Publicitat
Publicitat

Carreteres secundàries

Amb la llei sempre un pas més endavant que l'ètica

Recorden el moviment dels indignats? La tardor del 2009 -ara fa exactament 8 anys, que ràpid que passa el temps...- dos editors independents van assistir a Montpeller a la projecció del documental Walter, retorn a la resistència, de Gilles Perret.

La pel·lícula tracta sobre la vida de Walter Bassan, un antic resistent de la ciutat de Lió, deportat a Dachau; un home que dedicaria tot el que li quedava de vida -i va viure fins als 90 anys!- a la memòria de les víctimes dels camps de la mort. “El motor de la resistència és la indignació”, deia en el documental un dels entrevistats, Stéphane Hessel, que va participar també en la resistència i va aconseguir sobreviure a l’internament a Buchenwald.

Els dos editors, Sylvie Crossman i Jean-Pierre Barou, emocionats per la força i les paraules de Hessel, li van proposar escriure un petit llibre “en contra de la fatalitat d’un sistema econòmic dominant que destrueix les persones, els pobles i les cultures”, segons el que va explicar Barou al diari Libération.

D’aquella proposta en va sortir el llibre Indigneu-vos!, la primera tirada del qual va ser de 8.000 exemplars. Al cap de dos anys ja se n’havien venut 4 milions.

El crit “Indigneu-vos!” va animar i va coincidir aquells anys amb una gran revolta universal: el moviment i posterior esclafament sanguinari de les Primaveres Àrabs; l’aixecament dels grecs, també derrotats, en contra de l’austeritat dictada per la UE; petites revoltes per clamar democràcia a l’Àfrica -a Angola i al Senegal, entre altres països-, i el gran moviment que va explotar des de dins dels països rics en contra del capitalisme financer corrupte i destructor, un clam d’indignació que va ocupar els carrers a Nova York, Londres i París i que, a Espanya, va agafar el nom de 15-M, la protesta espontània més gran que s’havia vist mai després de la dictadura en contra de l’ statu quo del bipartidisme, la corrupció dels partits tradicionals i la degradació de la democràcia participativa; una revolta que, finalment, es va convertir en la llavor de noves forces polítiques sorgides dels moviments ciutadans, algunes de les quals tenen avui una important presència als Parlaments, als ajuntaments i als governs autonòmics.

El llibret de Stéphane Hessel era un text molt senzill, on, després de recordar-nos el passat negre i lluminós d’Europa -primer les tenebres de la guerra, el nazisme, el totalitarisme i el feixisme; després la llum de la construcció dels estats del benestar sobre les ruïnes de la destrucció-, es crida l’atenció sobre el que Hessel identifica com els dos grans reptes actuals de la humanitat.

El primer d’aquests reptes és la “la immensa separació que hi ha entre els molt pobres i els molt rics, una separació que no para de créixer”. “Els diners i els seus amos tenen més poder que els governs!”, s’indignava en el pròleg a l’edició catalana José Luis Sampedro. “El poder dels diners -escrivia Hessel- mai no ha sigut tan gran, insolent, egoista amb tots, des dels seus propis servents fins a les més altes esferes de l’estat”. El segon gran repte són els drets humans, la democràcia i la conservació del planeta.

Hessel, que va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, rescatava, doncs, per al llibret dos articles concrets. Un és l’article 15 -“Tot individu té dret a una nacionalitat”-. El segon article és el 22, on es parla dels drets que tenen les persones a la seguretat social, a la satisfacció econòmica, social i cultural indispensable per a la seva dignitat i el propi desenvolupament, un article que evoca el gran ideal de l’estat del benestar, la millor conquesta europea, sens dubte, d’un segle que havia conreat, també des d’Europa, les pitjors pràctiques totalitàries.

Aquests dies, amb la publicació dels paradis papers -resultat del laboriós treball fet pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació-, descobrim una vegada més allò que ja fa anys que sabem però no aconseguim corregir, sinó tot el contrari: la diferència entre rics i pobres és cada vegada més gran i s’ha convertit en la principal amenaça per a la democràcia i els drets humans a tot el planeta.

El principal paquet de tot aquest muntatge de destrucció que aquesta vegada ha quedat al descobert fa referència a les empreses multinacionals i és, en bona part, legal. És a dir, és possible gràcies als experts que aprofiten les escletxes del sistema per esprémer el bé públic i traslladar el botí a mans privades, cosa que empobreix la resta de la societat on ells mateixos viuen amb un poder, despesa i privilegis fora de qualsevol mesura.

És a dir, els lladres i els seus empleats -una professió molt valorada- són més poderosos que els estats, i caminen dos passos més endavant que el regulador. Es tracta d’una situació que “no és ètica, però és legal”, com va dir en una frase memorable -i programàtica- Jean-Claude Juncker el dia en què es va descobrir que el país on ell havia sigut primer ministre, Luxemburg, era un dels principals paradisos fiscals de les multinacionals. El mateix Juncker, que últimament es passeja per Espanya fent discursos i recollint medalles, amb Rajoy fent de palafrener major. Sempre un pas endavant. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT