La ruta del tequila no té un camí marcat, encara que molta gent s’obstini a traçar-lo. Cadascú pot fer-lo passar per on li vingui de gust, tan sols cal tenir clar els estats que tenen denominació d’origen Tequila, que prové de la regió de Tequila, a l’estat de Jalisco, on fa uns dos segles va néixer la beguda més famosa de Mèxic. La denominació d’origen abraça els estats de Jalisco, Guanajuato, Nayarit, Michoacán i Tamaulipas, que tenen unes condicions climatològiques i edàfiques (relatives a les relacions entre el sòl i les plantes) molt similars, on l’atzavara blava troba un hàbitat excel·lent per viure.

El tequila és un aiguardent generat a partir de la destil·lació del most fermentat de la pinya de l’atzavara blava ( Agave tequilana ). Aquesta pinya s’anomena també mescal : la casa de la lluna, en nahuatl. La gènesi d’aquesta mítica beguda és desconeguda, només s’explica amb una llegenda que corre per les terres de la regió de Tequila. Diu que uns indis que es van refugiar durant una gran tempesta en una cova van veure com queia un llamp sobre una atzavara, en coïa la pinya i els seus midons es transformaven en una mena de pasta dolça. Després de la tempesta l’aroma dolça que emanava la planta cuita va fer que els refugiats a la cova s’hi acostessin per tastar-la, i així en van descobrir les propietats. Un descuit va fer que un indígena no consumís el suc extret de la planta durant diversos dies, cosa que va donar lloc a la fermentació. En tastar la beguda fermentada van sentir una elevació de l’ànima tan profunda que la van considerar un regal enviat pels déus. En concret, per Mayáhuel, el déu de la fecunditat. De tequila només en prenien les elits durant actes religiosos o festius. L’arribada dels espanyols va introduir en el procés d’elaboració la destil·lació, que va purificar el beuratge i el va fer més contundent. Llavors es va passar a anomenar vi de mescal o aiguardent, que és el tequila que ha arribat fins als nostres dies. Actualment el nom de tequila només el pot portar un producte fet a Mèxic, a les regions tequileres emparades sota la denominació d’origen, i que contingui com a mínim un 51% d’atzavara.

La nostra ruta surt des del paisatge atzavarer de Pénjamo, la millor introducció a l’univers del tequila. La zona viu ara una època daurada, és on hi ha alguns dels millors cellers del país i immenses plantacions d’atzavara blava inabastables amb la vista. Per facilitar l’accés al turista hi ha establert el Circuit del Tequila, que condueix el visitant al llarg del procés d’elaboració, des de la recol·lecció de l’atzavara blava als camps fins a l’embotellament. Una de les visites més interessants és la que es pot fer a la històrica tequilera de Corralejo, on destaca la seva meravellosa cava tenyida de llum anyil, procedent dels vidres blaus que tapen les petites obertures de la cava. Una altra visita ineludible és la fàbrica Tequila Real de Pénjamo, un negoci familiar en què la qualitat prima per sobre de tot. Allà ensenyen magistralment a gaudir d’un tequila. Si teniu la sort de ser atesos pel senyor Arroyo, viureu una experiència tequilera que recordareu durant molt de temps.

Guanajuato també és una parada ineludible. És una ciutat de gran bellesa declarada Patrimoni de la Humanitat i capital de l’estat del mateix nom. En la seva agitada història la mineria hi ha jugat un paper cabdal i encara continua en actiu La Valenciana, que havia sigut un dels principals jaciments de plata del món. La ciutat és un intricat laberint de carrers estrets dibuixat per cases de colors, que cada any a la tardor organitza el Festival Internacional Cervantino. L’Alhóndiga de Granaditas és un dels seus monuments més emblemàtics, i avui aquest edifici neoclàssic és el Museu de la Insurrecció, ja que va ser escenari d’un dels episodis més destacats en el procés d’independència de Mèxic. La universitat, el Teatro Juárez o la basílica groga rematada per una cúpula vermella, són obres magistrals que no es poden passar per alt. El museu de les mòmies, que en realitat són cossos deshidratats, és un altre punt d’interès. I, finalment, cal pujar al mirador de Pípila, per fotografiar la millor vista de Guanajuato.

La Casa de José Alfredo Jiménez, un famós cantant de ranxeres i corridos, està ubicada a la població de Dolores Hidalgo i és una de les sorpreses més interessants del viatge. José Azanza Jiménez, el nebot del cantant, gestiona i dirigeix aquesta construcció tradicional, on va néixer i va viure el seu oncle. El llegat d’aquest magistral compositor i cantant inclou més de 300 obres, interpretades també per artistes de la talla de Sabina, Plácido Domingo o el grup Maná.

La porta de la vall de Tequila és Guadalajara, tota una lliçó del muralisme mexicà, on el mestre José Clemente Orozco va donar curs a la seva profusa creativitat. Al Palacio de Gobernación hi té un gran mural, i a l’Hospicio Cabañas és aclaparador el nombre i la bellesa dels murals que va pintar. Per menjar acompanyat de la música d’una banda de mariachis, o fer una passejada relaxada, és molt interessant el pintoresc barri de Tlaquepaque, esquitxat de cantines tradicionals i carrers de vianants. També s’ha d’aprofitar el nostre pas per Guadalajara per assistir a una charreada, perquè és un dels punts del país amb més solera charra. És l’esport nacional per excel·lència i té l’origen en la feina dels texans amb cavalls i vaques a les hisendes. Posar un peu a Lienzo Charro Zermeño, la plaça on té lloc l’espectacle, és assaborir les arrels més profundes de la mexicanidad i una immersió total en la idiosincràsia del país. Les dones, anomenades escaramuzas, també hi participen fent unes coreografies a cavall en grup que competeixen en perfecció i bellesa.

A 65 quilòmetres de Guadalajara hi ha la vall de Tequila, formada per un mar d’atzavares blaves que emmarquen el volcà de Tequila. Aquest enclavament produeix un dels millors tequiles del país, gràcies a l’excel·lent qualitat que adquireix l’atzavara cultivada al seu sòl, d’origen volcànic. Entre el con que dibuixa el volcà Tequila i el congost de Río Grande, 34.658 hectàrees estan declarades Patrimoni de la Humanitat des del 2006, concretament pel paisatge d’atzavares i les antigues instal·lacions industrials de Tequila. El millor lloc per prendre un tequila són les tequileres i cantines de Tequila, el poble que dona nom a la regió i a la denominació d’origen. Antigament rebia el nom de Tequillan o Tecuila, i els seus pobladors més antics coneguts van ser els chichimecas. Al poble també hi ha la mítica fàbrica de José Cuervo, considerada la tequilera més antiga del país.

És imprescindible saber prendre un tequila per treure’n el millor partit. El tequila ha de ser degustat amb calma. Mai s’ha de beure de cop. Primer és aconsellable intentar percebre totes les seves aromes olorant suaument la copa. Després s’han de fer glops molt petits, i fer anar el tequila per tota la boca abans d’empassar-se’l, perquè totes les papil·les gustatives en captin el gust. Un cop deglutit, després cal exhalar aire per la boca per percebre’n amb claredat tot el gust i l’aroma. I, recordeu, segons l’eminent tequiler Arroyo, propietari de la fàbrica Tequila Real de Pénjamo, “ el tequila se toma solo, pero no a solas ”.