“E ns hem d’actualitzar al nivell de les normes socials actuals. No hi haurà més grid girls als Grans Premis”. Fa uns dies la Fórmula 1 inaugurava el 2018 així, amb un comunicat històric. El Mundial de monoplaces ha decidit prescindir de les noies de la graella de sortida i substituir-les per nens, aficionats que podran conèixer de primera mà els seus ídols. El canvi de rumb trenca bruscament amb el credo d’aquesta disciplina esportiva, un món tradicionalment hermètic i elitista. L’organització ha entès que les sinergies de la globalitat l’obliguen a evolucionar. I la peça que ha escollit per fer-ho és la de la grid girl. Ja no veurem noies a uns metres de la línia de meta a partir de la cursa d’Austràlia (25 de març), primera parada en el calendari de la temporada vinent. Més o menys pressionada, la competició ha fet un exercici d’autocrítica que havia anant evitant -sense fortuna- des que Lewis Hamilton va ruixar amb cava una hostessa al podi del circuit de Xangai del 2015.

La funció de noia pàdoc - la zona d’accés restringit posterior als boxs o garatges de cada escuderia-és més complexa que la fotografia de l’entrega de trofeus. “T’estàs tot el dia en una espècie de reservat, esperant. Només entres a la pista quatre vegades durant el dia, en franges de 10 minuts. Al garatge fem una reunió general. Els responsables t’assignen un pilot i et donen el seu dorsal. Quan ens avisen, sortim en parelles, com si fos una desfilada, i et col·loques davant del teu monoplaça”, detalla Laia Morato, noia pàdoc al Gran Premi de Catalunya. La vestimenta segueix aquesta línia de professionalitat, “sense excentricitats”: “És del tot normal. Un any portàvem talons, però es van adonar que no era gaire compatible amb les altes temperatures de l’asfalt i ens ho van canviar per unes vambes. El look és de tenista: una faldilla, una samarreta i una armilla. Ni era provocatiu ni ensenyàvem cuixa”. Morato s’esforça per normalitzar la seva feina, des del càsting. “Jo hi vaig arribar de rebot perquè hi acompanyava una amiga. No sabia què em trobaria i es tracta d’un format habitual. La prova la fas amb l’outfit professional. A la sala hi ha quatre o cinc persones que fan de jurat. Tenen una fitxa amb les teves dades i unes fotografies. Res de l’altre món. Fas una petita entrevista perquè avaluïn si encaixes en el perfil per al càrrec”, explica. Aquesta manresana parla amb especial estima dels seus dies a Montmeló. És un relat fascinant que trenca amb gran part de la polèmica. “El moment d’entrar a la graella és una de les experiències més emocionants que he viscut. Ets al centre de tot, al costat d’un F1, entre gent famosa, amb càmeres de televisió. Sembla que ens obliguin a fer-ho, i no és així. Tu fas una feina professional, amb la mateixa seriositat que una persona que és en una oficina. Els que manen han decidit el que han volgut sense demanar-nos la nostra opinió”, afirma.

Mesures a la carta

El Mundial ha pres la decisió després d’un simulacre al Gran Premi de Mònaco del 2015, quan va substituir -sense èxit- les models per homes. La gestió de les hostesses, però, és compartida. L’organització ho externalitza en un dels patrocinadors oficials de cada circuit. Cada Gran Premi té una marca assignada (Pirelli, Banco Santander, etc.) i, per tant, un format diferent de noia de graella. La diversitat és tan gran com l’allau de reaccions que ha provocat al sector del modelatge. Hi ha una gran distància entre la crítica generalitzada d’alguns i la queixa de les afectades, sigui quin sigui el seu punt de vista. “La clau és que hi ha una nova doble moral, amb tot”, assegura la Maria, una altra de les integrants de l’equip d’hostesses del Gran Premi de Catalunya. Aquesta vallesana va més enllà que la seva companya i titlla d’hipòcrita utilitzar les grid girls com a caps de turc d’un engranatge que seguirà funcionant.

La Fórmula 1 ha fet un rentat de cara al pàdoc, però no als Gran Premis. Les hostesses seguiran sent un element més dels circuits, des de les botigues de la zona d’aficionats fins a les monster girls, una espècie d’esquadró d’elit de models encuirades que representen una empresa de begudes energètiques. El matís és significatiu. “Som objectes? Sí, com les models de la 080 o de Victoria’s Secret. Lluïm roba. Ens paguen per ser una imatge. Pensar que no hi ha d’haver hostesses als esdeveniments esportius és una postura lícita. Molt bé, ho canvies. Però canvia-ho tot. No hem de ser hipòcrites”, apunta, recalcant la necessitat d’empatia i la llibertat individual. “Entenc fins i tot les monster girls. Per què ens escandalitzem? Sisplau... aquelles noies ja saben com funciona el seu circ mediàtic. Si accepten el rol, endavant. És un negoci de dues bandes. La seva popularitat ve dels homes que les miren. Elles decideixen jugar, ensenyar llavis i ser provocatives. El feminisme és entendre que les dones som lliures de decidir què volem i què no. Tu fixes el límit, com el fixes de nit en una discoteca o a Instagram a les teves publicacions. Abans de fer judicis de valor s’haurien de tancar programes de televisió que ens denigren obertament”, diu des de l’anonimat.

No vol fer públic el seu nom complet. La Maria ha aparcat el camí dels flaixos. Està plenament centrada en la seva trajectòria com a periodista en el sector de la banca. Se sincera, fa autocrítica. Admet que és víctima dels mateixos prejudicis que denuncia. “Funcionem així. Per què no puc dir obertament que he sigut grid girl si m’ho vaig passar molt bé? Desgraciadament entro en el joc d’aquest món. Soc conscient que si ho digués em restaria credibilitat com a professional. És una llàstima”, admet, frustrada. En un punt de la conversa s’atura: “¿Ningú s’ha plantejat que hi ha gent que fa aquesta feina perquè ho necessita? Potser no serveixen per estudiar i el món de les hostesses els ofereix un futur. Això s’entén?”

Una via de diners

Prescindir de la presència femenina a les graelles suposa una retallada de llocs de treball i un estalvi per als responsables del Mundial. Experiències i raons a part, el factor econòmic és un dels grans arguments que sostenen el rol d’hostessa d’esdeveniments. La seva accessibilitat i la flexibilitat horària encaixen amb el perfil de gent jove i d’estudiants que busquen una font d’ingressos fàcil. “Jo he treballat en Grans Premis perquè paguen molt bé. Aconsegueixes diners d’una manera fàcil i ràpida. Jo vaig estudiar a Madrid mesos enrere i vaig poder fer front a les despeses gràcies a sous puntuals. La Fórmula 1 és un àmbit molt específic. I per això està molt ben pagat”, comenta Mònica Ollé, amb experiència a la F1 anys enrere. Segons aquesta terrassenca, hi ha moments en què la necessitat obliga a deixar els dubtes existencialistes en un segon pla.

“Necessitava els diners. Si no, no hauria fet d’hostessa. Soc sincera amb mi mateixa: som com mobles. Has d’acceptar que és una mica denigrant. Ens venem i ens exposem com volen les marques. Ho entens quan comences a treballar. Jo me’n vaig adonar quan vaig provar-ho. Ara està de moda opinar i no tot és tan bonic com diuen”, admet. Ollé creu que el debat no existiria si hi hagués homes i dones al pàdoc. “Hauria sigut molt més efectiu. Si treus la figura femenina evidencies que hi havia un problema molt concret. S’ha de reeducar la gent d’una altra manera. El debat està creixent i se centra només en una part del problema. S’han de canviar altres coses perquè aquest moviment sigui una solució. Ara per ara no ho és”.

L’opció que planteja ja s’ha fet a Moto GP. Ana Carrasco va ser la gran pionera quan va estar acompanyada per un home sense samarreta abans d’iniciar la cursa del Gran Premi d’Holanda del 2014. La temporada passada l’equip Reale Avintia, amb el català Héctor Barberá a les seves files, va apostar per un home i una dona. Són excepcions puntuals de l’altre gegant continental del motor. Aquí la figura de grid girl genera un especial rebombori perquè es dedica gairebé exclusivament a aguantar un paraigua al costat del pilot per evitar que li molesti el sol. “Primer fem voltes per la graella. Es tracta de passejar-te, que et vegin amb el vestit, aturar-te amb els aficionats que volen una fotografia, etc. Tota l’estona dreta i amb talons. És cansat. En el moment de la cursa o del warm-up estàs al costat del pilot, recta, somrient i saludant quan passa la càmera de televisió”, explica Clàudia Baurier. Aquesta llicenciada en publicitat i relacions públiques ha treballat per a Yamaha a nivell continental. Com ella, les altres hostesses depenen dels equips. Són les escuderies les encarregades de contractar-les. Són models professionals o senzillament familiars, com va ser el cas del dues vegades campió del món Casey Stoner amb la seva dona.

L’altra gran diferència entre l’hostessa de F1 i la de Moto GP és la roba, més exagerada en el segon cas. “Si fas la comparació veus que la cosa canvia força. Els cotxes aposten per un mallot i que les noies estiguin més tapades. Les motos no. A Le Mans recordo que portava faldilla curta sense mitgetes, talons alts de color blanc, una cotilla paraula d’honor i un collar de tela. La roba era estreta, sí”, raona. La barcelonina assegura que una feina o una peça de cuir no defineixen en cap cas la seva personalitat. “La nostra actitud no és excessiva. Fem d’imatge, sense provocar. Si hi ha algú que sobrepassa la línia del respecte responc, com ho faria en qualsevol altre lloc. Jo no me n’avergonyeixo. Ara tot s’exagera. Sembla que les dones hàgim de tenir el poder i el control de tot. I si no vols? Hi estàs obligada? No soc més fàcil ni tinc menys personalitat per estar al costat d’una moto. Estic treballant”, diu.

Reclam publicitari

És difícil plantejar una fórmula d’èxit amb un conflicte de tantes variants. Les proves de ciclisme del Tour Down Under australià i la Challenge de Mallorca van prescindir directament l’any passat de les models que entregaven els premis i feien petons als guanyadors d’etapa. La Volta a la Comunitat Valenciana va apostar per acompanyar les dues noies habituals del podi amb dos models guanyadors del concurs Míster València, refermant el concepte d’igualtat.

Quina és la solució bona? El debat és extens i no neix en l’àmbit esportiu. La figura de l’hostessa suscita una reflexió àmplia des de la seva concepció. Tot es regeix “per la llei de l’oferta i la demanda”, segons un alt càrrec d’una empresa barcelonina encarregada de facilitar hostesses a Fira Barcelona. “El rol d’un professional de la imatge existeix perquè el mercat el demana. És un principi fonamental de la publicitat: vendre un producte amb una cara atractiva és sinònim d’eficàcia. Així ho entenen els nostres clients. Si nosaltres no cobrim aquesta necessitat ho farà un altre. Som intermediaris. El conflicte no neix ni s’acaba a casa nostra”, diu.

Una de les treballadores de la companyia afirma a l’ARA que els processos de selecció són exhaustius i amplis. “Els mons de la imatge i dels esdeveniments no són exclusius per a persones amb supermesures. Qualsevol pot dedicar-s’hi. Per accedir-hi has d’enviar el teu currículum i dues fotografies d’estudi, de cos i de la cara. Així l’equip pot analitzar els perfils i fer un primer cribatge. Si el superes, vens a una trobada en grup. Aquesta és la primera vegada que veuen els aspirants en persona. Segons les teves proporcions t’encaixen en un tipus de feina o un altre. Sempre has de tenir una bona presència, però les exigències en un congrés de metges són diferents de les d’una festa de roba de disseny. Però tots els treballadors saben els requisits de la proposta abans d’acceptar-la. No hi ha sorpreses. Si han de dur camisa duen camisa, no se l’han de treure a l’últim moment”, comenta. La professional destaca la pluralitat del sector. Les seves pautes quadriculades el converteixen, volent o no, en un món perillosament superficial. “És un món brusc. Els responsables de personal són directes i a la cara et poden dir que ets baixeta, que tens poc pit o que estàs grassoneta. Dir en públic que no serveixes per a una feina perquè no pots posar-te una talla concreta de roba és complicat”.

La intenció de no canviar

Si la figura d’hostessa té una connotació nociva, ¿no es podria evitar? La resposta sembla que és en la publicitat, també la del segle XXI. “És ridícul que encara hi hagi hostesses”, diu Enric Jové, expert en màrqueting internacional. Els seus arguments no poden ser més clars: “Dir que la sexualitat fa que venguis més és una postura de publicistes dels anys 50. Es manté encara en certs sectors i és una evidència que les marques de perfums utilitzen escenes d’homes i dones que s’acosten a la sexualitat per presentar els seus productes. Entenc la presència de les hostesses per raons socials i culturals, i perquè la dona ha sigut històricament un element icònic per a les campanyes del tabac i de l’alcohol, indústries vinculades al motor. Aquí hi ha un punt de masclisme, i per això s’hauria d’obviar una figura com la de l’hostessa”.

Jové posa sobre la taula el sentiment de voluntat: poder no és voler. “Moltes vegades s’aposta per l’equació fàcil, la que saps que funciona. S’ha de lluitar per eliminar el triangle viciós d’entrega de premis - dona - objecte. No és còmode i implica riscos, però hi ha alternatives. Red Bull no necessita explotar la imatge de la dona per aconseguir notorietat, com la seva competència. Posar una noia amb roba provocativa capta més l’atenció d’un públic masculí que posar nens”, diu, citant l’estratègia que seguirà el Mundial de F1 a partir d’aquest curs. Jové admet que la mesura del Mundial és un canvi, però aprofundeix en els perquès. “És una resposta ràpida i intuïtiva. És un canvi lògic. El problema és que la lògica no és la millor opció. Hi ha opcions més complicades, que poden tenir més sentit i ser més efectives que canviar una grid girl per un nen. Sempre que el que vulguis sigui fer un canvi radical i tapar boques. De moment, la polèmica seguirà”.