L’instant que delata la traïció

HI HA UN MOMENT DE L’EVANGELI DE MATEU, en ple Sant Sopar, en el qual sembla prendre forma allò que Aristòtil exigia a tot bon drama: la irrupció d’un cim de tensió argumental que es fes gairebé insuportable per als destinataris de l’obra. En aquest moment Crist es dirigeix als seus deixebles i els comunica que un d’ells el trairà. Un rere l’altre els deixebles fan una pregunta desesperada que el Messies contesta sibil·linament, com passa a les respostes oraculars: ¿sóc jo, potser, Mestre? De fet, el relat evangèlic que va des del Sant Sopar fins a la mort de Crist es podria concebre com una tragèdia de Sòfocles.

Per Aristòtil, la tragèdia àtica s’havia de construir al voltant d’aquests clímax emocionals. Des d’aquest punt de vista, la pintura també, amb la particularitat que aquesta, en poder-ne representar només un, no es pot permetre fallar. El pintor no disposa de tota una narració sinó que ha d’escollir el nexe àlgid que cohesionarà el tema que vol oferir. Tots els pintors ho fan i alguns ho converteixen en una obra mestra del suspens que arriba misteriosament als ulls dels espectadors. Això és el que va fer Leonardo da Vinci a l’inigualable Cenacolo de Santa Maria delle Grazie de Milà.

És veritat que aquesta és una obra insuperable de la construcció amb perspectiva, i que està presidida pel toc inefable de la gràcia, i que respon a una audàcia sense precedents en la disposició de les figures que la transforma al mateix temps en una dansa i una simfonia coral... Podríem dedicar moltes pàgines als atributs del gran fresc inacabat de Leonardo, però tots ells, abans o després, depenen de l’encert leonardià per l’encarnació del moment decisiu que gira entorn de la traïció, el pitjor pecat humà, ahir i avui. Amb la seva composició única Leonardo escenifica amb nova llum l’imminent adveniment de la tenebra.

Més continguts de

El + vist

El + comentat