Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

El menú sirià

L’interès pels sirians, per la població assetjada, per protegir-los de la barbàrie després d’un nou atac amb armes químiques, s’ha diluït al minut i mig d’haver-se pronunciat les paraules altisonants. I els Grans Homes, els mateixos que allunyats del camp de batalla el conreen, l’alimenten i en treuen el seu rèdit, han començat a barallar-se entre si. O pitjor encara, a fer servir el dolor aliè, del qual cadascun d’ells té la seva part de responsabilitat, per discutir els seus propis assumptes, els seus negocis interessats en la lluita pel repartiment del poder global.

La picabaralla que s’ha produït -i que sembla no tenir aturador- entre els EUA i Rússia és una crònica molt aclaridora d’aquest fet: una primera salva de foc i ràbia per part del president Trump el matí del dia 11, anunciant una intervenció militar “imminent” en contra del règim sirià; una resposta vehement de l’ambaixador rus al Líban, assegurant que els russos faran caure “tots els míssils que es llancin contra Síria” i destruiran també els equipaments des d’on hagin estat disparats; una nova fanfarronada de Trump -a veure qui la té més grossa- amenaçant a Twitter: “Prepara’t, Rússia, perquè els que venen [els míssils] són bonics, intel·ligents i nous!” I una segona part, cap a la tarda del mateix dia, en què les víctimes sirianes ja no són el motiu principal de l’indignat debat, i els dos països imperials recuperen el seu litigi sobre el repartiment del poder, amb noves declaracions de Trump barrejant ara la investigació de l’FBI sobre el dossier que estudia les implicacions russes en la campanya presidencial del 2016 -que dilluns va tenir un nou episodi quan l’FBI va escorcollar l’oficina de l’advocat personal de Trump, Michael Cohen-, amb l’animositat amb Rússia generada per la guerra siriana. És a dir: tornem als assumptes propis, i als sirians que els bombin.

Mentrestant, el Consell de Seguretat de l’ONU ha estat bloquejat. I els països més vehements amb l’assumpte de les armes químiques -el maig de l’any passat Macron declarava que l’ús d’armes químiques provocaria “una resposta immediata” de França-, incapaços de complir les seves amenaces militars, però, sobretot, incapaços de definir una solució política d’un conflicte que ha provocat més de 350.000 morts (algunes fonts diuen que superen els 500.000).

Sobre el nou escàndol de les armes químiques cal recordar que l’any 2013, després que el règim les utilitzés també a Guta, es va acordar una resolució del Consell de Seguretat, acceptada pel règim d’Al-Assad, que obligava a desmantellar i destruir els estocs d’armes químiques. Fins i tot es va obrir un corredor per traslladar-les enmig dels combats fins al vaixell nord-americà que les havia de fer destruir. Un corredor, per cert, que no es va voler obrir per fer arribar aliments als territoris assetjats. Però des d’aleshores -quan es van entregar unes 1.200 tones de gas mostassa, gas sarín i gas nerviós-, els atacs químics d’Al-Assad no han cessat, i l’OIAC (l’Organització per a la Prohibició d’Armes Químiques) ha denunciat almenys setanta nous atacs. És a dir, que no només el Consell de Seguretat es paralitza una vegada més, sinó que fins i tot retrocedeix, perquè es demostra incapaç de complir les seves pròpies resolucions anteriors, concretament la del 2013.

En un article antic que vaig fer sobre l’Iraq citava un text de l’escriptor afganès Atiq Rahimi en què defineix la guerra com uns ous ferrats amb cansalada. Hi ha els ous i el porc, diu Rahimi, en el camp de batalla. A la paella. Després hi ha els que es mengen els ous amb cansalada, protegits de l’escabetxina que es produeix al camp de batalla. Els homes polítics, argumenta Rahimi, són les gallines ponedores: pareixen les idees, els ideals, fins i tot els objectius, els arguments que saben embolcallar amb la música encisadora i celestial de la propaganda; ho fan segons la seva ideologia, conviccions o afany de poder. Els porcs són els que executen les ordres, els que es barregen amb les víctimes, els que s’esbatussen al camp de batalla. I al final de la cadena, allunyats de la cuina i de la granja, protegits de la sang i la brutícia, hi tenim els que es mengen els ous, que no hi estan ni implicats ni concernits, però sí molt interessats. Aquests últims són els que decideixen el menú, segons la gana que tinguin, observa Rahimi. I, si els ve de gust, s’asseuen a la taula amb els polítics.

La guerra de Síria s’assembla cada vegada mes a uns ous ferrats amb cansalada. No cal dir quin rol els toca jugar als sirians en el menú, mentre els Grans Homes discuteixen els detalls del seu banquet, la seva gana, la quantitat que cadascú es cruspirà, el punt de cocció, el punt de sal... “Massa sal, senyors! Això traspassa la línia vermella del meu paladar!”, crida un dels comensals. “Massa fregit pel meu gust!”, crida un altre, mentre tots plegats es llepen els dits, escuren amb delit el plat, s’eixuguen els morros i parlen de les seves coses. 

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT