No paren de sortir noms: Harvey Weinstein, Jeffrey Tambor, Dustin Hoffman, Steven Seagal, James Toback, Mark Halperin, Charlie Sheen, Kevin Spacey, Louis C.K., Roy Price, Roy Moore, R. Kelly, Brett Ratner, Jeremy Piven, Bill Cosby… Hollywood en entredit. I és indignant com molts mitjans ho consideren sospitós. Veuen, en un increment sobtat de denúncies, una suposada necessitat de protagonisme de les dones. És la reacció de qui no ha patit mai un assetjament sexual.

Però la resposta de tantes dones és lògica. Perquè cada vegada que ens assabentem d’un nou cas d’assetjament a través dels mitjans de comunicació, les dones automàticament recordem els casos que hem patit nosaltres i que fa temps que callem o expliquem només de manera confidencial. Per més que hagin passat els anys, la ràbia per la humiliació viscuda torna. I la valentia de les que ho han denunciat públicament s’encomana una mica. I descobreixes que quan pots compartir vivències i vexacions amb amistats et sents una mica més forta en contra d’aquells que et van fer sentir tan feble.

Tot i així, hi ha mitjans, i fins i tot suposats experts en psiquiatria, que consideren que descriure l’assetjament sexual és difícil perquè és un problema de susceptibilitat femenina. Són la versió més refinada del “ja no se us pot dir res”.

Però no és cert. Perquè no va ser un problema de susceptibilitat que dos homes em tanquessin en un estudi de ràdio i un li comentés a l’altre que feia dies que volia saber “què era follar-se una nena de vint-i-un anys”, que, ves per on, era l’edat que tenia jo en aquell moment. Tampoc va ser un problema de susceptibilitat que, a la feina, un home que solia fer bromes comparant el meu nom amb el de la becària Lewinsky, després d’esbroncar-me m’obligués a aixecar-me de la cadira i fer-li un petó perquè aquell dia era el seu sant. No va ser un problema de susceptibilitat trobar-me un home masturbant-se al portal de casa quan vivia al carrer Castillejos. No va ser qüestió de susceptibilitat quan, de matinada i circulant per una carretera, un taxista em va preguntar burleta si sempre anava tan tranquil·la quan viatjava sola amb un conductor que no coneixia de res. Sempre hi havia anat. Fins a aquell dia. Com tampoc va ser un problema de susceptibilitat el que vaig tenir quan vaig notar una mà grapejant-me el cul al metro. Ni quan en un tren atrotinat de la Renfe un home em va ensenyar els seus genitals. Ni quan prenent una copa amb una amiga tres homes se’ns van asseure a la taula i ens van agafar les jaquetes perquè no marxéssim. Ni estava especialment susceptible el dia que un idiota em va seguir des de la Biblioteca Central fins a plaça Catalunya i com que no li vaig voler donar el telèfon es va acomiadar cridant insults vexatoris. Ni quan un escriptor em va saludar agafant-me un pit mentre ell xerrava animadament amb periodistes importants.

Fa poc, la meva mare, ordenant calaixos, va trobar una agulla de barret. “Saps què és això? Era l’arma que la teva àvia feia servir de jove per anar al cine. Després me la va donar a mi, perquè m’hi tornés si algun home m’assetjava mentre veia una pel·lícula”. Les veia en un cine on, anys més tard, quan jo tenia catorze anys, un desconegut em va posar la mà a la cuixa. Veia amb una amiga una pel·lícula de Hollywood. Però les històries d’allà també passen aquí. Les dones ara no portem agulles de barret, però si ens dona la gana d’explicar-ho per combatre l’assetjament, ho farem.