L’art com a pàrquing

"Una de les 'bromes' més comunes entre alguns visitants dels museus d’art contemporani és mirar-se qualsevol objecte del mobiliari i demanar-se, o demanar, si també es tracta d’una obra d’art"

Una de les 'bromes' més comunes entre alguns visitants dels museus d’art contemporani és mirar-se qualsevol objecte del mobiliari i demanar-se, o demanar, si també es tracta d’una obra d’art. Un extintor, per exemple. És un extintor real? ¿O el que estem veient a la sala és una rèplica d’un artista que el que vol és que ens demanem si aquest objecte és real? ¿El suposat artista pretén que hi passem de llarg pensant que no és un objecte artístic i posar així en evidència la mirada selectiva del visitant, o voldria que ens ho mirem com a obra d’art i demostrar així les ínfules intel·lectualoides del públic? Els mecanismes pels quals els artistes assenyalen objectes quotidians transformant-los així en obres són diversos, i el públic d’art ja està acostumat a tot tipus de paranys. Des de Duchamp i el seu famós urinari, els 'objectes trobats' formen part intrínseca de la creació contemporània i, sobretot, del seu discurs. És una polèmica centenària no resolta que se situa al moll de l’os del debat estètic.

Ara a la Galeria Estrany-de la Mota s’hi pot trobar un extintor, i també una bicicleta, una pilota, una cistella de bàsquet i una nevera portàtil. Tot plegat dintre del que sembla -i és, perquè s’hi pot deixar el cotxe- un pàrquing que ocupa l’entrada de la galeria. Aquesta reproducció exacta d’un pàrquing és l’exposició. La primera individual de Martí Anson en aquesta galeria, i és significatiu que no hi hagi peces paral·leles -fotografies, croquis o vídeos- que es puguin comercialitzar, sinò que la peça és la instal·lació, que suposadament voltarà per altres espais. Anson vol que els seus projectes es puguin resumir en una frase. En aquest cas seria: “He construït un pàrquing a la galeria en un espai que no es feia servir”. Li agrada que l’obra tingui dos públics molts diferenciats. Un és la gent del carrer, que senzillament veu un pàrquing que només crida l’atenció perquè les portes són envidrades i una mica luxoses. L’altre és el públic d’art, que s’ho mira fent tot tipus de càbales, buscant relacions i teories. Per exemple, per a qui vulgui aprofundir-hi, al darrere hi ha tot un seguit de reflexions sobre el creixement urbà i la omnipresència dels cotxes, la transformació de l’arquitectura de les plantes baixes per adaptar-s’hi i els nous usos que es donen als pàrquings com a espais d’oci, de taller, de gimnàs o d’oficina.

És una estratègia que fa servir des del seu cèlebre 'Fitzcarraldo. Cinquanta-cinc dies treballant en la construcció d’un veler Stela 34 ' al Centre Arts Santa Mònica, el 2006, quan el dirigia Ferran Barenblit, actual director del Macba. “El que m’interessa és que l’objecte hi és, però no necessita explicació. Amb el veler la gent tenia molt clar què feia i les preguntes no eren «Què és això?» sinó «Per què ho fas?». Agafo un objecte de la realitat i el trasllado a un nivell artístic donant tota la importància a la història que hi ha al darrere i també al fet de fer-ho, al procés. Valoro l’esforç, l’activitat artística en si, però, després, l’objecte que en resulta pot desaparèixer, és una excusa. Per això ha de ser llegible i fàcil d’entendre”.

El pàrquing, doncs, com a obra d’art. Aneu-hi pensant. Dóna de si.

Més continguts de

El + vist

El + comentat