Al començament l’experiment no tenia nom. Immediatament després de les eleccions nord-americanes, Erik Hagerman va decidir agafar-se un descans de tot el que tingués a veure amb l’olla de grills de la política. La victòria de Donald Trump el va trasbalsar. I de mala manera. Per això, Hagerman va tirar endavant un excèntric experiment que és una protesta silenciosa i, alhora, un mecanisme per superar la situació i un pla d’autocura portat a l’extrem. Va jurar que faria tot el possible per no assabentar-se de res del que passés als Estats Units després del 8 de novembre del 2016.

“Era un pas draconià i absolut”, diu. “No és que volgués allunyar-me de Trump o canviar de tema. Era com si jo fos un vampir i un sol fotó de Trump em pogués convertir en pols”.

Havia de durar només uns quants dies. Però ara ja fa més d’un any que no sap gairebé res de la política nord-americana. Ha aconseguit mantenir-se sorprenentment desinformat d’un dels capítols més accidentats de la història dels EUA. Actualment no hi deu haver un ciutadà més ignorant que ell.

James Comey. Rússia. Robert Mueller. El tiroteig de Las Vegas. La prohibició d’entrada als Estats Units. “Els fets alternatius” de Kellyanne Conway. Els pussy hats. Qui té el botó nuclear més gran. Roy Moore... No en té ni idea, de tot això. Per a Hagerman, la vida és un espòiler. “Només em miro el temps”, diu Hagerman, de 53 anys, que viu sol en una granja de porcs del sud-est d’Ohio. “El problema és que et distreu massa”.

Diu que s’ha acostumat a una sensació que feia molt de temps que no experimentava: “M’avorreixo. Però no em fa res”. Per avorrir-se cal una planificació meticulosa. Hagerman s’hi esforça amb tanta dedicació com un actor de mètode, i el règim que s’ha autoimposat -gravacions de sons blancs quan va a la cafeteria, bronques incòmodes amb els amics, veto de les xarxes socials- li ha canviat molt la vida.

Aquesta solució, tot i ser tan radical, segurament presenta alguns atractius per als progressistes: és una versió casolana d’anar-se’n a viure al Canadà.

Els partidaris dels demòcrates, els liberals i la gent d’esquerres han suportat com han pogut aquest primer any de presidència de Trump. N’hi ha que subsisteixen amb ben poca cosa, com ara els programes satírics de dibuixos animats i les peticions d’ impeachment per internet. D’altres busquen a la xarxa aquells llocs plens d’emoció en què la conspiració no es distingeix de la veritat. I n’hi ha que s’han vist empesos a entrar en acció i per primera vegada es presenten a les eleccions per a càrrecs públics, participen en iniciatives de l’àmbit local i assisteixen a la seva primera manifestació de protesta.

Hagerman ha fet tot el contrari.

El fet que de moment li funcioni -“Mai havia estat tan bé emocionalment”- l’ha portat a qüestionar-se si val la pena seguir dia a dia els mitjans de comunicació. Per què ens prenem la molèstia de prestar atenció als esdeveniments polítics i a llunyans discursos de campanya? Quin profit en traiem? Per què llegim tots aquests tuits?

“He seguit les notícies durant dècades -diu Hagerman- i mai m’ha servit de res”.

L’any passat va decidir que havia de donar un nom al seu experiment. Es va plantejar el de veto, però li semblava massa provisional. ¿Boicot? Quedava una mica ploramiques.

Hagerman ha creat una fortalesa al voltant seu: “Les petites embarcacions carregades d’informació poden ser perilloses”.

Va decidir que l’anomenaria bloqueig.

Al darrere del bloqueig

La veritat és que, tot i haver fet tants esforços per tapar-se les orelles, Hagerman parla molt. És enginyós i divaga una mica; acompanya les seves històries de somriures expressius i una gesticulació exagerada, i perd el fil més d’una vegada.

Fa poc li he fet una visita de dos dies a la seva granja, amb la condició que no li portés cap notícia del món exterior. Mentre el sol es ponia sobre el porxo i tenyia els ondulats turons de vermell, de morat i finalment de blau, Hagerman no parava de xerrar, saltant de l’arquitectura anglesa als hàbits alimentaris dels porcs, l’equip local de bàsquet favorit de la seva mare (els Cleveland Cavaliers) i la filosofia de Kant. Pot passar dies i dies sense veure ni una sola ànima.

Aquest estil de vida encara és força recent. Fa molt pocs anys era un executiu de Nike (director de comerç digital global era la farragosa denominació del seu càrrec) i col·laborava amb equips d’enginyers per racionalitzar les compres en línia. Abans d’això havia treballat a l’àrea digital de Walmart i Disney.

“Treballava entre 12 i 14 hores al dia”, diu. “Tenia l’agenda pleníssima”. Però fa tres anys va decidir que havia estalviat prou diners per instal·lar-se en una granja, dedicar-se a fer escultures el·líptiques i, finalment, autoexcloure’s del tot del debat nacional. Viu sol i no s’ha casat mai. Pel que fa als diners, un assessor financer de San Francisco li gestiona les inversions. Diu que llença els informes trimestrals sense ni mirar-se’ls.

Hagerman es va criar al sud-est d’Ohio, i després d’uns anys als docs de Brooklyn, les bombolles tecnològiques de San Francisco i la Nike de Portland (Oregon), cada vegada li resultava més atractiva la idea d’una vida tranquil·la. La seva mare viu a prop; la visita sovint des que va tornar el 2016. Ella accepta el bloqueig a contracor, però sí que parlen dels Cleveland Cavaliers.

Hagerman comença el dia conduint 30 minuts fins a Athens, la ciutat que té més a prop, per prendre un cafè triple amb llet sencera. Hi arriba d’hora, abans que la majoria de clients s’instal·lin als sofàs i comencin a mirar-se el mòbil. Com que no vol escoltar converses banals, acostuma a posar-se auriculars per sentir sons blancs. (Abans escoltava música, però “entre cançó i cançó s’hi esmunyien fragments de converses”.)

Al Donkey Coffee tothom sap què vol prendre i estan al corrent del bloqueig. “Els nostres cambrers saben què vol i, per això, no li donen conversa sobre temes que l’incomodin”, diu Angie Pyle, copropietària de la cafeteria.

Hagerman també ha ensinistrat els seus amics. Al començament, una amiga íntima de l’època de Nike, Parinaz Vahabzadeh, es pensava que la cosa no anava de debò i els primers dies del bloqueig li feia breus comentaris sobre política. L’arribada de Trump l’obligava a implicar-se més en política. Feia poc que havia adquirit la ciutadania nord-americana i l’apassionava el debat sobre la immigració. Per tant, no deixava que Hagerman fugís d’estudi com aquell qui res: “Jo el punxava”.

I, com a resposta, va rebre per primera cop un missatge de text molt sever: “Estic oficialment enfadat amb tu. Com saps prou bé, no vull saber res del que passa. Ja sé que no hi estàs d’acord, però espero que ho respectis”.

Ara parlen per telèfon unes quantes vegades a la setmana, però mai comenten les notícies: “M’hi he acostumat. La veritat és que va molt bé no parlar de política”.

De vegades parlar amb Hagerman és com parlar amb Rip van Winkle, que va dormir 20 anys i quan es va despertar no sabia que els EUA s’havien independitzat. Em va esmentar diverses vegades la seva germana, la Bonnie, professora auxiliar, que viu a Charlottesville (Virgínia). Mentre parlàvem, me’l mirava cada vegada que es referia a Charlottesville per veure si li produïa alguna reacció el nom de la ciutat on va tenir lloc el cap de setmana potser més negre fins ara de l’era Trump.

“¿Associa Charlottesville -jo pronunciava el nom de la ciutat lentament i amb èmfasi- amb alguna altra cosa a part de la seva germana?” No va picar l’esquer. Crec que realment no sabia res dels aldarulls provocats pels nazis.

Després va indicar una casa dalt d’un turó i em va dir que, abans de les eleccions, el veí havia decorat la gespa amb una efígie de Hillary Clinton entre reixes. Li volia explicar que la investigació del fiscal especial Mueller ha tret a la llum que un trol rus va pagar a una impostora perquè fes de Hillary en un míting a Florida. Però em vaig mossegar la llengua: Hagerman no sabia res de Mueller, ni de Rússia ni dels trols.

La veritat és que Hagerman ha fet algunes concessions. Llegeix les ressenyes d’art del New Yorker però procura saltar-se les portades il·lustrades perquè també solen ser comentaris polítics. Es mira els partit dels Cleveland Cavaliers però sense veu.

Explica que dues embarcacions han trencat el bloqueig. A la cafeteria va veure una foto de Kim Jong-un en un diari, i això volia dir que passava alguna cosa a Corea del Nord. I va sentir algú parlant de l’Obamacare, la qual cosa significava que l’atenció mèdica tornava a sortir a les notícies. El seu germà el va avisar de la fuga de dades d’Equifax perquè prengués mesures.

“Però el bloqueig ha sigut la mar d’eficaç”, diu Hagerman. Ho diu amb un cert orgull, tot i que aquesta desconnexió de la vida política li suscita els mateixos dubtes que segurament teniu ganes de retreure-li a crits: “Els primers mesos no n’estava gaire satisfet. Em converteix en una merda de ciutadà. La gent no està d’acord amb l’actitud d’amagar el cap sota l’ala, com els estruços, davant els esdeveniments polítics”.

Sembla que no calgui ni dir-ho, però viure al marge de l’actualitat és, en certa manera, un luxe que molts no es poden permetre, com ara els immigrants angoixats per la deportació. Segons Bonnie Hagerman, la seva germana: “Té el privilegi de construir-se un món en què gairebé no penetren els problemes que no l’afecten. És un privilegi. A tots ens agradaria construir un món de somni. El que passa és que l’Erik té més possibilitats de fer-ho que d’altres”.

Aleshores va pensar: ¿i si aprofitava aquest privilegi i es plantejava la idea d’estendre el benestar al seu voltant? Té un gran projecte: hi pensa obsessivament i creu que pot esdevenir la seva contribució a la societat nord-americana. En diu el Llac.

Al Llac

Fa poc, un dia de molta calor, Hagerman va pujar a un turó molt costerut ple de boscos, obrint-se camí entre les vinyes i els troncs caiguts. Entusiasmat i amb els ulls brillants, em va portar a un terreny ple de matolls, va estendre els braços i va començar a parlar encara més de pressa que de costum. “Aquí hi construirem un graner gegant. Serà com una catedral. El claustre serà aquí”, va dir, fent referència a Chartres i Oxford, i a la grandiositat de les catedrals medievals.

Fa uns nou mesos va comprar 18 hectàrees al lloc on hi havia una antiga mina a cel obert. El terreny, intacte durant dècades, està ocupat ara per la naturalesa: hi viuen cérvols, castors, salamandres i arbres majestuosos. Ell no ho reconeixeria del tot, però en part parla d’aquest terreny com si fos la penitència que ha de pagar pel cost moral del bloqueig. S’ha convençut que ser consumidor de notícies no millora la societat. Però també creu que restaurar una antiga mina de carbó i donar-hi un ús per al futur sí que la millora. “Ho veig com una contribució que té un valor cívic i que coincideix amb el que m’apassiona i sé fer”, afirma. “En faré donació. Em costarà la major part dels meus ingressos nets. Hi invertiré la resta dels meus diners”.

Ha omplert una sala sencera de casa seva amb una representació del terreny en 3D per tenir una visualització més bona dels seus plans. Ha contractat Gary Conley, un paisatgista i ecologista local, perquè l’assessori en el projecte. Conley, un barbut amable i amant de la naturalesa, creu que aquest terreny pot arribar a ser molt especial. Dona ales a les fantasies de Hagerman i respecta el bloqueig. Al capdavall, si no fos per això, el projecte del Llac potser no existiria.