Entrevista

Mo Gawdat: “L’única cosa que pots fer per ser feliç és deixar de ser infeliç”

Entrevista amb Mo Gawdat, director comercial de Google X abans de pronunciar una conferència sobre la felicitat al CCCB

Mo Gawdat va néixer fa 50 anys a Egipte i els últims 27 els ha passat treballant per a les grans empreses tecnològiques com IBM, Microsoft i Google, on és el director comercial de Google X, el laboratori secret de la tecnològica on es gesten els invents que revolucionaran les nostres vides d’aquí uns anys. Després d’investigar durant 12 anys sobre la felicitat, Gawdat assegura que ha trobat l’algoritme que la fa possible, un algoritme que va haver de posar a prova quan l’any 2014 va morir el seu fill Alí de manera sobtada per una negligència mèdica. Publica El algoritmo de la felicidad (Zenith, 2018) i rep l’ARA en un hotel de Barcelona, abans de pronunciar una conferència sobre la felicitat al CCCB. És un orador enèrgic, convincent i brillant.

¿Vostè creu que com més diners tenim, més problemes ens generen?

Puc assegurar-li que els diners no et fan feliç. Ara bé, tenir-ne no et fa infeliç. Ets més feliç si tens més ingressos, però només fins que arribin al nivell mitjà dels ingressos del país on vius. Qualsevol quantitat addicional de diners ja no et farà més feliç. Naturalment, si no pots guanyar prou diners per alimentar els teus fills, o pagar el lloguer, és difícil trobar la felicitat. Però un cop arribes a cobrir les necessitats bàsiques i en tens prou per viure, tenir més diners no et fa més feliç.

Però sempre en volem més, no?

Sí, però no és perquè en necessitem més. Volem més de tot perquè el món modern ens convenç que tenir més coses ens farà viure millor. Però en el fons només necessites un cotxe, no en necessites dos, tampoc et cal fer servir dos mòbils... Però vivim en el consumisme i la publicitat ens fa sentir que ens falta alguna cosa si no tenim més. Però el cert és que la gent que aconsegueix més s’adona que això no fa que les coses siguin diferents.

La seva equació diu que la felicitat és més gran o igual a la percepció dels fets menys les expectatives de com hauria de ser la vida. ¿Per ser feliços no hem de generar expectatives que ens poden dur a la frustració?

Si et poses unes expectatives més baixes, seràs més feliç. Si mires països com l’Índia, on la gent no té l’expectativa de menjar tres àpats al dia, el dia que en poden fer un o dos són molt feliços. Si vius als Estats Units i la porció que et posen al plat no és enorme, pensaràs que aquell restaurant t’està enganyant i et sentiràs infeliç. El fet en si mateix és irrellevant. Pensi, per exemple, en la neu: si vostè i jo fem plans per anar a la platja demà i neva, farà que ens sentim molt infeliços. Però si féssim plans per anar a esquiar i nevés, estaríem molt contents. La neu en si mateixa no et fa feliç o infeliç: és la comparació entre la neu i com vols que sigui la vida el que et fa feliç o no.

Sempre dependrà de les expectatives, doncs?

No, no sempre són les expectatives. Es tracta sempre de la manera com es perceben els fets i com esperem que sigui la vida. A vegades les expectatives que tens seran realistes. Per exemple, ¿vostè té l’expectativa que el seu xicot l’estimi, oi? És una expectativa justa, no és que sigui una expectativa errònia. Un dia, ell torna de la feina i li diu alguna cosa que li molesta, i vostè comença a dir-se a si mateixa que ell ja no l’estima. La seva expectativa és correcta, espera que ell l’estimi, i el fet és erroni. Ell potser només ha tingut un mal dia a la feina i diu alguna cosa que li molesta perquè està tip del seu cap, i això no té res a veure amb l’estimació cap a vostè. Però vostè percep que la situació és errònia i la comparació entre els fets i les expectatives acaba fent-la sentir infeliç. Què farà vostè? Posar-se a plorar i sentir-se culpable durant tres mesos? O li envia un missatge i li diu: “Hola, el que m’has dit m’ha fet mal, podem parlar-ne a l’hora de sopar?”

Llavors, és una actitud. Vostè assegura que has d’entrenar-te cada dia per ser feliç...

La felicitat és certament tan previsible com estar en forma. Per tenir una bona forma física el que cal fer és força previsible: si menges sa i vas al gimnàs quatre o cinc vegades a la setmana, et posaràs en forma. Amb la felicitat és semblant. Prenem la majoria de les decisions a la vida basant-nos en objectius que no són la felicitat. A vegades prenem decisions per por, per avarícia, volem tenir èxit, ser rics, i sap què? Aconseguim tot el que volem aconseguir! Si vas a una entrevista de feina perquè vols més diners, aconseguiràs més diners. Així que la primera cosa que has de fer és donar prioritat a la felicitat. Un cop hagis fet això, llavors has d’aprendre a anar al gimnàs, has de fer la feina. Quan vas al gimnàs, la primera vegada és molt difícil, la segona setmana encara ho és més i la tercera setmana és horrible. Però al cap d’un temps es converteix en un estil de vida, i comences a gaudir-ne, ja no és una obligació, fins i tot ho trobes a faltar quan no hi vas. És el mateix amb la felicitat: has d’invertir en la teva felicitat, has d’identificar les coses que et fan infeliç i treballar-hi. La primera setmana és molt dura, la segona és difícil i després es converteix en una reacció instintiva.

De què depèn la felicitat?

Si ens fixem en qualsevol nen fins que té dos anys, si li cobrim les seves necessitats bàsiques (tenir prou menjar, un sostre, escalfor, protegir-lo de sorolls i de coses que li facin por), quin serà el seu estat? Estarà allà estirat a terra i serà feliç. No li cal una Xbox per ser feliç, no necessita que algú li digui que té un ulls molt macos per ser feliç.

Què passa a les nostres vides? Per què deixem de ser feliços?

Perquè comencem a creure en les creences equivocades. Quan ets petit, ets feliç per defecte, estàs dissenyat per a la felicitat. Si ets feliç, fas feliç la gent que hi ha al teu voltant, ets més afectuós, més empàtic, més productiu. Estàs en el teu punt àlgid de rendiment quan ets feliç. Quan un nen té el bolquer moll, té motius per ser infeliç i plora. Li canvies el bolquer, i el nen torna a ser feliç. Per tant, realment som feliços per defecte, però la infelicitat s’acaba imposant. Quan vaig fer la recerca per a aquest llibre, em vaig adonar que la majoria dels llibres et diuen el que has de fer per ser feliç. Però no hi ha res que puguis fer per ser feliç: l’única cosa que pots fer és deixar de ser infeliç. A vegades passem per circumstàncies molt difícils, però la majoria de nosaltres som infeliços per miratges, perquè les nostres vides estan bé. Els miratges són conceptes que pensem que són veritat però no ho són. El cervell és una màquina de sobreviure.

En quin sentit?

El cervell no està interessat a dir-te com és de bonica la teva vida, perquè no hi ha cap perill en la bellesa. Vol dir-te el que hi ha de dolent a la teva vida perquè vol mantenir-te viu. Si apareix un tigre, el cervell no et dirà: “Quin animal més bonic!” El cervell el que vol dir-te és que estàs a punt de morir. Per tant, està constantment buscant què no funciona. Quan passen coses a les nostres vides, el primer que li dic a la gent és: “Pregunta-li al cervell si és cert el que et diu”. Si el teu xicot et va dir alguna cosa desagradable divendres passat, el pensament que et ve al cap és: “Ja no m’estima”. Quan el cervell et diu això, li dius: “Ep, cervell, és cert això? Hi pot haver altres motius pels quals ell m’ha dit això? Puc anar i preguntar-l’hi?” Si això no és cert, és una infelicitat innecessària.

¿Potser no estem preparats per afrontar la veritat?

Totalment cert! Ens trobem a gust creient el que creiem i dient: “He fet els deures, ho he entès, la vida va d’això”. A vegades, a alguns de nosaltres fins i tot ens interessa modificar la veritat. Ens diem a nosaltres mateixos que la vida se’ns fa difícil, perquè això fa que la gent et doni un copet a l’esquena i et digui que els fas pena. Alguns volen sentir-se com herois, i ¿com pots sentir-te com un heroi quan la vida t’és tan generosa? Doncs dient que la vida és difícil i que has superat els reptes. La felicitat resideix realment en la veritat. La trobes si observes cada fet de la teva vida i et dius a tu mateix: “Si realment això és cert, ¿hauria de sentir-me infeliç?” Si la resposta es “Sí”, molt bé, fes-te una altra pregunta: “Puc fer-hi alguna cosa?” Perquè si és així, fes-ho, ja que quan ho facis ja no seràs infeliç.

Vostè va perdre un fill...

Sí, hauria pogut plorar durant trenta anys. Però hauria sigut inútil, això no farà que l’Alí torni. Aprens a acceptar les coses de la teva vida que no pots canviar, i segueixes amb el compromís de fer la vida millor segons la nova realitat. Per tant, en lloc de tancar-me i plorar vaig decidir escriure aquest llibre, compartir el model de l’Alí amb la resta del món, i amb una mica de sort això farà que milions de persones siguin felices.

Què diria a aquells que diuen que la mort d’un fill no es pot superar mai?

El que no superarem mai és el dolor. No hi ha cap dia que no el recordi. El trobo a faltar i de vegades ploro. No crec que aquest dolor marxi mai, és crònic. Em sento com si m’haguessin arrencat una part del cor, però hi ha una diferència entre el dolor i la infelicitat. Entre el dolor i el patiment. El dolor ve de fora d’un mateix. Es produeix per un fet que no has triat, però que et porta a l’acció. D’altra banda, el patiment i la infelicitat no són dolor. La infelicitat són pensaments que comencen al cervell, que no estan produïts per res de fora i ni tan sols són veritat. Ara bé, el patiment és inútil, no té cap utilitat, no aporta res. És el que dèiem abans. Si el teu xicot et va dir una cosa que et va molestar divendres passat i continues plorant tota la setmana, això no farà que ell vingui i es disculpi. Només vindrà si li envies un missatge i li dius: “Estimat, el que em vas dir em va fer mal, ¿en podem parlar mentre sopem?” És així de simple. Alguns de nosaltres no arribem mai a la part on actuem. El dolor és bo, el patiment el tries. I el patiment és dolent, és inútil, no canvia res, i tot i així la majoria de nosaltres ens quedarem aquí instal·lats, sentint-nos infeliços.

La filosofia budista diu que el patiment sorgeix del desig i que l’única manera de treure’ns de sobre el patiment és desfer-nos completament d’aquest desig. I que per fer-ho cal buidar la ment i experimentar la realitat tal com és.

La realitat és la resposta. No soc infeliç per la pèrdua de l’Alí, em sento en pau, em conformo. Sé que el meu fill és en un bon lloc, i sé que jo hi aniré en el futur. Ho accepto, no puc fer res perquè torni. El dolor persisteix però el patiment està marxant.

La felicitat és possible sense amor?

Primer de tot hem de diferenciar entre l’amor de les pel·lícules i les cançons, que no és amor, és un amor material: “T’estimo perquè ets guapa”. Això vol dir que el dia que deixis de ser guapa deixaré d’estimar-te. La meva expectativa és que ets guapa i per això t’estimo. El dia que no siguis guapa, no es complirà la meva expectativa i em sentiré infeliç. Per això l’amor material o condicional ens fa infeliços.

Però això no és amor...

L’amor incondicional és l’única emoció que he trobat que no està produïda per un pensament. No soc capaç de pensar com puc viure sense amor. Hi ha algú que no senti cap mena d’amor? Un dels millors consells que puc donar a la gent és que quan estàs en una relació que et fa infeliç estàs motivat per la por. Penses que si ho deixes no trobaràs una altra persona. Hi ha al voltant de 3.900 milions d’homes allà fora, i un d’ells serà l’adequat. Si no ets feliç, més tard o més d’hora es trencarà la relació, així que millor trencar-la ja.

Què creu que és l’amor? És donar-ho tot?

No ho sé! Sé com sentir-lo, el sento sempre, però no el puc posar a l’equació. És l’únic concepte que fins ara no he sigut capaç de posar a l’equació de la felicitat. És tan imprevisible, tan malentès... És aquell sentiment que et sobrepassa, quan estàs connectat, si vols dir-ho així. Quan part de tu és part de mi, estem connectats.

Vostè també parla de la mort. ¿Ens fa por perquè no l’entenem i perquè és un tabú?

Vaig escriure el capítol sobre la mort nou vegades i cada vegada plorava perquè, com molt bé ha dit, la mort està molt malentesa. No en volem parlar, ens fa por, ningú ha tornat mai d’aquest lloc, així que no sabem com és aquest lloc i, per tant, l’evitem. Li tenim por. Però la realitat és que hi ha moltes cultures al món que celebren la mort, perquè creuen que és la veritat de la vida. De fet, la mort és més certa que la vida. No li puc prometre que estaré viu demà, però li puc dir del cert que moriré algun dia. La mort és una certesa i sempre serà sobtada. És el que ens fa apreciar molt més cada moment, perquè aquest moment és tot el que realment tenim. Aquest podria ser l’últim minut de la teva vida, així que millor que visquis, perquè et moriràs. I si comencem a mirar la vida d’aquesta manera, llavors la mort esdevé el teu millor mestre per a la felicitat. Es converteix en la raó per la qual hauries de ser feliç cada dia.

Vostè insinua en el llibre que el seu fill sabia que moriria...

Sí, ho he vist tres vegades a la meva vida. Gent que sent que morirà. L’Alí, durant les seves últimes sis setmanes de vida, ens va donar moltes indicacions que marxava. Per exemple, va passar per tres operacions quirúrgiques a la seva vida i no li van preocupar mai. Però un cop, quan l’anaven a operar, per primera vegada em va agafar la mà i em va dir: “Pare, tinc por”. I ell mai havia tingut por, les operacions no li preocupaven.

Vostè assegura en el llibre que més del 60% de les dones creuen que han d’estar més primes per ser estimades. ¿És necessari acceptar-nos a nosaltres mateixos per ser feliços?

La principal causa d’infelicitat al món és la falta d’autoestima, la manera com ens tractem a nosaltres mateixos, la manera que tenim de no agradar-nos, com ens queixem de nosaltres mateixos... Aquesta és la font més important de pensaments que ens fan infeliços. I es quedaria parada de saber que cap d’aquests pensaments són certs. Tothom és bell de diverses maneres, però com que els mitjans de comunicació ens han proporcionat un concepte preconcebut del que és la bellesa, si no hi arribem comencem a dir-nos a nosaltres mateixos que no som guapos. A vegades pregunto a la gent: “¿Tractaries el teu enemic com et tractes a tu mateix?” Ens tractem de la pitjor manera possible i potser ja ha arribat el moment que canviem, que deixem de fer-ho i ens preocupem per nosaltres mateixos.

Més continguts de

El + vist

El + comentat