A questa terra erma i rocosa ens va obligar a marxar. I, com a revenja, ara construïm les nostres luxoses vil·les amb la roca d’aquestes mateixes muntanyes que ens van expulsar”, explica amb passió l’historiador Fahid al-Baixa. La terra erma és a Miziara, un petit poble al nord del Líban situat en un turó a uns 800 metres sobre el nivell del mar. Es tracta d’un genuí poble cristià que ara és ple de mansions, algunes de tan surrealistes que tenen forma d’Airbus A380, de piràmide egípcia, de temple grec o de castell de Disney. Gairebé totes s’han construït amb els diners dels pròspers negocis a Nigèria dels veïns que hi van emigrar.

“Hem passat de ser un poble de peons a ser un poble de milionaris”, afegeix Al-Baixa, que també va viure a Nigèria del 1975 al 1982. Fa 200 anys aquest excèntric llogaret no tenia l’aspecte actual. Amb prou feines era un modest poble cristià de picapedrers que no comptava ni amb infraestructures bàsiques com canalització d’aigua, enllumenat i carreteres.

La fam, la desolació i les guerres sagnants -la primera, entre cristians i drusos (1840-1860); la Primera Guerra Mundial (1914-18), que va acabar amb l’Imperi Otomà, i la guerra civil libanesa (1975-90)- van empènyer molts libanesos a emigrar a altres parts del món. De fet, n’hi ha més de 12 milions repartits pel planeta, la diàspora triplica el nombre d’habitants del país. Miziara simbolitza aquesta emigració, tant pel seu esperit emprenedor i comerciant com també pel caràcter fanfarró i excèntric, fregant a vegades el mal gust, que caracteritza els libanesos. A Miziara, la població total no suma avui més 4.500 habitants, però entre el Brasil, Nigèria i Austràlia hi ha de 20.000 a 25.000 libanesos originaris d’aquesta localitat. I tots tenen la casa familiar en aquest poblet, encara que només el visitin dues vegades l’any.

El petroli de Nigèria

El 1860 va arribar a Nigèria el primer emigrant libanès, que era, per descomptat, de Miziara, i després el van seguir centenars d’emigrants més tot i que n’hi va haver molts que van optar per anar al Brasil. “Ara la situació a Nigèria no és la mateixa, hi ha crisi econòmica i, per tant, la nova generació se n’està anant a Austràlia i als Estats Units”, puntualitza Al-Baixa.

Tot el que s’ha construït en aquest poble, des dels carrers fins a les voreres, passant per l’enllumenat públic, les fonts i els parcs, s’ha pogut pagar amb les generoses donacions dels habitants de Miziara. Un dels veïns més despresos és el multimilionari Elias Daboul, que va fer fortuna en el sector del petroli a Lagos, la capital nigeriana. Daboul és, a més, l’amo de la mansió més luxosa i gran de tot el poble. Es tracta d’un palau de 2.000 metres quadrats amb 30 habitacions, una piscina, una cúpula, estàtues, terra de marbre, portes tallades en fusta i sostres estucats.

A Miziara, caminar per les desèrtiques avingudes d’Abuja, Nigèria i Lagos, o pel bulevard Gibert Chagoury, el fill predilecte del poble, fa que un se senti traslladat al luxós barri de Beverly Hills, a Los Angeles, amb megamansions per tot arreu, cadascuna més ostentosa que l’altra, com si s’estiguessin fent la competència entre veïns.

Sens dubte, el lloc número 1 del rànquing d’edificacions extravagants se l’emporta la vil·la de Michel Sleiman, una rèplica de l’avió de passatgers més gran del món, l’Airbus A380, de dues plantes, 30 finestretes a cada costat i amb ales que serveixen de balconada, dos reactors i a la cua de l’avió el detall d’una estàtua de la Mare de Déu, dins una capelleta circular.

A diferència d’altres nou-rics, Sleiman no amaga el seu passat humil. Prové d’una família modesta de pare obrer que li va ensenyar a poder complir el seu somni. Vestit amb una samarreta foradada i pantalons curts, ens rep a la seva mansió de faula. “Estem arreglant la façana. Per culpa de la pluja ha perdut bastant el color i l’estem pintant”, s’excusa davant d’aquesta periodista.

Un avió autoconstruït

“Des de petit somiava tenir una casa amb forma d’avió, em fascinava veure’ls volar”, explica. “Vaig marxar per primer cop a Nigèria el 1988 i amb el que vaig estalviar vaig decidir comprar el terreny on he construït la casa. Sempre havia volgut fer una cosa diferent, alguna cosa per la qual la gent em recordés, així que vaig dissenyar l’avió i, cada estiu, des del 1990 fins al 2003, he pogut anar construint casa meva gràcies al que em va ensenyar el meu pare”, afegeix.

Amb el seu coneixement de la feina de paleta, d’electricista i d’ebenista, Sleiman a poc a poc ha anat donant forma al seu excèntric projecte, el qual s’ha convertit en tota una atracció turística. “Cada any venen milers de curiosos, amb cotxe o autobús, a veure la vil·la amb forma d’avió”, comenta Sleiman. I l’interior de l’habitatge no desmereix l’exterior. Sleiman fins i tot ha dissenyat les portes metàl·liques amb ancoratges que giren cap al costat perquè s’obrin com les d’un avió.

Una altra de les mansions que s’han convertit en una icona de Miziara és la vil·la de Raymond Chaghoury. Amb només 14 anys se’n va anar a Nigèria a buscar feina i, quan ja havia reunit una fortuna que li va semblar prou important, el 1997 va decidir fer-se una casa al poble. Malgrat la resistència de la dona al seu projecte “boig”, es va fer construir una mansió amb forma de piràmide egípcia, amb tot luxe de detalls; fins i tot hi ha un fresc del bust de Nefertiti en una de les parets inclinades de la “cambra reial”.

Chaghoury reconeix que ara no ho podria haver fet: “El metre quadrat costa 200 dòlars. I aquí no pots adquirir una propietat per menys de dos milions de dòlars”.

Aquest nou-ric libanès ha patit la tragèdia de perdre el seu primogènit en un accident. Al jardí de la mansió hi ha una escultura de mida real del seu fill amb la Reina, la seva gossa bulldog que no para de bavejar. Per a Chaghoury l’error que cometen molts caps de família de Miziara és estar-se 15 o 20 anys fora de casa, a Nigèria o a Austràlia, i tornar-hi només de tant en tant sense poder veure com es crien els seus fills. “Tinc sis fills més i mai me’n separaré”, afirma amb veu afligida.

Com qualsevol poble libanès, Miziara té els seus herois i màrtirs. Entre els primers, un dels orgulls d’aquest llogaret cristià és monsenyor Yacub Saliba, que va fundar, el 1920 al Brasil, la primera escola d’àrab de tot Llatinoamèrica.

Per veure un exemple dels segons cal pujar a la part alta d’un petit pujol on hi ha la mansió de la família Chidiac, una de les més riques del poble. De la façana hi penja una enorme foto amb el retrat somrient de la Raya. La noia, de 26 anys, va ser violada i brutalment assassinada presumptament per un sirià que cuidava des de feia tres anys la vil·la d’aquesta prestigiosa i adinerada família.

La monumental mansió està envoltada per una balustrada amb estàtues de cariàtides i unes escales de marbre que baixen a la carretera. Al davant hi ha els fonaments del que serà una església en honor de la Raya.

Des d’aquella tragèdia, que va passar l’octubre del 2017, tots els sirians refugiats que vivien en aquest poble cristià en van ser expulsats a la força. Als sirians que han tornat a treballar-hi se’ls imposa el toc de queda a partir de les quatre de la tarda, moment en què han d’abandonar Miziara.