CONVERSES AMB VIDA

José Martí Gómez: “L’essència del periodisme és el puto reporter”

El veterà periodista acaba de publicar el llibre 'El oficio más hermoso del mundo' sobre la seva vida professional. Hi parlo amb el filòsof i articulista Josep Ramoneda: aquesta vegada, és una conversa a tres 

CARLES CAPDEVILA
CARLES CAPDEVILA

JOSÉ MARTÍ GÓMEZ HA ESCRIT El oficio más hermoso del mundo, sobre la seva vida periodística. Proposo que Josep Ramoneda, que ha sigut la seva parella de fet en centenars d’entrevistes, m’acompanyi ara a mi en la conversa. Accepten la proposta i em regalen una hora llarga, tan intensa i profitosa que se’m fa curtíssima.

Com us vau conèixer?

JOSEP RAMONEDA. A El Correo Catalán. Vaig entrar-hi l’any 66-67, jo tenia 19 anys i ell uns 30, i ell era a baix, als tallers, i feia coses de tant en tant. I ens vam trobar al gener de l’estat d’excepció del 69. Ell havia proposat fer una entrevista al Pere Portabella i jo també. I vam dir de fer-la junts. I així vam començar: el mateix dia que es va declarar l’estat d’excepció. Per a inri del Portabella va passar la censura sense una sola correcció.

Quin tipus d’amics sou?

J.R. Ens veiem menys que abans, però la relació continua sent la mateixa.

Us abraceu?

J.R. i MARTÍ GÓMEZ. No.

Us expliqueu coses a part de la feina?

J.R. De tant en tant quedem per dinar i ens expliquem algunes coses familiars. Hi ha un grau d’intimitat.

M.G. Alguns secrets ens els sabem. Per això hi són els amics.

Com us repartíeu la feina a les entrevistes? Hi havia un poli bo i un poli dolent?

M.G. No. Simplement anàvem preguntant. La tècnica era molt senzilla. Era un magnetòfon, una hora justa d’entrevista, no hi havia introducció ni epíleg, i un de nosaltres passava l’entrevista i l’altre la corregia. I a la següent entrevista s’invertien els papers.

J.R. Jo crec que la clau era una sintonia que mai la vam haver de preparar. Sense dir-nos-ho mai, ja sabia més o menys quin era el meu paper i ell sabia quin era el seu, i no ens trepitjàvem.

M.G. Quan un dels dos a l’últim moment no podia anar a l’entrevista es notava. Si hi anava el Ramoneda, l’entrevista era pràcticament illegible. Perquè era d’una densitat… I si hi anava jo sol, l’entrevista baixava de to. Era molt simpàtica però li faltava altura. La combinació era la gràcia.

O sigui que ell feia d’intel·lectual i tu eres més popular.

J.R. Ell feia preguntes que jo mai no hauria sigut capaç de fer. A la grada de la Monumental, amb el Chamaco, torero, i el Del Arco esperant-se nerviosíssim al darrere, dient que què s’han cregut aquests primerencs arribant abans que ell. I li diu al Chamaco: “Escolta, diuen que a tu et falta un ou d’una cornada”. I el Chamaco contesta: “ ¡Qué cojón ni qué niño muerto! Si quieres te lo enseño”.

Què en penseu de l’actitud que ha de tenir un entrevistador?

M.G. Ha de ser molt humil. I nosaltres això ho teníem. Quan entrevistàvem algun científic, per exemple, li dèiem abans de començar que ens ajudés. I ells ho agraïen i ens ajudaven.

J.R. El personatge és l’entrevistat. Si et penses que ets el personatge, malament rai. El que s’ha de fer és aconseguir que aquest senyor digui el màxim de coses interessants possibles i el mínim de tòpiques. Jo no suporto aquestes entrevistes en què fan preguntes i ja han decidit quina ha de ser la resposta.

L’entrevistador que va tallant no us interessa.

M.G. Deixàvem xerrar. A vegades el clima es creava a l’entrada. Si hi havia un gos, amb el Ramoneda ja fugien, perquè els odia. I a mi em vénen perquè m’agraden. Llavors començava a dir quin gos més maco, i preguntava com es deia. I el propietari del gos sempre ho agraïa. I sobretot fugíem sempre del qüestionari tret dels arxius.

Quines entrevistes recordeu?

M.G. Recordo amb molt d’afecte el John Le Carré.

J.R. La del Graham Greene va ser entranyable. A les deu del matí amb un bol de ginebra a la mà. Ja havia acabat la jornada laboral. Ell escrivia cada dia de vuit a deu. I just acabar ens va rebre amb un bol de ginebra a la mà. Tenia tot el dia al davant.

M.G. I la manera d’aconseguir l’entrevista va ser curiosa. En donava poquíssimes i a grans mitjans internacionals. Parlant amb un advocat amic meu, sopant, em va fer la típica pregunta, qui m’agradaria entrevistar, i vaig dir que Graham Greene. I em va dir: “Conec un amic que té un amic que és amic d’un amic que un dia a la setmana s’emborratxa amb el Graham Greene. Ja l’hi diré. Al cap de dos mesos vaig rebre una carta autògrafa del Graham Greene que deia: “L’altra nit, sopant amb un amic que diu que és amic d’un amic d’un amic seu, va dir que em volia fer una entrevista. Com que estava borratxo li vaig dir que sí. Recuperada la normalitat, me’n penedeixo, però la paraula d’un borratxo és sagrada. Vinguin a veure’m”.

Quines més?

J.R. La trobada que va ser molt curiosa va ser amb el Saramago i el Tabucchi. Nosaltres els vam escriure a tots dos per dir-los que aniríem a Lisboa a veure’ls. I el Tabucchi ens va contestar que sí, però que ens posava una condició. Ens va fer l’entrada a Lisboa pel Pozo do Obispo, el lloc del passeig de Pessoa, la zona dels mals endreços. Vam estar amb el Tabucchi, encantador. I després amb el Saramago. I en principi havíem quedat que soparíem plegats. I el Saramago quan li vam explicar això es va molestar tant -que què s’havia cregut aquell italià, de fer-nos entrar a Lisboa d’aquella manera, pel pitjor lloc- que no va voler sopar amb el Tabucchi.

Alguna que anés malament?

M.G. Va acabar malament amb un autor de teatre, Jaime Salom. En un moment de l’entrevista es va llançar sobre les quartilles, les va estripar, i va dir: “ Pueden marcharse, la entrevista ha terminado ”. Es va emprenyar pel to de l’entrevista. I després, amb una actriu, no diguem noms, que ara porta una vida molt retirada. El Ramoneda li va fer una pregunta complicada, es va aixecar plorant i se’n va anar corrents.

J.R. Nosaltres vam anar cap a El Correo Catalán la mar de contents dient “Mira quin final d’entrevista que tenim”, i quan vam arribar ja havien trucat els del cinema dient que l’entrevista no sortia, i que a canvi pagarien publicitat.

Tu, Martí Gómez, escrius que hi ha moments en algunes entrevistes que has aconseguit un clic en què l’entrevistat es deixa anar, i diu coses interessants que no voldria dir.

M.G. M’ha passat sis o set vegades. Però quan surten del clic i tornen a la realitat i s’adonen del que han dit, et demanen sisplau que no ho publiquis. Llavors, si ets decent, ho acceptes.

Al llibre expliques el cas d’una actriu que et va parlar d’un avortament del qual s’havia penedit, i després no ho vau publicar.

M.G. Exacte. I després hi ha situacions estranyes, com amb el Ramón Mendoza, quan era president del Reial Madrid, que en un moment determinat va començar a fer un elogi de la família. La família, els fills, la llar. I nosaltres sabíem que tenia una amant, i en un determinat moment li vam dir: “Tot això està molt bé, però vostè té una amant”. El tio es va quedar parat i va dir: “ Pido un receso”. Es va aixecar i se’n va anar. Al cap d’una estona va tornar i ens va dir que penséssim en els seus fills. Que anirien a l’escola i els nens els tirarien pedres dient que el seu pare té una amant. I llavors vam demanar un recés nosaltres. Què fem, pobres nanos? I vam dir de retirar la pregunta però que ell retirés l’elogi a la família. Quedem empatats. Ens va dir que moltes gràcies, que ho agraïa molt. Ho vam explicar a un que el coneixia molt, i es va exclamar: “Quins collons! Si als fills la roba els hi compra l’amant i van sempre amb ella”.

J.R. El més malparit va ser un de l’ofici, l’Emilio Romero. Va contestar totes les preguntes durant els primers deu minuts amb monosíl·labs. Ja no sabíem què més preguntar.

Quan parleu d’aquella època del periodisme de la Transició, sento enveja i admiració. ¿Hi ha una part de mitificació des de la nostàlgia?

M.G. No. Crec que els diaris d’abans estaven més mal fets que els d’ara. La gent ara està més preparada. Però el periodisme que nosaltres estimàvem ja no val. Ara falta passió. Falta trepitjar carrer. Falta emoció.

J.R. Era molt emocionant i estimulant perquè tenies la sensació que jugaves un paper decisiu en la transformació del país. I que els periodistes eren un motor del canvi. En general hi va haver una generació que ens ho vam creure massa.

M.G. Vam agafar massa protagonisme i crèiem que manàvem a la redacció. I no manàvem. No hem manat mai, sempre hi ha hagut uns poders. Hi havia la censura. Ara hi ha un altre tipus de censura: mana el poder econòmic.

J.R. La premsa escrita llavors encara era l’hegemònica, i la televisió no tenia ni de lluny la incidència en la creació d’opinió que té ara. I tot era molt més precari i, per tant, més obert. La presència de l’alcohol a la redacció, per exemple.

M.G. Un dels grans errors del periodisme és que ara no n’hi hagi. No és l’alcohol per beure. Si has de treure una filtració per a un reportatge, i saps qui té el cas, el convides a dinar. El primer dia dines bé, i quedes per més endavant. I el segon dia ja et fots un whisky. I un altre. I al tercer o al quart li dius: “Per cert, tu portes un tema?” I el tio t’ho xerra. Amb aigua mineral no xerrarà.

De qui t’has fet més amic, de policies o de delinqüents?

M.G. Dels uns i dels altres. Amb la imatge del policia repressiu els periodistes també ens vam passar una mica. Hi havia la Brigada Político-Social, que era indefensable. Però en delinqüència juvenil eren realment vocacionals, preocupats pels nanos, per com reinserir-los. I els delinqüents mentre no et fotin a tu poden ser simpàtics. Quan ho fan ja deixen de ser-ho.

I els teus delinqüents amics no te la fotien.

M.G. Eren bastant fidels. El més dur dels meus records és quan feia Palau de Justícia, que vaig conèixer les primeres bandes juvenils que va haver-hi a la perifèria de Barcelona. Una era la liderada per El Rata, que van assaltar fins i tot el reformatori de Wad-Ras per alliberar un dels seus nanos. Als d’aquesta banda, i d’alguna de les altres, els vaig conèixer gairebé a tots, i la majoria van morir molt joves per sobredosi d’heroïna. Va ser una cosa tremenda. Eren amics. Formaven bandes solidàries, amb el seu barri, les seves noies. Ara no. Ara un s’ajunta amb un altre per fer un delicte i la setmana següent ja va amb un altre. El sentit de clan s’ha perdut.

I amb els advocats quina relació hi has tingut?

M.G. Hi havia un amic nostre, el Roquetas, que era un mag, i un gran advocat. Era molt de dretes, però molt! La seva mare era la directora de Fuerza Nueva. Però era un home amb un sentit de l’honradesa immens. I quan una cosa, encara que fos molt de dretes, l’havia de condemnar, atacava. I deia una frase que sempre m’ha quedat gravada: “Jo crec en el dret però no en la justícia”

En quin gènere t’has sentit més còmode?

M.G. En el reportatge. En continuo tenint nostàlgia. Et permet conèixer molta gent. Vas a una plaça, parles amb diverses persones i acabes traient l’entrellat de la plaça, de la gent, com viuen. El que passa és que és car de fer. I cada vegada se’n fan menys.

Josep, en què és millor el Martí Gómez?

J.R. En tot. No sabria què dir-te. El reportatge el fa molt bé. I la crònica. Les èpoques en què havia fet el gènere crònica molt sistemàticament crec que estava molt bé. I després s’inventava aquelles coses estranyes del ver, oír, callar. La petita anècdota, que també s’ha perdut en el periodisme d’avui.

Vosaltres vau viure la Transició des del periodisme. ¿S’assembla en alguna cosa el 2016 al 1976?

J.R. No, no s’assemblen. Tot estava més descordat, més improvisat. El Paco Ordóñez ens va prometre que quan fos ministre el primer dinar el faria amb nosaltres. I ens truca i ens diu d’anar-hi, al mateix ministeri.

M.G. Era estiu, i anàvem en màniga de camisa. Hi havia la Guàrdia Civil, que ens va preguntar què volíem, i li vam dir que anàvem a veure el ministre. I el porter li va deixar anar: “ Claro, como ayer vino el Marcelino Camacho, todos se creen que pueden venir a ver al ministro. ¿Y para qué queréis ver vosotros al ministro? ” I el guàrdia civil “ Eso, eso ”. I li vam explicar: “ Es que nos espera ahora mismo para comer ”. Van trucar a dalt, i van passar de la supèrbia a la humiliació. El guàrdia civil quadrant-se, l’altre tirant-se per terra.

J.R. I també havíem entrat al Congrés dient a algú que coneixia: “Fes-nos entrar”.

M.G. I llavors aquest entrava i als de seguretat els deia que érem els seus guardaespatlles.

Ser pericos us ha unit?

M.G. Sí. A tres quarts de cinc a la porta M de Sarrià. Quedàvem un quart d’hora abans, miràvem el partit i adéu.

¿Teniu teories sobre si ser perico dóna una personalitat especial?

M.G. Jo no, perquè gairebé tots els amics són del Barça. A més, els tres néts m’han sortit culers, fanàtics absoluts. La primera estelada que vaig veure va ser al camp de l’Espanyol a la grada nord. La penya d’ERC de Berga.

J.R. El factor de dir que tots són del mateix equip també hi és. A l’escola, als escolapis d’Olot, tots eren del Barça. Venia de gust fer alguna cosa, fer proselitisme perquè hi hagués varietat.

El Xavier Vinader em va explicar que el periodisme d’investigació se’l van carregar els grans grups mediàtics, en el moment en què els empresaris de premsa es fan rics, i es fan amics de rics, i necessiten concessions televisives. Tu, Ramoneda, també ho dius a l’epíleg.

M.G. De tota manera, jo no he cregut mai en el periodisme “d’investigació”, entre cometes. Per pròpia experiència. Quan n’he fet és perquè m’ha arribat la xivatada. A partir de la filtració jo he anat esbrinant i ampliant, però el que m’ha arribat és un fet. Però si no m’arriben aquells papers per mirar-me, aquella filtració, no n’hi ha. Són les fonts. Que després es vesteixi com a periodisme d’investigació, sí.

¿Però vosaltres vau viure el moment en què era possible publicar-ho tot?

J.R. Tot, tot, mai. Hi havia uns empresaris molt personals, diguem-ne. Que tenien una aventura pròpia. I eren vulnerables i se’ls volien carregar. Potser era més fàcil carregar-se’ls a ells que a un grup mediàtic, però també tenien una mica més de compromís amb el periodisme. Ho canvia tot la privatització de les teles, que passen a ser grans grups i, a més, per aconseguir-ho l’Estat els ha de donar les concessions. Per tant, això ja els entrega molt als poders públics.

¿A la Catalunya pujolista s’ha fet bon periodisme?

J.R. Pujol tenia aquell principi que deia que, ja que a ell l’havien elegit la majoria de ciutadans i tenia la majoria per governar, també tenia la majoria per configurar l’opinió pública. I pressionava molt els mitjans de comunicació.

M.G. Però jo crec que també hi havia, a part de la seva influència, molta autocensura. Hi havia por. Perquè en realitat jo l’he criticat moltes vegades i sempre ha sigut molt cordial amb mi. Fins i tot l’última vegada que ens vam veure, abans d’enfonsar-se, jo li vaig dir quan va acabar l’enterrament del Broggi: “Sempre l’he tractat amb molt de respecte encara que en moltes coses hem discrepat”. I ell em va dir: “I en moltes de les coses que m’has criticat tenies raó”. Jo li vaig dir que m’ho podria haver dit abans.

T’ha sorprès l’enfonsament de Pujol?

M.G. Molt, molt. Jo no l’he votat mai, però em va doldre. Me’l creia. Tinc una frase d’ell que després, recordant-la, m’ha impactat molt. Em va citar perquè volia que li expliqués el GAL, perquè jo en tenia molta informació. Total, que en acabar, vam sortir i passejant pel Pati dels Tarongers em va dir: “Militants històrics de Convergència em diuen: «Jordi, si no rectifiquem i recuperem el teixit ètic del país, el país se n’anirà en orris»”. La frase la vaig trobar fantàstica. Però cony, estava dient-me això i estava fins al capdamunt de merda, enganyant els seus propis militants. Això em va saber molt greu.

De qui heu après?

M.G. Llegint molt. La meva dèria és llegir, anar al cine i al teatre. I he llegit des que era molt jove. I vas aprenent. En el periodisme està pràcticament tot inventat. L’únic que hi ha és fer-ho bé. Ara es parla molt del Nou Periodisme nord-americà, però és vell. Aquí ja es feia a la República. I ho feien noies, a més. La clau és un bloc, un bolígraf i escoltar la gent. No hi ha cap misteri més.

J.R. I, dins del món periodístic, estar atents als sèniors, que és una cosa que ja no passa perquè als sèniors se’ls va limitant. La línia de continuïtat entre els sèniors i els nous era molt interessant. Jo del Manel Ibáñez en vaig aprendre moltes coses perquè ell era una persona que tenia un sentit periodístic. Va viure un moment molt complicat, el cas Huertas el va arruïnar psicològicament, però tenia nervi, tenia enginy.

Amb el Google hem perdut el respecte per la memòria dels periodistes veterans.

J.R. Abans el veterà anava passant de taula en taula. Avui en dia vas de taula en taula a la redacció i fas nosa.

Tu, Ramoneda, em vas dir una vegada que el Martí Gómez sempre ha sigut pessimista però amb un punt d’esperança.

M.G. Ara estic llegint les memòries del Corredor Mateos, que estan francament bé, i hi ha una frase que m’apunto. Ell es defineix com a apocalípticament moderat. Ho vaig trobar molt bé. S’ha de lluitar per canviar les coses, encara que saps que no les canviaràs mai.

¿És l’ofici més bonic del món, el de periodista?

M.G. Un mestre o un metge, si ho senten, deuen pensar que el seu ofici és el millor. A mi aquesta feina m’ha donant moments molt bons. Dolents, també. Però la continuo estimant.

I t’ha fet feliç.

M.G. El gran regal que m’ha donat el periodisme és permetre’m viure moltes vides. Hi ha moltes vides que m’han relliscat i no m’han deixat res, com si em dutxés. Però hi ha vides que m’han marcat i que les recordo. Frases, circumstàncies, moltes vegades de gent senzilla. La gent del carrer moltes vegades té una filosofia que t’explica la vida amb molta lucidesa. I sempre he pensat que si tingués calés i no fos periodista pagaria per entrevistar el John le Carré o el Graham Greene. Pagaria. Però per molt que pagués no em serviria de res. I no he pagat i he tingut el plaer de fer-ho.

Si quedem d’aquí 10 anys, ¿hi continuarà havent periodisme?

J.R. Mentre hi hagi curiositat hi haurà periodisme.

M.G. Crec que passada aquesta fase de confusió que vivim, s’ha d’esperar que es consolidin els digitals. Que en desapareguin molts, molts, i en quedin quatre, mitja dotzena de referència. Els diaris en paper podran sortir els caps de setmana, i la resta seran digitals. Crec que se salvaran els diaris locals i comarcals ben fets. L’altre vaig estar al El 9 Nou i és potent. I està ben fet.

Josep, t’atreviries, per tancar-ho, a descriure el Martí Gómez? Com diries que és?

J.R. Una mirada construïda sobre la curiositat i la discreció empàtica. És molt empàtic, però molt discretament. Mai avassalla, i d’aquesta manera et guanyes molta gent.

M.G. Jo sóc un puto reporter, sempre he sigut un puto reporter i mai he passat de puto reporter. Que ara a partir d’aquest llibre sigui gairebé un ideòleg que estigui discutint sobre el periodisme des del seu punt de vista demostra que el periodisme està en crisi. Aquest llibre l’hauria d’haver fet un tio amb un pensament crític molt sòlid, no un puto reporter com jo. Que un puto reporter faci d’ideòleg vol dir que el periodisme està fatal.

J.R. El periodisme és el puto reporter. Aquesta és l’essència del periodisme.

Us sembla bé aquest títol: “El periodisme és el puto reporter”?

J.R. Perfecte.

M.G. Jo sempre ho he defensat, i crec que ho dic al final del llibre. No m’ha agradat mai la teoria. Les anècdotes diuen molt. Per a un reportatge que vaig fer, vaig preguntar a un nano jove que era a la presó que per què era allà. I em va dir: “Perquè em van enxampar”. Em va semblar una frase genial. Si no l’arriben a enxampar no seria allà, seguiria robant. Ho vaig trobar perfecte.

Més continguts de

El + vist

El + comentat