L’essencial és invisible als ulls
‘EL PETIT PRÍNCEP’ ÉS UN LLIBRE QUE HA FORMAT PART DE MOLTES BIBLIOTEQUES DOMÈSTIQUES, tant infantils com adultes. No sé quants nens l’han llegit, realment, ni quants adults l’han entreobert amb por d’arribar-lo a comprendre. Però tots en reconeixem les aquarel·les i aquella silueta menuda i inquietant de cabells rossos i esborrifats. La flor, el xai, la serp i la guineu. Els homes seriosos, el reis, els científics i els vanitosos. El text, però, està ple de missatges que només arriben a nosaltres després d’haver travessat la seva aparent evidència.
Una de les idees clau de la història és aquella que se’ns revela com el secret més ben guardat: “L’essencial és invisible al ulls”. És una afirmació que en la nostra cultura està carregada de sentit, un sentit que apunta a la idea de més enllà. Podria ser una frase platònica, una sentència mística, un acte de fe cristià o una premissa de la ciència més racionalista. Des de totes aquestes aproximacions a la realitat, s’entén que hi ha una cosa essencial que és més enllà del que veiem amb els ulls: una idea més verdadera, Déu, la totalitat o el llenguatge matemàtic amb què està escrita la naturalesa.
Aquesta frase no només apunta a un més enllà, sinó que expressa la crítica al món de les aparences, que va des de la denúncia de l’engany dels sentits fins a la crítica de l’imperi de la mercaderia a la societat de l’espectacle. En el cas d’ El Petit Príncep, aquest més enllà diu apuntar al cor i l’aparença denunciada és la d’un món quantificat segons els interessos dels individus.
Però, realment l’essencial és invisible als ulls? El Petit Príncep és un llibre de dibuixos per a dibuixants que encara són capaços de reaprendre a veure el món. En els dibuixos hi cooperen les mans, els ulls, els imaginaris culturals, la imaginació personal i els estris materials de cada temps i de cada lloc. Actualment, es parla amb preocupació de l’abandonament de la lectura quan els nens i nenes arriben a adolescents. Però, i l’abandonament del dibuix? Passa molt abans i el tenim del tot acceptat: “Ui, jo no sé dibuixar”, acostumem a dir sense vergonya. ¿Ens imaginaríem dir el mateix respecte a la lectura o l’escriptura?
El dibuix de la serp que amaga un elefant i que sembla un barret és una imatge perfecta per explicar la relació entre el visible i l’invisible, quan encara no s’han separat ni enfrontat. L’elefant no es pot veure, com ningú de nosaltres no veu les seves vísceres o el batec del seu cor. L’invisible, per tant, no és més enllà, és aquí, en mi, en nosaltres, visible i opac a l’hora, disponible i impossible al mateix temps. És només el plec del que és visible, l’entranya d’un món amb volum, que mai podrem copsar sota una sola mirada. Tota una lliçó del que a la filosofia li costa tant de dir, en un sol traç.
