L’artista està nu

Painter Working. Reflection [Pintor treballant. Reflexió], de Lucian Freud

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

EL RELAT DE BALZAC L’obra mestra desconeguda ha interessat a molts artistes, entre els quals Cezánne, Schönberg i Modigliani. La presència del secret i la impossible recerca de la perfecció, juntament amb el fet que l’heroi fos ell mateix un artista, el pintor Nicolas Poussin, expliquen en part aquest interès. Picasso és el que va tenir una relació més continuada i gairebé obsessiva amb la novel·la de Balzac; li va dedicar successives sèries de dibuixos i gravats.

Per Picasso la il·lustració de l’obra balzaquiana és una oportunitat per recrear, un cop més, l’espai creatiu de l’artista que és el taller. En aquest cas la singularitat sorgeix en la inversió de papers entre les figures del pintor i de la model. Trencant l’esquema tradicional, la model apareix vestida i el pintor nu. El joc de miralls inverteix els costums de la mirada.

Mentre que el nu és consubstancial a la pintura, la nuesa de l’artista és tan infreqüent que s’erigeix en un tabú. El cos del creador, del demiürg modern, queda protegit, com si així es volgués protegir també la sacralitat de l’obra realitzada. Però els tabús existeixen per ser vulnerats. A començaments del segle XVI l’audaç Dürer, que no tenia inconvenient a retratar-se com un messies, es va autoretratar completament nu, un nu frontal que posa en evidència la fortalesa i la fragilitat del creador.

Els últims anys de la seva vida Lucian Freud es va inspirar en Dürer per fer-se un poderós autoretrat frontal nu. Tant en el cas de Dürer com en el de Freud sembla que la mirada del pintor sigui un desafiament a la futura mirada de l’espectador que contemplarà el quadre. L’artista està nu i exigeix, també, la nuesa del contemplador.

Més continguts de