A lgú, potser la seva pròpia dona, va explicar que Mikhaïl Bulgàkov es va passar llargs anys esperant una trucada de Stalin. La història és trista i és una mostra més del costat ombrívol que sempre alberga l’esperança. Els seus orígens es remunten als anys finals de la dècada dels vint del segle passat. Stalin ja s’havia imposat a la Unió Soviètica i començaven les primeres persecucions d’escriptors. Se censurava, es prohibia. Bulgàkov, que havia estat un precoç autor d’èxit en el teatre, tenia dificultats per publicar. Un dia va rebre una trucada de Stalin. Aquest es va declarar admirador del seu teatre i li va assegurar que els seus problemes acabarien aviat. Al final de la conversa li va prometre que li tornaria a trucar per conversar amigablement sobre literatura.

Bulgàkov, pel que sembla, va quedar convençut. Així van passar els dies i així van passar els anys. La trucada telefònica es feia esperar. La trucada telefònica no arribava. No obstant això, Bulgàkov esperava, i mentre esperava, escrivia. Escrivia sense perspectives de publicar encara que tal vegada amb la secreta esperança que, sobtadament, una trucada tot ho arreglaria. D’aquesta forma van anar concretant-se textos magistrals. Relats com Cor de gos, una visionària anticipació dels nostres dies, o El Mestre i Margarida, una de les millors novel·les del segle XX.

Resulta emocionant pensar que aquest home, tan innocentment i dramàticament a l’espera, fos capaç d’escriure un llibre com El Mestre i Margarida. En poques obres es dona el complexíssim equilibri entre ironia i fondària metafísica que es produeix en aquest text. El lector riu, s’estremeix, admira l’enormitat dels recursos literaris, reconeix d’una manera diferent la condició humana. La trucada de Stalin no arribava, mai va arribar. L’obra no veuria la llum en vida de l’autor. Però Bulgàkov va persistir dia rere dia, pàgina rere pàgina. Què ens importa ara Stalin! Ens importa la bellesa d’una obra memorable!