17/01/2016

Quan Llinàs mira Jujol

3 min
Quan Llinàs mira jujol

PERE MAÑACH ERA EL FILL D’UNS INDUSTRIALS CATALANS, dedicats a la fabricació de panys i caixes de cabals, que de jove va compartir estudi amb Picasso a París i va ser el seu primer marxant. També era amic d’Antoni Gaudí, però el coneixem sobretot perquè va ser un dels mecenes dels dissenys de Josep Maria Jujol (1879 -1949), sens dubte l’arquitecte més inspirador de principis del segle XX. És, també, un dels grans referents de Josep Llinàs, segurament l’arquitecte més inspirador de principis del segle XXI a Catalunya. Aquesta setmana, Llinàs ha presentat un llibre en el qual analitza, de manera genial i sorprenent, la serralleria Mañach, que va dissenyar Jujol al carrer Ferran de Barcelona i que ja no existeix. Sospechas de estiércol. Josep Maria Jujol y la Casa Mañach (Ediciones Asimétricas) és una publicació petita que es pot llegir quasi com un llibre de poesia o un assaig entre literari i filosòfic. Les il·lustracions en bona part són collages, realitzats a partir de les poques fotografies que es conserven de l’obra de Jujol, en els quals Llinàs introdueix les seves reflexions i connexions.

¿Recordeu la interpretació paranoico-crítica de L’Àngelus de Millet que va fer Dalí? Doncs la que fa Llinàs de la façana de la Casa Mañach -un edifici que va ser motiu de la tesi doctoral desapareguda del germà arquitecte del surrealista Buñuel-és igualment sorprenent i imaginativa. No es tracta de revelar aquí el curs de les seves cavil·lacions, però sens dubte el moment més interessant és la relació que estableix entre els fets de la Setmana Tràgica i el disseny d’aquesta esbojarrada façana. El foc que puja pels travessanys, la sang que degota, l’aigua que apaivaga l’incendi i asserena l’esperit... La serralleria va obrir el 1911 i Llinàs calcula que el projecte es devia fer el 1910, un any després de la crema de convents i esglésies que va sacsejar la ciutat i també l’ànima d’un artista amb un fort sentiment religiós com el del jove Jujol. És curiós com, a la Catalunya de principis del XX, sembla que l’experimentació artística més genial va venir de la mà dels artistes més religiosos, un fenomen d’agonia creativa que el gran Francesc Pujols va explicar de manera delirant a La visió artística i religiosa d’en Gaudí.

Però el llibre de Llinàs, que servirà de base per a una instal·lació que presentarà a la Triennal de Milà d’aquest any, no se centra només en aquesta interpretació de la façana. També assenyala alguns conceptes clau per entendre tant l’arquitectura de Jujol com, finalment, la d’ell mateix. El títol, Sospecha de estiércol, està manllevat de Perejaume -un altre gran jujolià igualment inspirador- i es refereix a aquest tipus de creacions que en el seu procés cap a la desaparició final van fermentant com fan els dipòsits de fems al camp per servir de nutrients a noves germinacions.

LES CARES A I B DE L’ARQUITECTURA

Aquestes obres “sospitoses de fems” no tenen voluntat de permanència, sinó que ja des del seu inici incorporen el temps, la vida i l’atzar en la seva mateixa constitució i són, en certa manera, la cara B de l’arquitectura. És un dels molts conceptes per rumiar que va incorporar Josep Llinàs a la seva conferència de presentació del llibre que va fer dijous passat al COAC. Es tracta d’obres que no estan pensades per durar, que no responen a l’objectiu estricte del client, que no són clares i estructurades sinó caòtiques i artístiques. Explica Llinàs que Jujol era només set anys més gran que Mies van der Rohe i, de fet, pertany a la generació dels grans racionalistes, però el seu camí és un altre. “No és un artista modernista, és un artista modern, contemporani”, diu Llinàs. Però d’una manera que té poc a veure amb la claredat i la sacralització de la construcció dels arquitectes Cara A. Deia Llinàs que ell volia ser Cara B i, si es miren els seus últims projectes a Llatinoamèrica -que va explicar i que donarien per escriure un altre article-, es veu que ara més que mai el seu treball supura Jujol. “Això que faig -deia Llinàs-és el contrari de treballar, però no és divertir-se, ni descansar”.

stats