A prop d’aquí vivien els meus avis, en una casa modesta i pobra on va arribar al món el meu pare l’any de l’Exposició Internacional. Quan jo era petit, hi anava de visita els diumenges al matí. L’avi Pepe se m’emportava a un bar que hi havia just al davant, a jugar al futbolí. O anàvem a una bodega molt antiga, la Salvat, a fer l’aperitiu. Recordo aquest racó de Sants com si fos un poble, la gent es coneixia pel nom i, quan entraves en un local, et saludaven. Llavors, el vermut dominical era l’únic luxe que es podien permetre els habitants d’aquesta barriada obrera, plena de perdedors d’una guerra de la qual ningú gosava parlar. Uns quants dels amics de l’avi eren mutilats, però d’allò no se’n parlava. Com si la manca de braços o de cames fos el resultat d’una malaltia sense nom. Aquells silencis feixucs, que s’arrossegaven en cada conversa, van ser els primers secrets que vaig haver d’esbrinar.

Recordo que aquí dins l’olor era de vi ranci i de Varón Dandy, de famílies mudades i perfumades que sortien a fer un tomb i abans de dinar feien una parada en aquest lloc, com a part d’un ritual repetit cada setmana. Recordo el xivarri, les criatures corrent amunt i avall, i els adults més contents que de costum. Els bars eren el menjador de moltes persones, que hi passaven més temps que a casa seva. En unes lleixes hi tenien tot de jocs d’escacs, ja que molts veïns venien a jugar i s’hi organitzaven grans campionats. A les tardes també es jugava a les cartes i al dominó, i es feien tertúlies sense finalitat aparent, més enllà de passar l’estona.

Anys després, com aquell que troba enterrada una caixa de galetes plena de records, vaig topar altre cop amb la Bodega Salvat. I una bafarada del passat, l’olor de l’avi, el gust de les olives farcides, el tacte fred del marbre de les velles taules, em va venir a rebre de cop, com un gos quan tornes d’un llarg viatge. La Salvat encara segueix al seu lloc de sempre, entre els carrers de Sagunt i Andalusia, al casc antic de Sants. El negoci està obert des del 1880, i fins fa uns quatre anys era regentat per la mateixa família. Malgrat que els antics propietaris es van jubilar i s’ho va quedar un client del bar, l’ambient ha canviat ben poc. La barra i les taules són ocupades pel veïnat tradicional, en què conviuen clients de tota la vida i gent molt jove, d’aspecte alternatiu. Darrerament també s’hi deixen caure aficionats a les bodegues de sempre, atrets per un costum que torna a estar de moda, disposats a recórrer una ruta no escrita per diversos locals de tapes del barri, com el Bar El Capricho, la Bodega Montferry o el Bar Llopart.

Si una cosa distingeix aquest venerable establiment és la fidelitat nibelunga a si mateix. Dues entrades des del carrer, d’una sobrietat monàstica. La barra de marbre, i al darrere un mirall rodó i unes senzilles lleixes amb ampolles. Els expositors i les neveres de fusta, i les botes de vi presidint la sala, i les parets cobertes d’antigues rajoles, grogues i blaves. Calendaris del Barça i de senyoretes lleugeres de roba, i retalls d’articles de premsa que parlen de l’antiguitat de la Salvat, i dibuixos fets per clients. Llistes de vins embotellats o a granel, pissarres amb les tapes que ofereix la seva cuina i unes quantes fotografies emmarcades. Un paisatge bigarrat de papers i objectes, com els sediments d’un riu, fets per capes superposades amb el pas dels anys. Aquí, l’especialitat són les anxoves, molsudes i gustoses, tot un producte d’artesania, acompanyades d’una cervesa negra de barril, refredada sense serpentí. I el vermut de la casa, i el vi del Priorat “Setze Vàlvules”, i les extraordinàries carxofes escabetxades, i els seitons en vinagre, i les croquetes.

Un viatge al cor dels diumenges, que a mi em transporta a la infància, quan hi venia agafat de la mà del meu avi. Memòria amb olives i sifó, com Déu mana.