EL GENER DEL 1915, MOHANDAS GANDHI TORNAVA A L’ÍNDIA DESPRÉS DE PASSAR MÉS DE VINT ANYS A SUD-ÀFRICA lluitant a favor dels drets dels indis que treballaven en aquella part de l’Imperi Britànic. Aquella experiència va ser decisiva en el seu aprenentatge polític i en l’elaboració i experimentació de dues idees que va desenvolupar posteriorment al subcontinent indi. A Sud-àfrica Gandhi hi va forjar el concepte de satyagraha (aferrar-se a la veritat), amb què anomenaria les seves campanyes de desobediència civil, i també va donar contingut polític a l’ahimsa (no-violència o abstenir-se de causar mal), concepte heretat del jainisme que va aprendre a través de la seva mare, una devota d’aquesta religió o filosofia.

Així doncs, va retornar a l’Índia transformat en un líder reconegut i fins i tot esperat per molts seguidors i militants del moviment nacionalista indi, especialment per alguns dirigents del Partit del Congrés. Però arribava també amb la humilitat d’acceptar que necessitava conèixer millor l’immens subcontinent que era el seu país, raó per la qual es va dedicar a viatjar-hi en tren, quasi sempre en vagons de tercera classe, per connectar millor amb les masses empobrides de l’Índia. Cent anys després d’aquest retorn sembla oportú analitzar el seu llegat, un dels missatges ètics i polítics més impressionants del segle XX, de molta més actualitat i vigència del que una visió superficial del personatge podria fer pensar.

En primer lloc, cal assenyalar que Gandhi va esdevenir un líder moral per al seu país, però també va ser un líder polític intel·ligent i astut. La seva arribada va revolucionar la vida política índia. Va transformar el dividit Partit del Congrés, al qual considerava una organització de notables i gent benestant, en un partit capaç de mobilitzar centenars de milers d’indis. Juntament amb aquell partit, però també amb moltes altres col·laboracions, va promoure i orientar nombroses campanyes i lluites a tota l’Índia, entre les quals destaquen les mobilitzacions contra les lleis de guerra del jutge Rowlat el 1919, que van acabar amb la massacre d’Amritsar, ordenada per un general de l’exèrcit britànic i que va suposar la matança de centenars d’indis desarmats i nombrosos ferits. Aquí va començar la seva gran decepció respecte del govern britànic, suposadament civilitzat i democràtic.

DESOBEDIÈNCIA I INDEPENDÈNCIA

El 1930 va organitzar una de les campanyes de desobediència civil més brillants i que va tenir un impacte mundial: la Marxa de la Sal. Es tractava de desobeir el monopoli sobre el comerç de la sal instaurat pel govern britànic a l’Índia, agafant ell mateix i els seus seguidors un grapat de sal de l’Índic i cridant les masses a fer el mateix, després de recórrer més de 300 quilòmetres en 24 dies. Aquesta campanya, que va comportar de nou una gran repressió, va deixar clar que l’única sortida seria la independència de l’Índia, però els britànics no cedirien fàcilment.

Tanmateix, la particularitat de Gandhi com a dirigent polític és que ell no dissociava l’ètica de qualsevol activitat social i humana, ja fos la política o l’economia. Així, l’octubre del 1921 escrivia a Young India: “He de confessar que no faig una distinció taxativa, ni de cap altra mena, entre economia i ètica”. Conseqüentment, creia que un polític o líder social havia de ser una persona honesta i coherent entre el que propugnava i la manera com vivia, capaç de predicar amb el seu exemple.

Es coneix de Gandhi la seva defensa de la no-violència, però com ell mateix va escriure “la no-violència no és covardia” i no eximeix d’oposar-se a tota injustícia social o legal. Per això va ser un defensor i practicant de la desobediència civil, que havia conegut per mitjà de Thoreau i Tolstoi, entre d’altres. Cal dir que la seva no-violència no era superficial i només referida a l’ús de la força física i les armes, sinó que es referia també a una no-violència més profunda, que neix al si de l’individu i procura estendre’s a totes les relacions socials. Però també era una eina de lluita política molt eficaç, que ell va saber utilitzar com ningú, per a maldecap dels seus opositors britànics. Conseqüent amb el mètode, l’any 1922 va aturar un potent moviment de desobediència civil, per l’ús d’una violència ferotge per part d’un grup de manifestants, a Chauri-Chaura, que va acabar amb la mort de diversos policies. Aquesta decisió, incompresa per altres dirigents, va ser una clara expressió de la seva coherència i capacitat de lideratge.

Un altre aspecte fonamental del missatge de Gandhi és el seu contingut social. Tot i que inicialment va postular l’autogovern per a l’Índia -el swaraj -, dins de l’Imperi Britànic, va assumir obertament la causa de la independència, decebut per l’actitud dels diversos governs britànics i les seves incomplertes promeses de reformes. Però per a ell l’autogovern o la independència només tenien sentit si servien per acabar amb les enormes desigualtats i injustícies al subcontinent.

Ben aviat el va preocupar la situació dels milions de pobres de l’Índia. En un dels seus primers discursos, després del seu retorn, a la inauguració de la Universitat de Benarés, va escandalitzar les autoritats presents i alguns dirigents destacats del moviment nacionalista, en criticar obertament l’ostentació de joies i riquesa, enmig de la misèria en la qual vivien milions d’indis. Alguns van abandonar la sala. Aquesta preocupació i compromís es van aprofundir cada cop més i Gandhi es va estendre a denunciar i combatre la intocabilitat dins el complex sistema de castes, així com la situació de les dones i altres sectors socials oprimits. En aquest sentit, més que un nacionalista era un crític social i un reformador que denunciava i proposava solucions, per discutibles que fossin, per combatre les enormes diferències de riquesa, ja que afirmava que aquesta riquesa havia d’estar al servei del conjunt de la societat. En més d’una ocasió es va definir com un revolucionari social.

Gandhi defensava també un autèntic diàleg entre les diverses cultures, comunitats i religions que poblaven el subcontinent, defugint qualsevol sentiment de superioritat per part de cap d’elles. Va lluitar fins al final de la seva vida per la convivència entre les diferents religions i comunitats: hindús, musulmans, sikhs, jainistes, cristians, jueus... Tots havien de tenir cabuda en una Índia independent, en un estat democràtic que respectés totes les creences en peu d’igualtat.

Alguns dels seus dejunis més famosos van ser per evitar i acabar amb els enfrontaments intercomunals, especialment entre hindús i musulmans. Va aconseguir en aquesta tasca la complicitat de representants de totes les comunitats, entre les quals es pot destacar la del paixtu Abdul Gaffar Khan i la de Maulana Azad, destacats membres musulmans que van abraçar les tesis de la no-violència. El seu testimoni és un exemple d’immens interès en els moments actuals, en què alguns, des de totes bandes, semblen voler abocar-nos a un “inevitable xoc”. Cal dir tanmateix que, amb gran dolor per a ell, no va aconseguir evitar la partició de l’Índia en dos estats, des del moment de la independència: la Unió Índia i el Pakistan.

CANVI SOCIAL, CANVI INDIVIDUAL

Hi ha encara un altre missatge que val la pena destacar. Gandhi no dissociava el canvi social de la transformació individual. Aquest és un dels aspectes més difícils d’assimilar per la mentalitat occidental i tanmateix és, al meu entendre, un dels missatges més profunds del seu llegat. Ell creia que no es podia canviar la societat si no es treballava també, a la vegada, per millorar l’individu, però aquesta millora havia de néixer de la voluntat de la pròpia persona, no pas imposada per l’Estat. I aquesta doble transformació, social i individual, no pot fer-se per separat, o primer una i després l’altra, sinó de manera combinada, en la concepció de Gandhi. I això passa per fomentar capacitats com la instrospecció, la reflexió, l’ètica i la responsabilitat personal, valors que configurarien una societat prou adulta i madura per promoure un canvi real i profund. Per això Gandhi va ser, probablement, el revolucionari més profund i radical de tot el segle XX, si més no.

El 30 de gener del 1948, un fanàtic hinduista va acabar amb la seva vida, als 78 anys, i va interrompre la seva incansable lluita per construir una Índia que pogués viure en pau i més justa socialment.

Evidentment el llegat de Gandhi conté també idees i aspectes molt discutibles, amb els quals, clarament, es pot estar en desacord. No es tracta de buscar un personatge monolític i perfecte a qui caldria seguir o imitar com una deïtat. Com diu la historiadora Judith Brown, “Gandhi no és un sant de guix” ni un personatge sense contradiccions. Ben al contrari, va ser un ésser humà que va buscar honestament un camí per al seu poble, també per a ell mateix, i que fos útil per a la humanitat sencera. I en aquests temps convulsos, una bona part del seu llegat podria suposar una contribució important en la recerca de sortides més justes per a aquest món incert.

Artur Domingo és historiador i prepara un llibre sobre el llegat social i polític de Gandhi.