Sovint l’art ha adoptat un to moralitzador, advertint el lector o espectador contra allò que el mateix art exposa. A la literatura els exemples són innombrables, començant per la tragèdia grega que portava a l’escenari aquelles conductes que s’havien de condemnar. Molts cops l’autor exposa amb tot tipus de detalls els comportaments que els lectors haurien d’evitar. A l’època d’or de la novel·la -el segle XIX- molts dels grans narradors utilitzen contínuament aquest engranatge a la seva obra: Dostoievski, Dickens, Tolstoi. El que ho fa de manera més sistemàtica és Balzac, el qual a la seva Comèdia humana analitza una rere l’altra les passions dels homes per advertir de les seves conseqüències. Balzac vol explicar la veritat crua però també vol que els seus llibres signifiquin una catarsi de caràcter moral.

A la pintura els artistes han realitzat una operació paral·lela, amb la particularitat de buscar un impacte immediat sobre la mirada de l’espectador. Un dels més enigmàtics, com sabem, és El Bosc, que sembla construir tota la seva obra des d’una suprema ambivalència que mostra els excessos sensorials per sotmetre’ls a una condemna tenyida d’un fosc sarcasme. Passats els segles, i amb el seu propi estil, Goya utilitza mecanismes similars en molts gravats i sobretot a les pintures negres.

Un dels moments àlgids d’aquest doble joc inherent en l’art és el Barroc, amb la seva exuberància sensual i la seva tonalitat moralitzadora. Rubens va destacar en aquesta direcció: una pintura d’excessos presentada en un marc moralitzador. A Itàlia els seguidors de Caravaggio tendien, sovint, a perseguir efectes similars. Al Museu de Capodimonte, a Nàpols, hi ha un esplèndid oli pintat per Josep de Ribera el 1626, El Silè ebri. És, sens dubte, un advertiment contra la gola i una exhortació de la vida virtuosa. Però el que l’espectador veu és el joiós triomf de la desmesura.