Res feia presagiar fa deu o quinze anys que Sant Antoni es convertiria en el barri de moda de Barcelona, però ara que ja ha passat tothom ho entén. Els seus atractius són evidents: equidistant de plaça Catalunya i plaça Espanya, cèntric i ben comunicat, amb pisos més amplis i lluminosos que els de Ciutat Vella i a vint minuts de la platja i deu de la muntanya de Montjuïc, amb la seva oferta museística i de lleure. La reinauguració del mercat, prevista per a finals d’aquest any, li atorgarà a més un valor arquitectònic i cultural de rèdits difícils d’imaginar.

El barri popular que bullia els diumenges amb les parades de llibre de vell i el ritual d’intercanviar cromos al voltant de l’antic mercat ha canviat la seva fisonomia de manera notable. Bars amplis i oberts a l’exterior, amb taules per compartir, botigues i restaurants exclusius en una escalada que no s’atura. I immobiliàries, moltes immobiliàries on s’anuncien pisos de preus prohibitius per als veïns de tota la vida. També ha variat el seu paisatge humà: primer van ser els hipsters i ara costa fer un cafè envoltat d’autòctons.

És la gentrificació (traducció de la paraula anglesa que deriva de gentry, el nom d’una classe social entre la baixa i la mitjana noblesa), el fenomen pel qual un grup de persones de cert poder econòmic s’instal·la en un barri popular i el revaloritza fins al punt que els habitants originaris no poden permetre’s continuar-hi vivint. Un procés que ja va estudiar el geògraf i antropòleg escocès Neil Smith (1954-2012) i que segueix sempre el mateix cicle: espai degradat, substitució de població, instal·lació d’artistes i arribada d’especuladors immobiliaris.

Aquesta elitització (terme proposat en català) coincideix amb l’explosió del turisme: “Gentrificació i turisme són fenòmens paral·lels”, considera Francesc Magrinyà, urbanista i conseller d’Ecologia Urbana, Mobilitat i Habitatge del districte de l’Eixample. Des dels Jocs Olímpics i, sobretot, des de la posada en valor de Gaudí, cap al 2002, Barcelona entra en escena. “Es converteix en una ciutat que interessa més als especuladors i operadors que, per exemple, València o Lió. El canvi de l’economia productiva a l’economia financera és el que marca les dinàmiques”, considera.

Per explicar l’esclat de Sant Antoni, Magrinyà es remet a una certa osmosi amb el Poble-sec i a la promoció del Paral·lel que va fer l’anterior alcalde, Xavier Trias: “Hi va haver inversors coneguts, com els germans Adrià. El restaurant Tickets es col·loca en la línia que uneix l’Institut del Teatre amb Tamarit/Paral·lel. Parlament és una continuïtat: hi ha una estratègia d’instal·lació de locals de nit lligats a aquesta lògica de connexió”. Per l’altre extrem, la sobreexplotació del centre històric de la ciutat empeny i fa la resta.

Conscienciació

“Volem fer pressió, som veïns emprenyats que fem soroll”. Vladimir Olivella i Araceli Casado són membres de Fem Sant Antoni, una entitat veïnal amb dos anys de vida que ha intensificat l’activitat des del novembre passat, a causa de la quantitat de veïns que no poden fer front als augments del preu del lloguer o optar a renovar el contracte. “No ens agrada el terme gentrificació. Es tracta directament d’expulsió de veïns”, afirma Olivella. Sant Antoni és el nou “barri caramel”, que atreu molts diners de fons d’inversió en un moment en què la llei permet que els lloguers es revisin cada tres anys. “No es poden assumir increments de 300 o 400 euros. No només la gent sense recursos, sinó persones soles o fins i tot parelles amb sous mitjans. Tot s’està fent legal, però hi ha una diferència entre legalitat i justícia”, opina el Vladimir. “Es tracta de desnonaments invisibles”, rebla l’Araceli.

La pressió de les immobiliàries, expliquen, “és salvatge”. Cada dia es reben fulls volants que ofereixen comprar pisos o edificis sencers. “Ensenyen pisos diferents depenent de si és per viure-hi o per invertir”, diu Casado. Així es dificulta l’accés de nous veïns, mentre els antics van marxant fins que només queden els de renda antiga, als quals s’ofereixen diners o se’ls fa un “mòbing molt subtil, no com el que es feia al Gòtic”, matisa Olivella.

Des de l’entitat afirmen que no estan en contra del turisme “si és sostenible” però consideren “un tsunami” les conseqüències que té al barri. “Barcelona està de moda, l’aeroport s’està ampliant, la situació geoestratègica ens afavoreix. Tothom vol venir. O es regula amb límits de lloguer, o això no s’acaba”, afirma Olivella. Segons un estudi de l’Ajuntament, a Sant Antoni hi ha 500 pisos turístics legals i 400 d’il·legals, cosa que l’ha situat en zona 1 de decreixement del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT). Això significa que no se’n pot obrir cap altre, que no es poden ampliar les places als ja existents i que no se n’obrirà cap de nou si un tanca.

Araceli Casado adverteix d’un altre fenomen: “També hi ha casos de propietaris que prefereixen llogar a professionals europeus que venen a viure a Barcelona un temps a preus estratosfèrics que ells poden pagar. Això ha fet que la renda per càpita de Sant Antoni hagi augmentat i que sigui més assequible viure a les Corts!”, s’exclama. Malgrat tot, “encara hi ha propietaris conscients que no volen posar lloguers per damunt del que pertoca tot i la pressió de les immobiliàries”, admet.

Des de Fem Sant Antoni treballen amb la xifra d’una pèrdua de 1.200 unitats familiars per any i calculen que en aquests moments hi ha deu edificis sencers en venda. “Així és com es va trencant la xarxa comunitària d’un barri que encara té entitat, que manté una Festa Major a l’hivern…”, diu Olivella. I adverteix als polítics: “Us quedareu sense veïns, però també sense votants”.

Nova legislació i canvi de paradigma

“L’actual legislació no ajuda a estabilitzar els preus dels lloguers”, reconeix Francesc Magrinyà. Aquí hi ha els salaris més baixos d’Europa i els nivells immobiliaris són similars, cosa que dibuixen una realitat alarmant. “Cal una legislació catalana o espanyola que s’apropi a les de Berlín o París, on l’administració té dret a establir uns preus mitjans d’orientació i capacitat de compra prioritària”.

Una altra manera d’atacar aquest desajustament és fent habitatge social, “una política que Barcelona no ha tingut des que es va instaurar la democràcia”, segons Magrinyà. A Sant Antoni i altres barris on no es pot construir, l’Ajuntament “ha d’establir pactes amb propietaris i llogaters abans que els capturin els negocis immobiliaris”.

Aquesta potenciació d’altres formes d’habitatge s’adreça a tota la població, no només a les classes desafavorides: “Hem engegat onze iniciatives de cooperatives d’habitatge on les persones no tenen una propietat sinó un dret d’ús per a tota la vida. Això permetria un lloguer indefinit d’uns 300 euros per a una inversió de 20.000. A Dinamarca hi ha 100.000 habitatges d’aquest tipus. La ciutat emblemàtica per a nosaltres, que és Berlín, en té un 30%. Nosaltres estem entre l’1% i el 3%”. Magrinyà admet que garantir l’habitatge de per vida sense l’ambició de ser propietari “marca un canvi de mentalitat, de paradigma”.

Un model extingit

Lali C. de Puig, artista visual i escenògrafa, és una de les últimes llogateres que queden sense contracte indefinit a Parlament, 1-3, el primer edifici del carrer on va començar tot. “Fa uns tres anys, els veïns comencen a rebre burofaxs que els obliguen a abandonar els pisos sense opció i sense explicacions. Jo he estat l’última perquè visc en unes golfes de 26 metres quadrats i 1,90 metres d’alçada i no interessava tant”, explica. Així s’ha anat desmembrant una comunitat que des dels anys 90 gaudia d’una convivència intergeneracional modèlica. “Ens vam ajuntar un grup de gent amb interessos artístics, del voltant de 30 anys, amb gent gran. El primer que vam fer va ser muntar al forat de l’escala (encara no hi havia ascensor) un cistell amb unes politges per pujar la compra. A partir d’aquí tots ens vam començar a ajudar perquè hi havia amistat. El terrat era un niu de celebracions: bodes, batejos, revetlles i aniversaris, com els 100 i els 96 de dues veïnes”, rememora.

És un cas paradigmàtic de com es destrueix un entramat cohesionat quan un edifici passa a ser propietat d’un fons d’inversió sense rostre i desapareix la figura de l’administrador professional de tota la vida. “Ja no ens tracten com a inquilins, com a ciutadans, sinó com una mena de socis del seu club”, lamenta De Puig. El termini, estrictament legal, per abandonar el pis és d’un mes i no es dona opció ni de renovar el lloguer amb actualitzacions raonables ni d’accedir a la compra: “És com si ens diguessin que no tenim dret a viure aquí. Per què me n’he d’anar? Jo no tinc la culpa que el barri s’hagi posat de moda”.

Lali C. de Puig, que ja va haver d’abandonar abruptament el seu estudi del carrer Reina Amàlia per la transformació del Raval, vaticina que d’aquí cinc anys a Sant Antoni ja no hi quedarà ningú d’aquí: “Les persones que vam venir al centre quan estava oblidat ja no podem viure a Barcelona. Si la classe mitjana marxa… qui vindrà? S’hi instal·larà gent jove estrangera que treballa en xarxa amb sous europeus. La vida serà una altra i el teixit diferent. Molta gent s’hi està una temporada i marxa. No paga impostos aquí i així la ciutat s’empobreix i perd solidesa. Amb la gent de pas no construeixes res”.

Marxar: no hi ha alternativa

J.C., llogater de Parlament, 13, encara amb contracte vigent, té assumidíssim que quan venci, d’aquí pocs mesos, haurà d’abandonar el barri. “Fa tres anys em van demanar un preu que suposava un terç del meu sou i, malgrat l’esforç, em va compensar. Dos anys més tard, el propietari ho va qualificar de regal. He estat investigant i els lloguers han pujat de l’ordre d’un 30% o d’un 40%. Això suposaria la meitat del meu sou i, per tant, ja no ho puc assumir”. No té un pis de luxe (es tracta d’un quart sense ascensor de 70 m sense reformar) i el seu sou és decent però ni així es pot permetre continuar al barri. Opina que tothom intenta aprofitar-se del negoci que genera la marca Barcelona i que l’arribada d’inversors estrangers ha despersonalitzat el procés encara més: “Me’n vaig de Sant Antoni amb el sentiment que estem perdent la Barcelona on ens agradaria viure. Si no la protegim, es converteix en una ciutat superficial i poc amable”.

Fa tres anys, quan J.C. va arribar a Sant Antoni, el barri ja estava ple de joves i bars de moda, però la cosa “ha anat a més”. Reconeix que “el model de bar és atractiu i que hi ha més vida, però els negocis no responen a les necessitats de la gent del barri”. Una oferta d’oci i restauració de la qual J.C. no és usuari: “Ja fa molt temps que no consumeixo al barri perquè no arribaria a final de mes”.

Tot i ser optimista i batalladora, Mercè Vega va haver d’abandonar sense oferir resistència el seu barri de tota la vida fa un parell d’anys. Un principal a Calàbria, 65, just davant d’on treballa com a recepcionista, a l’edifici de Calàbria, 66, que allotja diferents equipaments municipals, entre els quals hi ha l’espai veïnal de Sant Antoni. “Soc lluitadora de mena, però no hi havia res a fer. Em van oferir una pròrroga d’un any sense tocar el contracte però no tenia sentit allargar l’agonia. De fet, m’ho van dir a l’estiu i ja no vaig fer el canvi d’armaris: vaig guardar la roba directament en caixes”, explica. Ara viu lluny del centre de la ciutat, “més que contenta, conformada”.

Després de dos anys tancat, el seu pis s’ha convertit en apartament turístic. La Mercè i el seu fill s’ho van veure a venir quan la propietària va començar a reformar un dels pisos del seu mateix replà. “Tenia llicència des de feia tres anys: li rondava la idea feia temps”, afirma. El fet de treballar al barri li mitiga una mica la nostàlgia: “Trobo molt a faltar el caliu humà. La meva mare tenia botiga, jo he estat cuidadora de molta gent del barri… A mi em coneix tothom. Per sort, hi mantinc la vinculació”.

El focus d’interès es desplaça ara cap a l’avinguda Mistral. Alex Pueyo Torres, cambrer del bar L’Esclop, fa aquesta diagnosi després de tota la vida al barri: “Ara hi ha molta més gent jove perquè abans Sant Antoni era un barri de gent gran. Ara hi ha més moviment, més botigues, tot està obert fins tard. Això és positiu perquè el barri està viu. Però cada vegada és més car i la gent normal no pot pagar lloguers de 1.000 i 1.200 euros. Nosaltres encara conservem clients de tota la vida, però a l’estiu està ple de turistes”.

Turisme i gentrificació, dos fenòmens que conviuen en una ciutat cosmopolita que no vol resultar irreconeixible. La lluita i el debat continuen oberts.

La 'catedral' de Sant Antoni

Dissenyat el 1882 per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, el Mercat de Sant Antoni és un imponent edifici modernista que viu l’última etapa d’un llarg procés de remodelació. Les obres de rehabilitació es van iniciar l’any 2009 i s’han allargat a causa de la crisi i perquè s’hi han trobat restes arqueològiques. Quan finalment es reinauguri, Sant Antoni recuperarà el seu principal pol comercial i alhora una joia arquitectònica de primera magnitud que incrementarà no només l’orgull de barri sinó també el seu interès turístic.

Els veïns es mostren escèptics sobre la capacitat del nou mercat de reconstruir l’espai de cohesió de barri que se li suposa a un equipament d’aquesta mena. “Després de tants anys sense mercat, les botiguetes han tancat, els hàbits han canviat. Això és irrecuperable”, afirma Lali C. de Puig. “Ha de ser un mercat de productes bàsics, no de take away, que és el concepte contrari del que aquí entenem com a espai no només de comerç sinó també de relació”, aporta J.C. “El mercat ha de ser un lloc on els veïns comprin, no on els turistes prenguin sucs”, diu contundent Vladimir Olivella.

Pel barri circula el rumor que pot tenir fins i tot una parada del Bus Turístic, possibilitat que el conseller Francesc Magrinyà desmenteix: “El secret perquè els veïns tinguin una vida agradable és que els turistes hi arribin pels seus propis mitjans. Serem molt curosos amb això: no ho permetrem”. Magrinyà, que assegura que està “en bona sintonia amb els veïns”, confirma que a la planta -1 es crearà un espai comunitari per al barri de 500 m, els usos del qual s’estan debatent amb tot el seu teixit social.