CAPS I PUNTES
Diumenge 15/04/2018

Misteris del fumador d’opi

"Els alegres anys vint van ser l’època d’or de les drogues a casa nostra, i també el començament de la política repressiva"

Xavier Theros
3 min
En aquesta finca l’any 1926 la policia va creure que hi havia un fumador d’opi il·legal.

E l consum d’opi va ser un dels trets característics de la cultura occidental durant el segle XIX, l’exotisme dels fumadors orientals va captivar tota una generació de bohemis, escriptors i aventurers. Llavors aquesta substància era una medecina de venda lliure que es podia comprar fàcilment en farmàcies i adrogueries, fins i tot en herbolaris. Per a la premsa no era pas notícia, perquè tota l’atenció se l’emportaven les brillants descripcions d’aquest vici a la Xina, les Filipines espanyoles i la Indoxina francesa. Molt de tant en tant apareixien notícies de les grans metròpolis nord-americanes, com San Francisco i Nova York. O dels ports de França i la Gran Bretanya, sempre com un fenomen propi d’estrangers.

El diari El Áncora publicava l’any 1852 que l’afició de fumar opi s’havia propagat en poblacions com Manchester, Londres i Liverpool. Afirmava que en consumien els obrers perquè era més barat que l’alcohol i produïa una embriaguesa més ràpida. Uns anys més tard s’informava que a París s’havia fundat el Club dels Opiòfils, on els consumidors estaven obligats a deixar per escrit les sensacions que havien experimentat. A la dècada del 1880, l’opi s’associava a la depravació i el vici. Abundaven les notícies truculentes, com un local descobert darrere una porta falsa al port novaiorquès. O curiositats com les que publicava La Hormiga de Oro, en què s’afirmava que l’opi atreia els gats, i que aquests animals poblaven els establiments del Vietnam i Cambodja. Explicaven la suposada història d’un gos de Canton que pertanyia a un ric comerciant que en fumava, i que n’era tan addicte com ell, fins al punt que es va deixar morir de gana.

El 1900 els diaris destacaven que a Nova York hi havia 10.000 fumadors habituals. El mateix any, la policia descobria un local d’opi a París freqüentat per aristòcrates, polítics i prostitutes elegants. El 1906 el Parlament francès proposava prohibir les corrides de toros, els combats de galls i els fumadors d’opi. A partir de la Conferència de l’Haia del 1912, les drogues van passar a ser il·legals i prohibides. Poc després, durant la Primera Guerra Mundial, les notícies sobre la cocaïna eren freqüents a la premsa barcelonina, i diaris com El Diluvio i Germinal van iniciar les primeres campanyes contra els estupefaents a Barcelona. Denunciaven que substàncies com l’opi es venien a tot arreu, “fins i tot als nens”. Llavors triomfava als cinemes la pel·lícula Los misterios del fumadero de opio.

Els alegres anys vint van ser l’època d’or de les drogues a casa nostra, i també el començament de la política repressiva. Tanmateix, el periodista Francisco Madrid deia que el 1925 no hi havia cap local de fumadors a la nostra ciutat, malgrat que hi havia uns quants opiòmans. El 1926 es creava a Barcelona l’Associació contra la Toxicomania, presidida pel general Milans del Bosch. Aquell mateix any apareixia l’única notícia que he localitzat sobre un fumador a Barcelona, quan la policia va irrompre en un pis del número 73 del carrer Salmerón -ara Gran de Gràcia- per una denúncia que en aquell domicili hi funcionava un club d’amics de l’opi. Però només hi van trobar un pacífic matrimoni, del qual els diaris van dir que tenia una habitació per consumir drogues on s’havia detectat una certa quantitat d’opi en pasta. La sensació de ser una metròpoli cosmopolita va durar poc: pocs dies després els principals diaris publicaven una rectificació. Segons reconeixia la mateixa policia barcelonina, durant l’escorcoll no havien detectat cap droga, la denúncia s’havia fet de mala fe i només hi havien trobat una habitació que els seus habitants havien tingut el caprici de decorar seguint l’estil xinès...

stats