[...] Vicente Villatoro Porcel no era un home vlent. Tampoc no calia. Era un botiguer de poble, no calia fer cap revolució ni tampoc aturar a trets cap revolució aliena. Com tothom que compra i ven, creia que a la gent se la podia convèncer de gairebé qualsevol cosa justa si es trobaven les paraules adients: hi ha molt poc gènero condemnat a no sortir mai més dels prestatges, i encara menys si és un bon gènero. Parlem-ne, doncs.

Quan van arribar, dissabte cap al tard, les primeres notícies de la sublevació dels militars a l’Àfrica, ho va entendre i es va espantar. No li va venir de nou, perquè de nou no li va venir a ningú que tingués ulls a la cara, una cosa o altra havia de passar, es veia venir, a Castro també, potser per això des de feia uns dies s’hi veien pels carrers grups de jornalers desvagats, a l’ombra de les cantonades, a l’espera de si en començava alguna.

L’endemà, el matí del diumenge 19 de juliol, es va llevar d’hora, va dir a la dona i els fills que no sortissin per res de casa, i va anar a fer un volt per la plaça. No hi havia ningú. Ni gent camí de la missa de la Madre de Dios ni tertulians matiners al Círculo o al casino. El poble era com mort i expectant, sota la claror enlluernadora de juliol, reflectida a la calç fins a esdevenir infinita, la blancor pura.

A casa seva no hi tenia ni ràdio ni escopeta, com tants altres en tenien. No li agradava la cacera ni la mort ni el dolor. No anava mai als toros a Còrdova, no l’atreien. Ni tan sols pujava els diumenges a treure el cap pel reñidero de la Villa, on els homes feien apostes a crits mentre dos galls majestuosos es treien els ulls, les plomes i la carn a cops de bec i d’esperó esmolat enmig d’una mena de plaça de braus de joguina. Tot això li semblava antic, tenebrós, part del món que la llum havia d’esborrar, quan finalment arribés de veritat. Es va tancar una estona a la rebotiga, tot sol, amb la porta ajustada, per si venia algun company amb notícies noves. I per rumiar, abans de tornar a casa.

Sabia que ben aviat el vindrien a buscar a casa, no sabia encara qui ni per a què. Els uns o els altres. La guàrdia civil o els anarquistes. Si era la guàrdia civil, el cop militar hauria arribat a Castro, se l’endurien pres, potser li acabarien aplicant la llei de fugues, de matinada, en un revolt de la carretera. Però no hi podia fer res, no hi havia res a decidir, no podia pas resistir-s’hi. Tampoc fugir. On hauria pogut fugir, on estaria segur? Però, i si venien els anarquistes? Què li dirien? Què els havia de respondre?

A la rebotiga del comerç de teixits no hi havia un mirall, però tampoc li hauria solucionat res. Sabia que ell no era un home d’armes. Tenia una família, un comerç, no suportava la sang i la maldat, ni als toros ni al reñidero, encara menys amb gent pel mig. Però tenia les seves idees, tota una vida al voltant d’aquestes idees heretades, de pares a fills, vinga congressos i reunions i gestores i mítings. Ara no podia fer com si tot això no existís, no ho podia pas trair. Tot i que això el pogués repugnar o atemorir.

Ell creia en la República, en la Raó i en la Justícia, tot a la vegada, perquè tot era la mateixa cosa. Els facciosos s’havien alçat contra la República, contra tot allò en què ell creia. Per tant, eren els enemics. Però tampoc no era tan clar que els de la FAI hi creguessin, en la República, si més no en la que ell creia. Quina sort els que han nascut a França, ja tenen la feina feta... O a Amèrica, anar-se’n a Amèrica. Però ara no era el moment de pensar-hi. Hi havia pensat moltes vegades. Havia fet tard. Si pogués es tancaria a casa fins que tot hagués passat.

Va tornar a casa per la Tercia, encara deserta. Les portes de la Madre de Dios estaven tancades. Va pujar un moment a casa del seu pare, davant per davant, a la sastreria, no va voler parlar gaire del que passava, només faltava això, espantar-los.

Rumiava, ja a casa. D’una banda, el deure. El deure difús, no gens heroic, de fer el que s’ha de fer, defensar allò que creus quan arriba el moment de jugar-se-la, encara que no vulguis. Posar-te al mig, o al davant, per tal d’evitar el mal o, si no el pots evitar, minimitzar-lo. De l’altra, la por. Per ell, per la família, la por per les idees, la por de patir i la por d’embrutar-se les mans. També de no estar a l’alçada. La por de la contradicció, de la deserció. El problema de sempre: fugir o acceptar el mal menor. El bé, encara que fos un bé d’estar per casa, ja se l’havien carregat a hores d’ara uns militars a l’Àfrica i era un mirall trencat que no es podia tornar a ajuntar.

Estira i arronsa. Quan el van venir a buscar, encara no s’havia decidit. O més ben dit, s’havia decidit vint vegades, en direccions diferents, cap de definitiva. Va haver de decidir de cop, en un instant, quan va arribar l’hora.

[...]

Es veu que s’havien reunit la vigília. I que, alguns, portaven molt de temps esperant-ho. En certa manera, desitjant-ho. No se sap si planificant-ho.

-Pues parece que ya ha llegado la hora.

-¿La hora de qué?

-¿De qué va a ser? De la Revolución...

-¡Pero qué revolución ni que ocho cuartos! Los fascistas mandan en Córdoba, esto es una guerra. Si ganan ellos, ni revolución, ni República ni nada, nos van a dejar. Se lo van a llevar todo por delante. Todo. Y a nosotros, los primeros. Será hora de pararles los pies, digo yo.

-Pues eso es la Revolución. Si no, ¿para qué?

S’havien tancat a l’Ajuntament, diumenge cap al tard. A cent metres de les barricades que encerclaven, com les primeres trinxeres d’una guerra, la caserna de la guàrdia civil.

-Hay que respetar la legalidad republicana -va dir algú, impostant la veu, intentant dissimular la por. Una frase de discurs oficial. Potser era Vicente Villatoro, en qualsevol cas algú de la tertúlia de la seva rebotiga.

-¿Y quién coño es la legalidad republicana?

Tenia raó. En d’altres llocs hi havia un alcalde, un governador civil, un ministre, algú que representava el poder legalment constituït. Però a Castro no. El governador civil feia mesos que havia dissolt l’Ajuntament sortit de les eleccions, havia nomenat una gestora, destituït la gestora i, al final, enviat una mena de delegat que ningú no sabia on parava, que en tot el dia no havia donat senyals de vida i que no apareixia ni amb palla ni amb pols. No hi havia legalitat republicana. Hi havia la llei de les escopetes, i les escopetes les tenien, a aquesta banda de la ratlla, els faieros. A l’altra, els guàrdies civils facciosos. Sense cap altra escopeta, d’on podia sortir cap altra autoritat?

-La legalidad es este Ayuntamiento -el de la rebotiga.

-¡Pero si no hay Ayuntamiento ni hay alcalde ni hay nada!

-Pues los partidos que eligió el pueblo, los que votaron el Frente Popular.

-¿Y nosotros, qué? -se’l va mirar amb ironia un dels anarquistes.

Se sentien trets al carrer, de tant en tant. Trets i cridòria, com si volguessin donar suport a l’anarquista. Ells eren el poder, i tots els altres no els feien falta per a res. Tenien les armes i era l’hora de fer la seva revolució. Feia temps que hi somiaven. La República no era cosa d’ells: què coi havia portat, la República? Havia repartit les terres? Havia tancat les esglésies? Havia posat al seu lloc els rics i els capellans? Oi que no? Doncs per què collons l’haurien de defensar ells, una República que no era seva. Per què havien de pintar res, ara, els partits, les gestores, els alcaldes, els ajuntaments, tota la mandanga dels polítics, encara que fossin de l’esquerra burgesa? Mira com els hi estaven pagant, a la República, rics i capellans, tanta legalitat i tantes contemplacions!

-Pues hacemos un Comité. Todos juntos. Vuestro Sindicato el primero, faltaría más, pero también los partidos del Frente Popular que votó el pueblo -va proposar algú, última carta, desesperada, veient-ho tot perdut.

-¿Y la Revolución?

-Un Comité para hacer la Revolución -va concedir; fem el comitè i després ja en parlarem.

-No lo veo muy claro.

No ho estava gens. Un Comitè de tots plegats, barrejats, uns quants de cada, campi qui pugui, gent d’ordre i anarquistes, per tal de fer la Revolució des de la legalitat? On s’és vist? Com es menja? Però per a aquells que havien estat cridats a l’Ajuntament, en Villatoro entre ells, del perdut treu-ne el que puguis. I per alguna cosa els devien haver cridat. Els de la CNT podien anar tot sols, perfectament, i fer la seva revolució i fins i tot fotre quatre trets a tots els polítics de l’esquerra burgesa, que per a ells devien ser una estranya espècie de traïdors. De fet, la vigília ja havien muntat tot sols un Comitè Provisional Revolucionari. Però ara obrien la porta -potser eren consignes, potser era el vertigen de qui mana- a fer un Comitè amb tots els altres. Doncs endavant, agafem-ho.

Es va nomenar el Comité del Frente Popular, la nit de diumenge, amb representants de la CNT i dels partits que havien guanyat les últimes eleccions. Hi van posar gent significada, que havia estat ja a la gestora o a l’Ajuntament, entre ells Vicente Villatoro Porcel pels republicans. Un Comitè per governar el poble. Però calia també fer la Revolució. Però també s’havia de guanyar a trets la primera batalla que tenien al damunt, contra els atrinxerats a la caserna de la guàrdia civil. Però també algú hauria de fer tot el que calgués, a partir d’aquell moment, coses expeditives, i vés a saber què cony caldrà a partir d’ara, res de bo, ben segur. En van acabar fent dos, de comitès. Un per governar el poble. Un altre per fer la revolució. No deien el mateix.

Vicente Villatoro Porcel s’havia passat el dia sospesant entre la por i el sentit del deure. La por a la mort i a la violència, la por a decidir, la por a tacar-se les mans, la por a fallar als uns, la por a fallar als altres. El deure de defensar la República, de vèncer els seus enemics, d’imposar la legalitat i el sentit comú als seus aliats, que les coses no sortissin de mare. El deure del mal menor. El risc del mal major.

Per això quan el van venir a buscar a casa, per anar a la reunió de l’Ajuntament, hi va anar, resignadament. Va decidir de cop: hi he d’anar. El van fer del Comitè, esclar. Del dels polítics. No del de les armes: en aquest només hi havia anarquistes.

Vicente Villatoro va acceptar. Havia vençut el deure o la por? O tots dos a la vegada?

[...]

Senyores i senyors, queda inaugurada la Revolució. I queda inaugurada amb un clàssic, la crema de convents i d’esglésies, com tantes vegades, més apoteòsica que mai. No, no ho ha ordenat ningú. És la manifestació espontània de la ira del poble. L’esclat de la ràbia continguda de segles. Les ombres no portaven cap paper de cap comitè, però el que feien estava en la lògica dels dies que vivien: la Revolució havia de començar amb la gran cerimònia purificadora de la foguera, com el culte d’una religió primitiva i pagana, prou de cadenes, prou de prohibicions, prou d’ordre. Foc. Que cremin la Inquisició i els impostos, els sants i els títols de propietat, totes les cotilles, tots els pilars de guix i de paper que han fet perdurable un ordre antic que els ofega i els repugna.

-Trágala dicen a los camuesos que antes vivían del sudor nuestro. Ya se acabaron aquellos tiempos. Acabó el dulce chocolateo que antes teníais, oh reverendos. Ea, Manola, no hay más remedio. Trágala, trágala, trágala, perro.

La Revolució havia començat, i els qui encarnaven la Revolució anaven església per església, imatge de fusta per imatge de fusta, a fer fogueres purificadores, a desenterrar morts -Veieu? Mòmies de nens en els convents de monges, tan santes i tan putes...-, a trinxar retaules, a disparar contra algun santcrist. No van cremar Jesús. Era l’Hospital de Jesús Nazareno, servit per monges. Eren monges, però sabien fer anar els hospitals. El metge les va protegir, ja se sap, els metges en definitiva són també uns burgesos, però ens calen metges. I ens calen infermeres. També hi havia hagut milicians ferits en els primers tirotejos. No monges, infermeres. Doncs molt fàcil: que es treguin les còfies i els vels, que es treguin els hàbits i que deixin així de ser monges i esdevinguin infermeres del poble a l’Hospital de Jesús. Bé, ara a l’Hospital a seques, però tothom n’hi va dir sempre Jesús. Van intentar, més endavant, cremar-ne l’església, van destruir el retaule, però es van quedar a les portes. Una infermera, irada i furiosa, els va aturar.

-¡Madre Isabel se ha vuelto loca!

Tot allò que comença cremant llibres, imatges, edificis, símbols, acaba cremant gent. La Revolució també va ser, en aquells primers instants, començar a detenir, acumular a la garjola rics i capellans, fatxes i missaires, monàrquics, falangistes i conservadors, a l’espera, si hi ha sort, del judici popular. Aquí sí que de vegades els guiava el Comitè, l’un o l’altre, amb una aparença de llei i de justícia: hem de vetllar per la seguretat de la rereguarda, són quinta columna, ajuden i fan senyals als enemics, tenen guardats sota terra arsenals per revoltar-se. Ordre de detenció. I si no ho fa el Comitè del Front Popular, no us preocupeu, ja ho signarà el Comitè de Guerra.

Quan el Comitè del Front Popular va ordenar un dia alliberar els presos, perquè ja no hi havia cap raó lògica per mantenir-los a les presons, se’n van tornar tots cap a casa seva. Però el mateix dia els de la FAI, que van acusar el Comitè de feble i de covard, massa tou amb els enemics de classe, en van anar a buscar uns quants casa per casa i els van afusellar. Un d’ells, a la porta de casa seva, davant de totes les dones de la família, mare, filles i esposa. La mare va morir a l’endemà, de la impressió.

No van treure les campanes de les esglésies que no van cremar del tot. Les van mantenir per avisar quan arribava l’aviació enemiga i començava el bombardeig.

Vicente Villatoro no havia pogut dir, encara, ja n’hi ha prou.

[...]

-¡Se llevan preso a tu tío Rafael!

Rafael Villatoro Aranda és un capellà gran, relativament discret, que ha viscut sempre al marge de tot a casa seva, davant de les Monges, del convent de Scala Coeli de les dominiques descalces. Com que és el fill petit entre molts germans -el pare va quedar vidu i es va tornar a casar-és qui ha tingut la mare a casa, emmarat i aviciat, i després s’ha posat en mans d’una majordoma per conservar la vida reposada de fill predilecte. El seu nebot, Vicente Villatoro Porcel, ha passat temporades llargues en aquesta casa, ben rebut i ben tractat, i hi ha après fonaments de doctrina que no acaba de practicar.

Rafael Villatoro és capellà i és, per tant, un objectiu de la Revolució.

-Ha salido una patrulla para la calle Ancha.

Des de fa dies, les patrulles de la FAI detenen gent per jutjar-la, per ordre sovint del Comitè de Guerra. Saben perfectament que Rafael Villatoro és l’oncle d’un del Comitè del Front Popular, polític, no ben bé dels seus. Hi ha un pols, un repte. A veure qui mana. O, més ben dit, a veure fins on manen els qui manen. Vicente Villatoro sap què vol dir, en aquest moment, que et detinguin i et tanquin i et jutgin. Sap quines possibilitats de sortir-ne bé té un capellà. Cap ni una. Sap quines seran les sentències del tribunal popular: pocs dies després, hi haurà la primera saca entre els presos de dretes de la presó de Castro i n’afusellaran setze en una sola matinada contra les parets del cementiri. No és gens lluny la presó, del cementiri, en cap sentit. Si arriba a la presó, és mort. Si no el maten abans, allà mateix, a casa seva, si vol resistir-se, si creuen ells que vol resistir-se, si tenen pressa. L’oncle Rafael. El germà del seu pare. Amb qui havia passat tantes tardes de pa amb oli i xocolata.

Ja n’hi ha prou.

Però vet aquí que Vicente Villatoro aquesta vegada es planta. No s’havia plantat fins ara. Sap que se la juga. Surt corrent cap a les Monjas, a trobar els patrullers armats abans que no hi hagi res a fer. Són al mig del carrer, porten a empentes l’oncle Rafael, amb la sotana mal cordada, terroritzat. Els atura, tot sol.

-Soltad a ese hombre.

-No es un hombre, es un cura -el qui respon vol plantar cara, també, es juguen alguna cosa més que la vida d’un home. Una partida de poder. La vida d’un home, a aquestes alçades, a totes bandes, val ben poca cosa.

-¿Quién ha mandado prenderlo?

-El Comité.

-Pues yo soy del Comité. Así que soltadlo.

-Es un cura. Esos escarabajos tienen la culpa de que el pueblo nunca se haya podido levantar -no recita, surt de dins, de molt de temps-. ¿Y tú? ¿Por qué coño lo defiendes? A ver si serás tú también un fascista, por mucho Comité... Yo de vosotros no me fío ni un pelo.

La discussió ha arribat allà on Vicente Villatoro sabia que acabaria, on li convenia menys. Ja no parlen de l’oncle Rafael, sinó d’ell. Ell també ha esdevingut sospitós.

-A ver si también tendremos que llevarte a ti.

Els patrullers, darrere del qui parla, es posen nerviosos. No els agrada. Una cosa és anar a buscar un capellà, amb això ja hi compten, cal fer net pel bé de la Revolució. Una altra cosa és emmerdar-se en guerres de polítics i comitès, a vegades t’acaben agafant de cap de turc quan només has fet el que havies de fer, el que havíem quedat que faries.

-Lo que no quiere el Comité es que haya quintacolumnistas en el pueblo que puedan ayudar a los fascistas -aprofita Vicente Villatoro per intentar reconduir la conversa.

-Por eso nos lo llevamos.

-¿A él? ¿Pero no veis como está ese hombre? ¿Creéis de verdad que puede hacer algún daño? Es viejo y está enfermo...

-El daño ya lo ha hecho.

Però s’ha de maniobrar, trobar la manera de parar-ho. Vicente Villatoro ja ho ha dut al lloc on li interessa: si es deté la gent perillosa, l’oncle Rafael no és cap perill per a ningú. Si no és una venjança, sinó una prevenció, no hi ha res a prevenir. Però cal encara moure les peces amb mesura. Si s’equivoca en la defensa, si es passa, tots dos acabaran a la paret del cementiri. Cal allargar-ho, negociar-ho, refredar-ho. Un parell de vegades sembla tot trencat, ho dóna per perdut. Però remunta. Al final, un tracte: si està tan malalt com dius, portem-lo a Jesús, a l’hospital. Allà no podrà fer res de mal. Però que no se n’escapi. Tu respons. Si s’escapa ell, et venim a buscar a tu.

-Yo respondo por él.

-¿Y quién responde por ti?

Els patrullers i Vicente Villatoro porten l’oncle Rafael a Jesús, ell s’adona que a l’oncle li convé estar malalt, les monges reconvertides en infermeres, el metge protector, tots comprenen i certifiquen la malaltia. En tornar a casa seva, Vicente Villatoro cridarà la dona i els fills i se’ls endurà a la casa del capellà, a la calle Ancha, davant de les Monges. Hi van per evitar que la saquegin, que la confisquin, que s’ho carreguin tot, a protegir la casa de l’oncle i el que hi ha dins.

-A nosotros no nos van a echar.

Ja n’hi ha prou. Pel crit de la sang, Vicente Villatoro ha clavat un cop de puny a la taula, se l’ha jugada, s’ha enfrontat amb els patrullers i se n’ha sortit. Si no se’n sortia, ho perdia tot. Era una jugada a totes. L’ha guanyada.

Però és sospitós. Ara els en deu una.

[...]

Els vencedors, provisionals, tenen un poble a les seves mans. Tenen temps, no saben quant. És el moment de fer la prova. En els llibres, els que han pogut llegir llibres, en els centres obrers, en les escoles lliures, estava dit i escrit que el diner i la propietat són l’origen del mal; que el treball i el capital tenen interessos incompatibles; que és possible organitzar el món d’una manera radicalment diferent. Potser de moment no el món sencer, però Castro sí. La Revolució no és només enderrocar, treure del mig els qui fan d’obstacle. Això s’ha de fer. També ho diuen els llibres: una Revolució és un cementiri. Ja s’està fent. Però això figura que és el mitjà, no l’objectiu. Ara cal construir. Han estat segles i segles sempre del mateix. Ara és l’hora d’una altra cosa.

Però de quina? Els anarquistes de Castro havien predicat sempre el comunisme llibertari. Tenien una fórmula clara i pedagògica, genuïna i arrelada: el tó pa tó. El todo para todos, dit a la manera castrenya. Tot és de tothom. Res no és de ningú. Ni tan sols de l’estat, com diuen els comunistes. Del que es tracta no és d’ajuntar-ho tot i després repartir-s’ho: amb això acabarien havent-hi més propietaris i el que es vol és abolir la propietat, no multiplicar-la ni fraccionar-la. Mai no s’havia fet, però ha de ser possible. Ho diuen els llibres. Ara és l’ocasió de demostrar-ho, com un experiment científic. Castro és el lloc ideal: aïllat, autosuficient, tancat per la guerra. Una Acràcia. La primera de la història. Si aquí funciona, podrà fer-se a qualsevol lloc. Al final, a tot el món.

Doncs ja n’hi ha prou. Mori el capital. Mori la propietat. Mori el diner. Visca el treball. Visca la igualtat i la justícia. Doncs va, fem-ho. Però com s’ha de fer? No es pot copiar d’enlloc, ni de Rússia. Allò de Rússia està molt bé, l’esperança del proletariat mundial, però tot és de l’Estat. Aquí, ni déu ni estat ni patró. Tó pa tó. Comunisme llibertari.

S’ha de començar pels camps. Castro és un poble del camp i, mal que bé, la gent s’hi guanya la vida sembrant i recollint, immensos camps de blat, alguns d’oliveres, fanegues i fanegues de terra bona. La terra tenia propietaris. Queda confiscada. Tota. Evidentment la dels grans terratinents, unes quantes famílies que ni tan sols viuen a Castro en molts casos. També la dels propietaris mitjans, molts, n’hi devia haver un miler, i les dels usufructuaris de terres d’altres.

El somni, quan va arribar la República i encara després quan va guanyar el Front Popular, era que la terra es repartiria entre els jornalers, entre els qui la treballaven. No va passar. Però el somni ideal de la Revolució no és repartir, sinó compartir. No és senzill. De moment, que quedi tot confiscat i que cadascú continuï amb la feina que estava fent, si les necessitats de la guerra no indiquen una altra cosa. Després ja en parlarem.

Hi ha també la qüestió del diner. S’ha d’abolir el diner, l’arrel de les desgràcies. No hi haurà diners. No hi haurà sous, per tant. Però tampoc preus. Es podrien fer uns vals en funció de les hores de feina... Això serien trampes al solitari. Aquests vals serien diners, encara que no se’n diguessin. No, cal que cadascú faci la seva feina sense cobrar res, però també que cadascú tingui el que necessiti sense pagar res. Sobre les terres hi havien pensat força, gent del camp, jornalers que sabien la diferència de tenir a no tenir. Però, i les botigues? De qui ha de ser el que hi ha a les botigues? De tothom, naturalment.

Bé, d’alguna manera caldrà organitzar-ho, tot això. D’entrada, tot confiscat. Però caldrà que algú pensi com s’ha d’administrar. Algú del camp, que pensi com organitzar les terres. Algú del sindicat, per les eines i les feines. Algú del comerç, per com organitzar els abastos. Vicente Villatoro és comerciant i és del Comitè. I, a més, des d’allò de l’oncle Rafael, els en deu una. Doncs t’ha tocat. A organitzar els abastos de la revolució, un poble sense déu ni estat ni patró, sense diner, sense amos. Tó pa tó.

[...]

Sería imposible describir la exaltación popular de esos días extraordinarios; durante este corto período revolucionario todo estuvo en manos del pueblo, todo fue posible. No fue solamente el grupo de vecinas de la calle El Pozo, la idea cundió y, por todo Castro, las modistillas fabricaban cientos de gorros con los colores rojo y negro que identificaban a la CNT.

Francisco Merino Cañasveras va novel·lar, èpica i lírica, l’estiu del trenta-sis a Castro a La acracia soñada i ho va publicar al mateix poble l’any 2008. Ja abans n’havia publicat la història a Terrassa, l’any vuitanta-dos, des d’una perspectiva anarquista, però treballada i informada, a Castro del Río, del rojo al negro, la primera crònica del que havia passat al poble durant la guerra. Allà vaig saber jo que el meu avi havia estat membre del Comitè i regidor de la izquierda burguesa. Allà vaig veure per primera vegada la proporció terrorífica de sang vessada en dues tandes en un poble de quinze mil habitants. Allà he hagut de tornar per llegir la major part del que se n’ha escrit.

Paco Merino, de la família dels Penas, com son pare i son germà, que va ser alcalde comunista de Castro en democràcia, no va viure el que explica. Va néixer l’any quaranta-cinc. Se’n va anar a Terrassa el seixanta-tres i des de l’any dos mil deu torna a viure a Castro, actiu i arrelat. S’ha fet molt amic del meu pare. Ens ha passejat a ell i a mi per tot Castro i per tots els seus voltants, documentant cada racó amb episodis de la història i de la memòria. Escriu. Continua escrivint, ara més aviat novel·les. Sempre de Castro.

- Las primeras cosas que supe de lo que había pasado en Castro las supe en Terrassa. Mi padre me había contado algo, lo que él había vivido, más o menos, pero fue sobre todo la gente de Castro que estaba en Terrassa en los setenta la que me dijo todo aquello de lo que se acordaba. Se encontraba en El Cisne Verde, y yo iba por allí. Pero recuerdo a los antiguos anarquistas sobre todo en la plaza de Ca n’Anglada, la plaza roja le llamaban: allí nos sentábamos y yo iba apuntando lo que me decían. Gente de muy buena memoria.

El pare de Francisco Merino es deia també Francisco i també li deien el Penas. En el temps de la guerra era de les Juventudes Libertarias i va participar d’una manera secundària en els fets. Quan entren els nacionals se n’han d’anar, després el mobilitzen en zona republicana, i a la tornada passa un temps a un camp de concentració. En surt aviat, però el criden unes quantes vegades perquè faci guàrdia a les Monjas, on estan tancats els presos republicans, els seus antics companys anarquistes, molts d’ells a l’espera de ser afusellats.

-Se ponía enfermo. Ver toda aquella gente que iban a fusilar, a sus amigos, a sus compañeros. Y luego, el miedo. Que alguien le delatara, que alguien se pusiera a gritar: “Este estaba también con ellos”. El dolor de ver a sus amigos torturados y asesinados. El miedo a ser reconocido y denunciado. Fue terrible.

Francisco Merino Cañasveras ha sentit parlar de tot això, del temps de la guerra i de la postguerra, i ja de gran idealitza el període de la revolució anarquista, el fa seu. Als anys setanta, a Terrassa, s’acosta als cercles anarcosindicalistes que intenten tornar a crear la CNT. També Terrassa havia estat un feu anarquista. També la revolució i la repressió hi van ser terriblement sagnants (però de Terrassa en podies fugir cap al nord, en acabar la guerra, cap a la frontera francesa; de Castro, no). A Terrassa, es troben a la CNT antics anarquistes d’abans de la guerra, alguns retornats de l’exili, de la vella escola, i una nova fornada llibertària jove de costums i valors molt diferents. No sempre s’avenen. Sovint xoquen. Mentrestant, com una derivada de la seva militància anarquista, Paco Merino es va veient amb la gent de Castro, amb els Mármol, que havien estat dirigents de la CNT al poble, amb gent com Laureano Montilla, que havia passat per França i es va lliurar per poc dels camps d’extermini nazi. A la plaça de Ca n’Anglada li van explicant coses. Les apunta, les escriu, en construeix una narració completa, un llibre. Quan el té escrit, busca una impremta per publicar-lo. A la primera que va, l’enreden: hi perd cinquanta mil pessetes de l’època. Després va a veure en Samuel Vila, una impremta protestant molt potent de Terrassa. Comença a vendre els llibres un per un. A Terrassa, a Castro. Acaba recuperant els diners. El llibre és un fenomen, per a la gent de Castro. El primer que hi ha sobre aquell període. El descobreix un historiador de la guerra a Còrdova, Francisco Moreno Gómez, i junts continuen la recerca fins a poder trobar a les llistes de defuncions bona part dels morts a la repressió en acabar la guerra. Publica amb això una segona edició de Del rojo al negro amb llistes de noms, amb més dades, amb el que li ha anat explicant la gent que ha llegit la primera.

[...]

Castro i l’ acracia soñada. La vida de Paco Merino. Asseguts al Capricho, el bar de Castro, esmorzant, amb el meu pare, l’hivern del dos mil tretze, en Paco em diu que potser ara no escriuria el llibre i la novel·la exactament igual que fa trenta anys. Que no ho veu ben igual. En les línies generals, sí. Cap dubte. Els uns i els altres. Però que potser a la banda de l’acràcia no tot era tan romàntic i desinteressat com es pensava llavors. Que també hi havia revenges personals, injustícies. Excessos. Que hi havia de tot, com a tot arreu. La naturalesa humana.

-A veces pienso que si yo hubiese estado allí, creyendo en lo que creo, que es en lo que he creído siempre, igual me hubieran acabado fusilando los míos. Porque cuando se hicieron algunas cosas que no estaban bien, injustas, yo creo que me hubiera plantado y me hubiera opuesto. Y igual me fusilan allí mismo por contrarrevolucionario.

Li ensenyo un poema d’un llibret meu, Sense invitació, publicat tres anys enrere.

Els veritables revolucionaris, els afusellen els seus l’endemà de la revolució. (De vegades, la vigília.)

Somriem tots dos. Encara que no sigui la mateixa revolució.

A la venda el 18 de setembre

Amb 672 pàgines i un relat en el qual combina la novel·la i l'assaig, Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) agafa la figura del seu avi Vicente (amb qui apareix a la portada del llibre) com a emblema per reflexionar sobre tota una generació d'emigrants que a la postguerra van deixar els seus pobles per instal·lar-se a Catalunya.

Més enllà de les raons econòmiques, l'autor indaga en els altres motius, les ferides d'una guerra que van marcar el seu futur. El protagonista d'Un home que se'n va va ser botiguer de teixits, regidor de l'esquerra burgesa, condemnat a mort i emigrant.

El llibre, que edita Proa, arriba a les llibreries el 18 de setembre.