L’ Índia, l’antiga “perla de la Corona” de l’Imperi Britànic, és un país immens (prop de 3.300.000 quilòmetres quadrats) que s’estén des de l’Himàlaia fins al tròpic i està poblat per uns 1.400 milions de persones. Amb aquestes dimensions, s’entén que els seus vint-i-nou estats siguin molt diferents. Al Rajasthan, per exemple, hi dominen el desert i les fortaleses, mentre que a Kerala i Goa manen les platges tropicals. A part dels paisatges, però, hi ha altres factors a tenir en compte: el turisme espiritual, per exemple. En la revista de la companyia aèria que em porta de Bombai a Ahmedabad, la capital de l’estat de Gujarat, compto fins a set anuncis de destinacions ideals d’aquesta mena de turisme, fet que em confirma que l’Índia segueix sent una Meca dels viatges alternatius.

El turisme espiritual també puntua a Gujarat, un estat del nord-oest de l’Índia que compta amb temples que atrauen milers de pelegrins i amb el ganxo de ser el lloc on va néixer Gandhi, el pare de l’Índia assassinat el 1948.

L’‘ashram’ de Gandhi

El primer que veig en sortir de l’aeroport d’Ahmedabad és un gran retrat de Gandhi envoltat d’una sanefa de flors, amb una invocació a la pau i un cartell de “ Welcome to Gujarat ”. Anem bé, penso. Llàstima que una mica més enllà hi ha un tanc i militars armats que semblen invocar just el contrari i que recorden que en aquest estat hi va haver ja fa uns anys enfrontaments entre hinduistes i musulmans.

Quan passo pel centre, les multituds, els embussos, els rickshaws, els sarisi les vaques sagrades em confirmen que Ahmedabad és una ciutat índia. A primera vista no em sembla gaire agradable, però llegeixo a l’ Indian Times que està considerada “la ciutat ideal per viure-hi”. Deu ser que estic cansat pel llarg viatge i no ho sé veure.

Per fer les paus amb Ahmedabad, el primer que visito l’endemà és l’ ashram on va viure Gandhi entre el 1917 i el 1930, quan lluitava per la independència. Situat a la riba del riu Sabarmati, és un jardí tranquil que acull uns quants bungalous. Una exposició i una biblioteca centrades en el líder de l’Índia il·lustren la veneració pel personatge, però el que més emocions desperta és la casa austera on vivia Gandhi. A la que va ser la seva habitació, una dona fila pacientment asseguda a terra, evocant el gran pacifista.

“D’aquí va sortir Gandhi el 12 de març del 1930, acompanyat de setanta-vuit fidels, per iniciar la Marxa de la Sal”, explica un guia. “Van recórrer 300 quilòmetres a peu fins a arribar al mar, on Gandhi va recollir una mica de sal. D’aquesta manera va desafiar el monopoli del govern colonial sobre la sal”.

Amb aquest petit gest, Gandhi va començar a fer trontollar l’Imperi Britànic i va mostrar el camí cap a la independència de l’Índia, que va arribar l’agost del 1947.

A l’altra banda del riu, a la Ciutat Vella d’Ahmedabad, hi ha una mesquita preciosa, la de Jama Masjid, del 1423, mercats molt animats i una majoria de població musulmana, cosa poc freqüent a l’Índia.

Pous senyorials

A Gujarat, com al veí Rajastan, tenen molts problemes amb l’aigua. Per solucionar-ho, els antics governants van construir els baoris, uns pous impressionants que són més aviat basses soterrades que recullen l’aigua de pluja. Gràcies a la tendència índia de barrejar funcionalitat i art, s’hi baixa per unes precioses escales decorades amb columnes i relleus que fan referència a la rica mitologia hindú.

El baori del Temple del Sol de Modhera, a un centenar de quilòmetres d’Ahmedabad, és un exemple magnífic d’aquestes construccions, amb unes escultures precioses, algunes de les quals eròtiques. A Patan hi ha un altre pou famós, el de Rani Ki Vav, de cinc pisos de fondària i amb una preciosa escalinata del segle XI, mentre que el d’Adalaj té la gràcia d’estar construït dins de la ciutat.

Més enllà d’aquests pous comença el temible Khach, un gran desert blanc, on abunda la sal, que enllaça amb la frontera amb el Pakistan.

Viatge en autobús

Per anar fins a Dwarka i altres ciutats de la costa m’afegeixo a un tour en autobús que fan una trentena d’agents turístics indis per l’estat de Gujarat. És una bona opció, ja que a part de visitar llocs interessants podré fer una immersió en la manera índia de viatjar.

L’autobús és vell, amb cortines roses, aire poc acondicionat i seients incòmodes. Perquè vagi aprenent els costums indis, sortim dues hores tard d’Ahmedabad. Hem de fer 400 quilòmetres fins a Dwarka, però l’horari no sembla amoïnar ningú. Quan ho comento amb el veí, em diu somrient: “És que els occidentals només teniu una vida i ho heu de fer tot bé a la primera. Nosaltres, en canvi, sabem que tenim la reencarnació i que no ens cal, per tant, arribar a l’hora. Ja ho arreglarem en la vida següent”.

El paisatge és pla, amb camps de cotó, trossos de desert, camions amb la cabina decorada, molts rickshaws i vaques que travessen la carretera a poc a poc, conscients del seu estatus d’animal sagrat.

Quan parem a dinar en un restaurant de carretera, el Kabir, un agent de Delhi, em comenta que “encara que a l’estat de Gujarat està prohibit l’alcohol es pot burlar la llei traient-te un permís d’alcohol”. De tota manera, afegeix que no és fàcil fer-ho fora de les ciutats. De moment, doncs, em toca beure butter milk mentre menjo els plats vegetarians típics de Gujarat.

Quan acabem de menjar, el Kabir em convida a una bola de paan, consistent en ingredients dolços (comí, sucre, trossos de caramel, etc.) embolicats en una fulla de bètel. “T’ho poses entre els queixals i la galta -em diu- i deixes que et vagi refrescant la boca. No l’has de mastegar i recorda que sempre has de prendre el paan preparat al moment. El que venen als supermercats no val res”.

El paan és tot un ritual a l’Índia. Tothom el consumeix, i són molts els que de tant en tant escupen la saliva vermellosa que provoca. Sembla sang. Un fàstic.

Devoció per Krixna

Al ritme lent de l’autobús, arribem a Dwarka a mitjanit. L’endemà, després d’una nit massa curta, ens llevem ben d’hora per anar a visitar el temple més famós de la ciutat, dedicat al déu Krixna.

A l’Índia hi ha una cosa que no falla: al centre de la ciutat hi ha un o més temples i, al voltant dels temples, un núvol de pelegrins, sadhus que demanen almoina i gent que ven collarets de flors. I una vaca que passeja amb aire despistat. Després de deixar les sabates i la càmera a la consigna, entrem al temple. És ple de pelegrins, fet que confirma que el factor espiritual és un motor del turisme del país.

Al capdamunt de la torre més alta oneja una bandera amb un sol i una lluna, però on embogeixen els pelegrins és davant d’una estatueta de Krixna. N’hi ha que es fan pesar després en unes balances per fer donació del seu pes en arròs al temple.

De la porta del darrere surten 56 graons que baixen fins al lloc on el riu Gumti desemboca en el mar. Els pelegrins es descalcen i s’hi banyen lloant Krixna, en una imatge que és tot un contrast amb els molins de vent que fabriquen energia eòlica riu amunt. Just davant de Dwarka hi ha una illa, la de Bet Dwarka, amb més temples. S’hi arriba amb unes barques plenes a vessar de pelegrins seguits per estols de gavines. “Era la residència original de Krixna”, ens diu el guia. “Té 2.500 anys d’antiguitat, tot i que el temple actual data del segle XII”.

Hi ha més temples a Dwarka: el de Nageshwara Jyotirlinga, dedicat al déu Xiva, i el de Rukshamani Mandir, envoltat d’aiguamolls. Ara bé, quan acaba el dia és obligat tornar al temple principal, on se celebra una gran cerimònia. Hi ha molta més gent que al matí i els tambors i les trompetes marquen l’inici de la febrada espiritual. La multitud crida, resa i plora. Quan apareix un monjo amb una llàntia encesa, les empentes es multipliquen. Tothom vol tocar la flama i alguns fins i tot hi posen la mà. Quan es cremen, exulten de felicitat.

La casa de Gandhi

L’endemà de l’empatx espiritual, anem en autobús per la costa fins a la ciutat de Porbandar. Allà visitem el Kirti Mandir, el memorial de Mahatma Gandhi construït al voltant de la casa on va néixer. La casa té tres plantes i al terra d’una de les habitacions una esvàstica hindú indica el lloc on va néixer el pare de l’Índia.

Al voltant del pati del memorial, sota els porxos, hi ha un templet amb els retrats de Gandhi i la seva esposa on tothom es fa fotos. En un dels pisos, una gran exposició mostra més fotos i objectes de Gandhi, cosa que fa pensar que el gran pacifista també forma part del turisme espiritual de Gujarat.

Al Vell Porbandar hi ha edificis colonials degradats, un embolic de cables de la llum i carrers plens de gent. Al final d’un carrer ample hi ha el temple de Porbandar, amb un jardí al davant on una dona cobra als que volen caminar per un petit laberint d’obra. El caminet fa només un pam d’ample. “És un símbol del difícil caminar per la vida”, m’explica un dels companys de viatge.

Testimoni de la Creació

Tenia ganes de visitar el temple de Somnath perquè havia llegit que va ser testimoni de la creació del món. Sempre em sorprèn com a l’Índia tot es remunta 5.000 anys enrere, però retrocedir fins a la Creació ja és el súmmum.

Hi arribem poc abans de la posta de sol i, després de deixar sabates i càmera a la consigna (quina mania la de prohibir fer fotos!), visitem els diferents edificis d’aquest bellíssim temple vora el mar. Estic admirant la torre més alta, forrada d’escultures i relleus, quan sonen les trompetes i tambors que anuncien l’inici d’una cerimònia dedicada a Xiva. Els pelegrins comencen a donar empentes, entren en èxtasi i sembla que es transportin a una altra dimensió espiritual. N’hi ha que fins i tot es desmaien.

Entre els meus companys de viatge hi ha una parella singular, formada per un pare i un fill sikhs que tenen una agència de viatges a Nova Zelanda. El pare, l’Ajiv, duu barba i turbant, i m’explica que va néixer al Punjab fa seixanta-cinc anys. El fill, d’uns trenta anys, es diu Harry, va néixer a Nova Zelanda i parla anglès amb accent kiwi.

“Quan penso en el que devien sentir els navegants en veure l’esplendor de Somnath des del mar m’emociono”, em diu el pare amb un nus a la gola. “El temple era d’or, però els turcs el van saquejar a partir del 1024 i el van destruir. El 1947, amb la independència, el temple va ser reconstruït, partint de gravats antics, per reivindicar el passat cultural de l’Índia”.

Un espectacle de so i llum projecta la Lluna i el Sol sobre el temple i tot pren una dimensió còsmica. No entenc res del text que reciten en hindi, però el Harry m’ho resumeix burleta: “Han dit que a Somnath eren molt poderosos, però que els seus 60.000 déus no van poder evitar la destrucció del temple. Conclusió: no devien ser tan poderosos”.

L’endemà completem la visita a Somnath anant a l’Antic Temple i al Triveni Sangam, l’indret sagrat on conflueixen tres rius. Allà, mentre fem un te amb gingebre per combatre la calor, l’Ajiv ens proposa separar-nos unes hores del grup i anar en taxi a la ciutat de Diu. “Val la pena per veure una fortalesa portuguesa”, argumenta. I remata el fill, rient: “I perquè s’hi pot beure cervesa sense problemes”.

Diu, el rastre portuguès

L’endemà al matí set dissidents del grup sortim a primera hora en taxi cap a Diu. Pel camí, l’Ajiv m’explica que aquesta ciutat és l’únic lloc de Gujarat on es pot menjar carn i beure cervesa, ja que es regeix per unes altres normes.

Mentre avancem entre un paisatge de palmeres i enmig d’un concert de botzines, el Harry em comenta: “Ja deus haver vist que aquí, a l’Índia, per poder conduir no és necessari que el cotxe tingui frens. Això sí, és indispensable que la botzina funcioni”.

Diu, fundada al segle XVI, va ser la ciutat més important dels portuguesos a l’Índia després de Goa. Respon a la filosofia portuguesa de construir una fortalesa a la costa i dedicar-se a comprar espècies i teles sense envair l’interior del país. La tàctica britànica, en canvi, consistia a entrar-hi i colonitzar-lo pel bé de l’imperi.

Situada en una badia poc fonda, Diu està protegida per dues fortaleses. Els indis no la van poder conquerir mai i va ser portuguesa fins al 1961.

Arribats a Diu, parem en un restaurant del port amb vistes al mar i demanem cerveses i un bon plat de peix. Per celebrar-ho, el Harry ens fa una foto enarborant les gerres de cervesa, com si estiguéssim fent una cosa prohibida.

Visitem després la gran fortalesa, situada a la punta de la badia. Data del 1535 i és impressionant, amb una gran muralla, casernes, portes en ziga-zaga, magatzems, pous, canons… A la part més alta hi ha un far i a la punta que dona al mar una capella pintada de blanc.

Després visitem més esglésies blanques que ens fan veure que Diu és com un parèntesi respecte als temples hindús de l’estat de Gujarat. I després de passejar per la ciutat emmurallada fem una última cervesa a la platja més bonica, la de Negoa, que traça un arc de sorra daurada que mor en una illa rocosa.

“Ha valgut la pena escapar-nos unes hores a Diu”, resumeix el Harry quan ja marxem. I per una vegada està d’acord amb el seu pare.

Els últims lleons d’Àsia

Al Parc Nacional de Sasan Gir, els indis aparquen unes hores la dèria espiritual per anar a visitar els últims lleons d’Àsia. Aquesta reserva de fauna està a només quaranta quilòmetres de Somnath, però són dos móns absolutament diferents. Qui mana ara és la naturalesa.

Al vespre ens retrobem amb la resta del grup i dormim en un hotel prop de l’entrada del parc. L’endemà a primera hora sortim en 4x4 cap a Sasan Gir. Fa dies que no plou i el bosc està ressec, però el guia ens diu que hi ha uns 400 lleons i que segur que en veurem algun, tot i que d’entrada només veiem galls dindis, cérvols, micos i una mangosta que fuig.

El safari per aquest parc indi és molt diferent dels safaris africans. Aquí no hi ha res que s’assembli a l’extensa sabana, sinó un bosc que s’estén sobre turons, amb molts arbres secs i caiguts. Anem pujant i baixant fins que per fi veiem, ajaguts sota un arbre, dos lleons. La seva actitud és molt semblant a la dels lleons africans, que es poden estar catorze hores al dia fent el dropo, però els asiàtics són més panxuts. “Àsia estava abans plena de lleons, però avui només en queden aquí”, diu amb orgull el guia. “A l’Índia tenim molts elefants i tigres, però de lleons només se’n poden veure a Sasan Gir”. Mentre els estem mirant arriben un parell de rangers. A diferència del que passa a l’Àfrica, van en moto, cosa que no sembla oferir-los gaire protecció. De tota manera, vistes les panxes dels lleons tampoc deuen ser gaire àgils.

Quan marxem de Sasan Gir, de tornada a Ahmedabad, a la ciutat de Junagadh el tour ens regala un últim moment còmic. L’autobús s’espatlla i l’hem d’empènyer entre tots per engegar-lo. Suem sota el sol, molt a prop de la muntanya sagrada de Girnar, però també riem, mentre el Harry diu amb el seu accent neozelandès: “Cinc mil anys d’història per això. Ja sabia jo que el viatge no podia acabar bé”.