El cementiri de Sète, com el de Montjuïc a Barcelona, s’eleva davant del mar, un diàleg que es remunta a les antigues necròpolis que els van precedir. En els clars dies mediterranis, al migdia, el sol pren possessió del centre del cel i l’espectador que, des de les tombes, contempla el mar sent un profund enlluernament. És l’instant sense ombres. També és l’instant en què el silenci talla la respiració d’un món acostumat al soroll i la quotidianitat. Aquest és el moment que va triar Paul Valéry com a columna vertebral d’ El cementeri marí, un dels poemes més extraordinaris de la literatura moderna.

Hi ha poques paraules per descriure l’enlluernament: blancor, buit, encegament, anorreament. Valéry expressa les sensacions de l’ésser humà sotmès a aquesta espècie d’anihilament joiós. Una calma absoluta, una contemplació que és un fi en ella mateixa. L’experiència que descriu té moltes afinitats amb la unió mística indicada pels poetes i també, en part, amb el nirvana hindú. Sota l’efecte d’aquesta contemplació l’home és incapaç d’acció. L’enlluernament és, per tant, meravellós però impedeix la vida. I aquest és el viratge que exposa Valéry a El cementiri marí. Després del migdia el sol declina, apareixen les ombres, els matisos, apareixen els colors.

L’espectador enlluernat que observa el sol des del cementiri de Sète és substituït pel nedador que s’interna en el mar. Reapareix el món de les sensacions, el brogit de la quotidianitat. La perfecció de l’enlluernament dona pas a la imperfecció de l’existència, aquella que, en definitiva, ens permet viure. Paul Valéry ofereix una gran lliçó sobre el necessari equilibri entre acció i contemplació, entre idees i sensacions. El cementiri marí és el centre d’una enorme constel·lació literària a través de la qual Valéry, home d’ambicions universals, va afrontar les més diverses perspectives de la naturalesa humana. Poeta i assagista, no va oblidar dibuixar un futur per a Europa que, en certa manera, el fa hereu de Montaigne i de Goethe. Va ser, en tota la seva profunditat, un cosmopolita l’autèntica pàtria del qual era la cultura universal.