballa perquè la nostra sigui igualment agraïda amb la història. Amb detalls com recuperar la ruta del faroner del cap de Creus, que els passatgers completen amb fanalets un cop desembarquen, i amb el foment de l’estimació de la canalla pel mar, en Lluís vol que naveguem cap al futur amb esperança i sabent cap on anem. Però sense oblidar d’on venim i, sobretot, com li ha costat al Sant Isidre arribar fins aquí.

Lluís Romero i Fiol

Té 38 anys, és fill de Cadaqués i ha consagrat la seva vida a la mar. Va estudiar nàutica, va ser professional del busseig fins que les orelles li van dir prou, va treballar dotze anys en embarcacions històriques i ha tornat a casa per convertir-se en patró del Sant Isidre i dedicar-s'hi en cos i ànima.

Ha après d'alguns mestres, propietaris de vaixells amb molta història, la filosofia d'entrega que reclama dur el timó d'un llaüt com aquest, i en parla amb orgull. Ell ha navegat per tot el Mediterrani i l'Atlàntic, transversalment i verticalment.

En la seva trajectòria ha arribat a estar 21 dies sense tocar terra, i parla amb orgull de gestes que permeten els velers, com ara fer 4.000 milles, Barcelona-Canàries-Carib, amb 30 litres de gasoil. "He vist imatges irrepetibles, quan tens 360 graus d'aigua i t'envolten centenars de milers de dofins, o una balena de 16 metres t'acompanya en el trajecte i la teva barca fa 14 metres".

Per a ell no hi ha cap dubte, "navegar t'acosta al teu interior, és un viatge cap a dins, i la feina en equip, en què tothom és important, és una experiència molt recomanable". Ara està concentrat a arrencar el seu projecte personal amb el Sant Isidre.

Parla d'estima, de respecte, de patrimoni. I, de moment, aconseguir fer-lo rendible i pagar-ne la restauració fent sortides de lleure, en lloguers per a grups que poden ser de jornada sencera o fins i tot més, o fent viatges més curts per a turistes. I, a partir d'aquí, salvat el llaüt, donar més valor cultural i pedagògic al projecte.

Per contactar-hi i fer reserves:

• Facebook: Charter Sant Isidre

• Twiter: @charterstisidre

• Web: www.chartersantisidre.com

• Correu: chartersantisidxre@gmail.com