N o hi ha cap país amb una densitat de població més baixa que Mongòlia (dos habitants per quilòmetre quadrat). La seva superfície és dues vegades la de França, però tots els seus habitants no superen els de la ciutat de Madrid (poc més de tres milions). Entre el 2010 i el 2014 tampoc hi va haver cap país al món amb un PIB que creixés tant (més del 15%). L’antiga pàtria de Genguis Khan continua imparable (el 2018 va ser el 15è país del món que més va créixer) gràcies a una indústria que subministra productes per als seus dos veïns gegants: Rússia i la Xina.

Aquest territori habitat des de fa segles per pastors nòmades veu com la seva població s’està traslladant dramàticament cap a la capital, Ulan Bator. El 2001 vivien a la ciutat 828.000 persones, una xifra que des de llavors gairebé s’ha duplicat. Segons estadístiques no oficials d’unes quantes ONG locals, cada any hi emigren unes 40.000 persones procedents de l’estepa i el desert. I la tendència a la sedentarització ha augmentat des del 2010.

Precisament aquell any va ser negre per a la vida nòmada, perquè més de 8,5 milions d’animals, al voltant del 20% del total que hi ha al país, van morir durant un dels hiverns més durs que es recorden. L’anomenen Zud, literalment mort blanca. I no exageren: va afectar 770.000 ramaders, dels quals 165.000 van perdre més de la meitat del bestiar.

El Budzagchaa, de 30 anys, i la seva dona Dorjkhand, de 31, van tenir sort i van poder resistir. Des d’aquell dramàtic 2010 disposen del suport de la cooperativa local Ar Arvidjin Delgerekh i de Vétérinaires Sans Frontières. Aquesta cooperativa i l’ONG francesa donen suport a unes 800 famílies nòmades que ho decideixen tot assembleàriament.

La cooperativa és d’una gran ajuda per als ramaders de iacs, la llana dels quals s’està revaloritzant ràpidament al mercat mundial perquè és més càlida i sostenible -aquests animals no arrenquen les arrels de l’herba de les pastures, com sí que fan les cabres i les ovelles-. A més, la pell de iac és molt més suau i aïllant, i tan inodora com el caixmir.

El iac, un cop mort, proporciona tot el que els nòmades necessiten: carn, llet i pells. Per això a la zona d’Arkhangai (al centre del país) on viuen aquestes famílies, els iacs són gairebé venerats. Però no tot són avantatges: la producció és molt baixa (300 grams de llana per animal a l’any) i la vida a l’estepa és duríssima. El dia a dia es desenvolupa en el nucli familiar: pares i fills que es comuniquen, molt de tant en tant, amb altres famílies gràcies al telèfon via satèl·lit. No hi ha electricitat. Ni internet. Només el batre ferotge del vent que bufa sobre tot el país i que moltes vegades impedeix als avions aterrar a la capital.

Una vida dura

Lluny de la imatge de postal, el nomadisme és esgotador. Cada any canvien tres o quatre vegades de campament, on instal·len les iurtes ( guer en mongol). Les seves jornades són de vint hores. Es lleven a les sis del matí per munyir iacs i cabres. Dues hores més tard esmorzen pa amb mantega de iac i, ocasionalment, carn de iac amb una llesca de pa fregit.

L’esmorzar i el sopar són semblants. Carn de bestiar -xai, pollastre o iac- servida amb fideus casolans barrejats amb pastanagues i patates, les úniques verdures que tenen a l’abast. És estrany trobar fruita en la seva alimentació, excepte si acampen prop d’un poble.

Durant la jornada sempre hi ha una iurta, un tancat o una moto per reparar. Si viatgen, el més normal és que un veí et deixi el fill perquè el portis a un poble amb la seva família. El dia s’acaba amb la separació de les cries de les seves mares per obtenir la major quantitat de llet possible l’endemà al matí. Són les deu de la nit i el dia s’acaba amb el sopar.

Els pastors d’Arkhangai treballen cada dia de la setmana i no tenen vacances. A causa del canvi climàtic, els viatges a la recerca de pastures cada any són més llargs i llunyans. Des del 1940, la temperatura mitjana ha pujat 2,4 graus i el desert del Gobi ha avançat 150 quilòmetres cap al nord. Segons les projeccions realitzades pel ministeri de Natura i Medi Ambient, el futur no sembla que hagi de millor.

Davant d’aquest panorama, algunes famílies deixen els fills amb els avis, perquè aquests disposen de pensió. Els homes nòmades es jubilen als 55 anys i les dones als 50. Algunes persones retirades s’instal·len amb la iurta als suburbis d’Ulan Bator, on malviuen. El canvi de l’estepa pel ciment no va gaire bé a la majoria dels mongols, que no saben viure entre parets. A més, a la capital no es creen prou llocs de treball per absorbir ràpidament els nouvinguts. És un gran problema: els vells s’emborratxen i els nens s’aboquen a les drogues.

Per evitar l’èxode cap a la capital, un nou recurs que s’ha generat és el turisme sostenible. Gràcies als contactes de la cooperativa, els pagesos reben turistes durant dos o tres dies a canvi d’uns ingressos que són íntegrament per a les famílies acollidores. Amb la finalitat de diversificar els ingressos dels ramaders, sense deixar de ser fidels a la seva “cultura del iac”, s’han promogut activitats com la venda de fil fet per les dones dels ramaders a l’hivern.

Malgrat el canvi climàtic i les dures condicions, els nòmades continuen sent optimistes i segueixen convençuts que el seu estil de vida s’ha de preservar per a les generacions futures. Faran tot el que sigui possible per millorar-la i transmetre-la als nens, que també se senten atrets pels centres urbans. Els pares empenyen els fills cap a l’educació: l’elecció de convertir-se o no en criadors sovint continua sent decisió dels nens a partir dels 16 anys.

Un negoci sostenible

Sostenibilitat i qualitat. Aquestes són les dues principals premisses sobre les quals s’edifica el credo d’aquestes noves generacions de nòmades “cooperants”. Un exemple ben clar en aquest sentit és la creació d’una submarca de luxe (Hand Combed Baby Yak Down) que destaca per l’alta qualitat de les fibres produïdes i la garantia total de transparència, amb filadores locals, i marques compromeses amb els valors del comerç just que apliquen mesures de desenvolupament sostenible.

Els iacs són monitoritzats en termes veterinaris i segueixen una alimentació natural basada en la vegetació d’alta muntanya. Al final de l’hivern els animals són sotmesos a cures veterinàries, i durant els mesos de maig i juny hi ha períodes per pentinar-los i classificar-los; la logística de la cooperativa recull les primeres fibres i els agricultors reben el valor total de la collita a un preu més alt que el del mercat local. Els beneficis de cada campanya es reparteixen entre tots els seus socis durant la segona meitat de l’any.

Aplicant un procés de pentinament, amb diversos passos de classificació i control molt acurats, la cooperativa es va convertir en la primera organització exportadora de Baby Yak Down, les qualitats de la qual són ara reconegudes per la indústria tèxtil de luxe. El seu compromís amb la qualitat també implica garantir la salut i el benestar de tots els animals, millorar les tècniques de pentinament, reforçar les tècniques de control i classificació i participar en les fases de depilació, entre moltes més coses.

Tècnicament competitives a causa de la seva sostenibilitat i suavitat, les fibres són utilitzades per les empreses de filatures i teixits a Mongòlia i als mercats d’exportació. Des del 2010, el preu ha passat de 0,5 a 7,8 euros per quilo de fibra de iac. És un gran èxit d’economia local i representa una gran esperança per als gairebé 1,8 milions de nòmades que queden al país.

Amb 66 milions d’animals quasi de companyia, els nòmades volen sobretot preservar la seva forma de vida cultural i econòmica. El seu combat contra el canvi de model econòmic i social s’ha convertit en una lluita per la seva pròpia supervivència, no només per a les terres de pasturatge, sinó també per al benestar dels animals i el seu sistema de vida gairebé primitiu.