La gran novel·la catalana de la postguerra és, sens dubte, Les veus del Pamano (2004), de Jaume Cabré. En una petita comunitat del Pirineu, al Pallars Sobirà, la impossibilitat del perdó i de l’oblit marquen el ritme de la vida. Amb menys dramatisme, però amb una ambientació semblant, Ramon Solsona ha situat la seva última obra, Allò que va passar a Cardós (Proa, 2016), també al Pirineu i també en l’època franquista, amb la construcció de centrals hidroelèctriques de gran envergadura com a coprotagonistes: un munt de treballadors van deixar-hi la pell (les condicions meteorològiques de l’hivern no convidaven a treballar a l’aire lliure, esclar).

Per construir les centrals de Llavorsí, Tavascan Inferior, Tavascan Superior i Montamara, es van perforar les muntanyes amb una xarxa de gairebé 75 quilòmetres de túnels, per algun dels quals hi podien circular camions. Es van fer pous profundíssims, cambres de càrrega, xemeneies d’equilibri i tres cavernes subterrànies. “Només algunes de les obres són visibles. És el secret més ben guardat de les muntanyes foradades”, subratlla Àlex Susanna, poeta, editor, gestor cultural i director de l’Agència Catalana del Patrimoni. “A Allò que va passar a Cardós, Solsona es proposa revelar-nos aquest secret i ho fa valent-se dels recursos del gènere documental, però sobretot d’una tècnica apresa dels mateixos obrers: així com ells atacaven un túnel des d’una finestra i des d’una altra ho feien en direcció contrària fins a trencar l’última paret i empalmar els dos túnels en un de sol -la calada-, Solsona també perfora tot el seu muntanyam narratiu de túnels, pous i galeries que acaben per trobar-se i il·luminar tot aquest magma d’històries anònimes i ignorades pel triomf de la topografia i la mineria”, diu Àlex Susanna.

“El lector d’Allò que va passar a Cardós coneixerà amb detall el prodigi tècnic i l’esforç titànic que va representar una obra de gran complexitat, reviurà les misèries d’un règim nefast i visitarà l’escenari d’un crim i un amor prohibit”, diu Jordi Sánchez, de Bestiari Llibreria del Born, apassionat de les novel·les de la Guerra Civil i el franquisme, unes obres “que ens mostren un munt de coses que s’amagaven sota la catifa i que acabaven fent pudor”. “La mateixa novel·la de Solsona relata allò que pudia al Pirineu, mentre centenars d’obrers treballaven durament en les obres”, afegeix.

“Solsona picoteja dels comentaris de molts veïns de la vall. El lector escolta les veus dels poders fàctics, dels treballadors que dormen en barracons, de la gent que viu a dispesa o dels clients del teleclub que ja ballen la yenka i el twist ”. Escolta les converses a la merceria, als safareigs, a la centraleta telefònica. Moltes veus de persones que ens expliquen les seves vivències, amb les seves expressions típiques del lloc d’origen. “ Allò que va passar a Cardós és la festa del llenguatge, com ja ens té acostumats Solsona”, afegeix Jordi Sánchez.