Viatge

L’art que s’olora

París és un dels centres perfumers del món i no és estrany que des de fa un any hi hagi obert el Gran Museu del Perfum, al distingit districte 8, on s’explica gairebé tot sobre l’art de les bones olors

L’ etimologia de la paraula perfum, que prové del llatí per fumum, és a dir, “pel fum” o “el que es dissol en el fum”, dona una idea de l’antiguitat d’aquesta substància olorosa. A Mesopotàmia i a l’Antic Egipte el perfum -llavors en forma d’encens- es cremava als altars sagrats destinats únicament als déus i també s’utilitzava per embalsamar-los i momificar-los. Amb l’aparició d’aquestes primeres civilitzacions humanes també va aparèixer el perfum. Però és a l’Antic Egipte, considerat el bressol de la perfumeria, on es va idear el primer de la història: el kyphi.

Des de fa un any és possible olorar-lo a París. És al Gran Museu del Perfum, que pels volts de Nadal ha celebrat el primer aniversari i afronta el repte d’exposar el que és invisible i de transmetre aquest patrimoni immaterial que tant cuida i aprofita la indústria francesa. El sector de la cosmètica i els perfums s’endú el bronze en el pòdium de les exportacions de França. Segons The Fragance Foundation France, cada any es creen uns 400 perfums. Una raó de pes perquè des del museu s’expliqui l’auge i l’èxit d’aquesta particularitat francesa. Si bé grups com L’Oréal, LVMH i Chanel dominen actualment el circuit olfactiu, el recorregut museístic documenta fotogràficament les primeres indústries aromàtiques que els van aplanar el camí: la dels germans Vibert, fundada el 1859, i la Millot, ideada per Félix-Adolphe Millot el 1839.

El museu també reprodueix, enmig d’una escenografia arquitectònica dels clàssics passatges coberts de París, la vitrina de la perfumeria Houbigant amb mobiliari del Segon Imperi que ha prestat un altre museu, el Carnavalet, consagrat a la història de la capital francesa. Houbigant, que ja fornia de perfums les corts reials europees de l’època, va agafar volada a partir del 1880 quan va començar a utilitzar nous mètodes comercials i industrials com per exemple les molècules de síntesi.

És així com des de l’Exposició Universal de París del 1900, la perfumeria francesa -llavors principal interlocutor de l’aristocràcia i l’alta burgesia internacional- es va expandir com les mateixes aromes que desprenia. Progressivament, el perfum va passar de ser un article d’higiene a un de regal; el regal per excel·lència. En altres paraules, les fragàncies es van democratitzar i van permetre a quasi tothom accedir a aquesta bombolla de vendre somnis que comparteix fantasia amb l’alta costura. De fet, l’aliança entre moda i perfums va tenir el seu apogeu durant els anomenats feliços anys vint amb Paul Poiret al capdavant. Els dissenyadors de l’època es van adonar que crear fragàncies i flascons com si fossin petites obres d’art coherents amb les cases de moda que tenien, permetia finançar-los la roba que confeccionaven. És per això que pràcticament tots els costurers de l’època van contractar els nassos de reconeguts perfumers: Maurice Shaller treballaria per a Paul Poiret, Ernest Beaux per a Coco Chanel, Maurice Blanchet per a Charles Frederick Worth, André Fraysse per a Jeanne Lanvin i Edmond Roudnitska per a Christian Dior.

Precisament, el museu dedica un apartat als perfumers; “artistes de les olors”, en diu. El visitant pot percebre les 25 matèries primeres més emblemàtiques que aquests professionals amb l’olfacte superdotat utilitzen, com ara les clàssiques lavanda i rosa, però també altres de menys conegudes com l’ Iris pallida.

Situat a l’arximencionada rue du Faubourg Saint-Honoré, el museu és a tocar del Palau de l’Elisi, al distingit districte 8 de la capital francesa. Una manera més d’explotar aquest vessant luxós que el màrqueting i la publicitat donen al perfum contemporani, lluny del simple però transcendent kyphi. Altres ingredients insígnia de l’Antic Egipte i molt apreciats pels egipcis, com la mirra i l’olíban, també es poden olorar en aquest “gran” museu. L’apel·lació de “gran” es deu potser al fet que l’espai compta amb 1.400 m 2 repartits en un hotel particular (amb jardí, ésclar) que abans de perfumar-se va ser la residència d’un par de França del segle XIX, Antoine-Marie Roederer, i també la casa, però de moda, de Christian Lacroix.

El recorregut és tan pedagògic com lúdic i immersiu, mai millor dit: per olorar has de posar-hi el nas i, depèn de quins casos, fins i tot has de ficar-hi el cap sencer. És el cas de la sala en què s’ha instal·lat una mena de jardí de les olors, una reproducció minimalista d’un camp de flors gegants amb les seves respectives corol·les tècnicament perfumades. La idea aquí és endevinar fins a 11 olors, entre les quals hi ha la canyella, el rom, el foc de la xemeneia, la xocolata i la vora del mar. Petit consell: tancar els ulls hi ajuda.

A la cambra del costat, una visitant protesta perquè una olor “no se sent gaire”. En realitat, és ella que no arriba a sentir-la. Està flairant mesc sintètic, molt utilitzat en perfumeria. Una molècula que, juntament amb l’esteroide de tipus feromona, no tothom percep. Els percentatges de quanta gent en sent l’olor es poden trobar al final d’un senzill qüestionari digital que el museu posa a disposició del públic: així com el 76% dels visitants han sentit el mesc, l’esteroide de tipus feromona només l’han pogut percebre un 47%. Segons aquestes mateixes xifres, les dones els perceben més que els homes.

“Posseïm uns cinc milions de neurones olfactives en cada nariu i això ens permet reconèixer milers, fins i tot milions d’olors, però no tothom pot sentir-les totes: el nostre capital olfactiu és únic”, es pot llegir a la paret de la sala. El contingut del text és un escrit del consell cultural del museu, format per 16 experts, entre els quals hi ha Roland Salesse, enginyer agrònom i precursor de la Unitat de Neurobiologia de l’Olfacció a l’Institut Nacional de la Recerca Agronòmica (INRA). Aquest “capital olfactiu” no només depèn dels receptors olfactius ni de les aptituds fisiològiques de cadascú, sinó que també té a veure amb les experiències viscudes: “El sentit de l’olfacte, lligat a la memòria i als records, també és cultural i es desenvolupa segons els costums de vida, el consum i l’alimentació”.

Al llarg dels segles el perfum s’ha metamorfositzat al ritme i gust de les civilitzacions. De fet, des de l’antiguitat fins al món contemporani el perfum ha passat per etapes tan importants com oposades: de sagrat a frívol, de seduir a protegir. La historiadora Elisabeth de Feydeau explica, per exemple, que el perfum era indispensable al Palau de Versalles quan hi regnava Lluís XIV de França. Tant o més primordial que les seves amants, entre les quals hi havia la marquesa de Montespan, versemblantment la seva preferida fins al dia que ho va deixar de ser. La marquesa es va refugiar llavors en els perfums i els encanteris d’amor amb l’esperança de reconquerir el Rei Sol. El lliri, la datura i el nard eren alguns dels seus ingredients fetitxes, particularment embriagadors i condimentats, propicis a amagar verins. És per això que se la va acusar, sembla que erròniament, de la mort d’una -altra- amant de Lluís XIV.

És una de les nombroses històries -reals o llegendàries- que el museu fa descobrir al visitant, juntament amb la de l’aigua de la reina d’Hongria i, encara més curiosa, la del vinagre dels quatre lladres, que és en l’origen del remei medicinal. Explica la faula que durant la pandèmia de la gran pesta quatre lladregots es dedicaven a pispar els objectes de valor dels moribunds d’aquesta malaltia. La qüestió era: per què ells semblaven immunes a la pesta? Un cop detinguts, per eludir la condemna a mort van haver de confessar el remei: untar-se d’un vinagre elaborat amb herbes aromàtiques. És una altra manera, certament, de perfumar-se. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat