L'artista com a jugador d'escacs

Marcel Duchamp, 1910. MOMA, Nova York
RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Una de les característiques més destacades -i potser la nuclear- de l’art contemporani és la contínua violació de les fronteres del que es pugui considerar art. En realitat és una qüestió oberta ja en el Romanticisme amb la proclamació d’un progressiu subjectivisme estètic. Primer es van eixamplar els límits del que es podia considerar bellesa; després, els del que es podia considerar art. Es va passar d’“El que jo sento com a bell és bell” a “El que jo experimento com a art és art”. El motor de les transformacions era la recerca de la novetat. Per això Baudelaire acaba el seu poema El viatge convidant a conquerir el que és nou.

Es pot explicar la història de l’art modern a través de ruptures successives: la ruptura del significat, la ruptura de la forma, la ruptura del mateix concepte d’art. L’expressionisme implica una subversió formal; el surrealisme trastoca els significants. El dadaisme fereix directament tota la concepció artística tradicional. Potser no hi ha cap artista tan representatiu d’aquests processos com Marcel Duchamp, l’artista que va proclamar la seva renúncia a l’estatus d’artista. El 1910 Duchamp es nodria d’un figurativisme entre neoprimitiu i surreal, com es pot veure a l’oli Dos nus d’aquest any. El 1920 Duchamp s’alineava amb el nihilisme dadaista. El 1930 s’allunyava definitivament de qualsevol temptació de veure’s com a artista.

El Marcel Duchamp de l’últim període -va morir el 1968-, jugant a escacs a Cadaqués, és coherent amb tota la trajectòria anterior. Després de reclamar la fi de la tirania sensorial a la pintura estava destinat a abandonar la pintura. Volia un art tan cerebral, tan geomètric, tan abstracte que va arribar a la conclusió que un art d’aquest tipus era impossible i, en conseqüència, també va abandonar tota idea d’art. Quedava el joc de la ment, la tensa fugacitat d’una partida d’escacs. En el fons, una altra forma d’art.

Més continguts de

El + vist

El + comentat