ENTREVISTA

Albino Prada: “Mai tant havia estat en mans de tan pocs i a tot arreu del món”

El capitalisme muta de manera accelerada i són els grans fons d’inversió els que, controlant les grans companyies tecnològiques, marquen el pas. Ho explica l’economista Albino Prada, autor de Crítica del hipercapitalismo digital, a l’entrevista que publica La Maleta de Portbou

TEXT: DANIEL SALGADO / LA MALETA DE PORTBOU

Després de publicar el 2017 El despilfarro de las naciones (Clave Intelectual), l’economista i professor d’economia aplicada de la Universitat de Vigo i membre d’ATTAC publica ara Crítica del hipercapitalismo digital (Catarata, 2019), sobre el poder de controlar el món que tenen els gegants de la informàtica. En parla amb el poeta i periodista Daniel Salgado.

Quines són les característiques que singularitzen el que anomenes hipercapitalisme digital respecte a altres etapes del capitalisme?

John Bogle, fundador de The Vanguard Group, explica que en els seus inicis com a inversor el volum de comerç borsari era de dos milions d’accions al dia, però que avui, cinquanta anys després, el volum negociat ja és de 8.500 milions de títols al dia. Això significa 4.200 vegades més cada dia. Una acceleració que justificaria per si sola la paraula hipercapitalisme. Esclar que podríem pensar que són coses de les finances, no de la producció. A qui pensi així, li recomano que escrigui “Vanguard Group” en un cercador d’internet. Veurà que tenen participació en Coca-Cola, Time Warner, Ferrari, Apple, Bank of America, JP Morgan, Wells Fargo, Citigroup, Monsanto, Goldman Sachs, Exxon Mobil o Johnson & Johnson. Vanguard, i altres fons, tenen una grandària descomunal amb la qual controlen la direcció real d’empreses industrials, financeres i de serveis. Però és que, a més, com justifico en el meu llibre Crítica del hipercapitalismo digital, algunes de les empreses controlades de facto per aquests fons d’inversió (com ara Microsoft, Apple, Amazon, Alphabet o Facebook) són avui les empreses amb més valor borsari a escala mundial perquè controlen al seu torn la digitalització de les nostres societats: la gestió de dades, els mitjans de comunicació, la publicitat, l’enginyeria social, l’oci, la comercialització i molt aviat les finances personals. Mai tant havia estat a les mans de tan pocs i a tot arreu del món. Per això hipercapitalisme i per això digital.

¿Hi ha un salt qualitatiu entre el vell capitalisme postfordista i aquest hipercapitalisme?

Crec que sí perquè, com acabo de dir, no és només una qüestió d’escala. La ruptura està sent qualitativa, perquè avui, i més cada dia que passa, qui controla les dades massives a escala global té unes eines que li permeten dominar la resta d’agents socials i empreses. Ho saben molt bé els mitjans de comunicació amb Google i la seva gestió de la publicitat. Però també ho saben totes les empreses que volen arribar al consumidor si es mouen al marge d’Amazon o Alibaba. Per mitjà d’aquest entramat hiperdigital, els grans grups d’inversió estan dominant l’economia productiva, real, en gairebé tots els sectors. Van fer una feina de penetració impecable. Van regalar gairebé els aparells, també el programari, o les utilitats de cerca… El seu objectiu era acotar i tancar un mercat. Capturar l’usuari. Després van convertir en diners les dades de milions d’usuaris i es van convertir en intermediaris inevitables de tot el que es pugui imaginar: viatges, música, salut, compres… No conec millor exemple del salt qualitatiu pel qual em preguntes que el fet que avui existeixi ja un mercat multimilionari d’objectes virtuals (armes, roba, etcètera, que no existeixen com a coses reals) per a utilitzar en videojocs. Un mercat infinit en què tot és fum… menys els diners que mou.

En el llibre alerta que l’economia de mercat està mutant en una societat de mercat. Quines conseqüències té aquesta metamorfosi?

Que els diners ho ocuparan tot si ens deixem atrapar pels anarcocapitalistes de Silicon Valley. Per a ells l’estat s’hauria de reduir a la mínima expressió. Sanitat, educació, cures a la gent gran, seguretat, oci… tot podrà ser ofert online des de les seves terminals. Esclar que, quan hi ha els diners pel mig, altres valors (com els drets, l’equitat, la justícia, la cohesió, la redistribució) es converteixen en música celestial. No tinc res en contra que algunes coses es moguin per mercats i preus si aquests preus són competitius. Però aquests talibans del mercat ho volen tot i de manera monopolista (sigui Google o Microsoft-Apple). No volen límits al seu poder. En el llibre contraposo la idea d’una societat decent a la seva societat del mercat. En una societat decent hi hauria d’haver tres àrees: una per a mercats competitius, una altra gestionada per les administracions públiques fora de mercat, i una altra de pro comuna col·laborativa en la qual tampoc circulin els diners. És obvi que perquè aquestes tres àrees coexisteixin i convisquin cal tenir governs democràtics (europeu, estatal i local) que les defineixin i les ordenin.

La robotització i l’automatització redueixen les hores de treball, però això no es tradueix en una millora de les condicions laborals de la majoria. A què es deu aquesta paradoxa?

En el llibre analitzo amb detall aquest tema de l’ocupació i la riquesa. Per al cas d’Espanya, entre el 2010 i el 2016, amb dades de la comptabilitat nacional, sabem que produïm més riquesa, però ho fem amb la desaparició de tres llocs de treball per cada lloc de treball nou generat en la digitalització. Per al període 2008-2018, amb dades de l’Enquesta de Població Activa, el balanç és fins i tot pitjor: més riquesa, però desapareixen quatre ocupacions en activitats digitalitzades per cada lloc de treball generat. Tanmateix, això no tindria per què ser un problema social. Si hi ha més riquesa i menys treball necessari, l’única cosa que hauria de passar -i no passa-és que el treball directe aplicat deixi de ser el criteri de repartiment de les rendes i el benestar social. Si no fem aquesta mutació continuarà la destrucció de les classes mitjanes i una exclusió social creixent. Ho recull així una recent publicació d’un gens sospitós Fòrum Econòmic Mundial: Espanya és, amb Grècia, el país ric del món on ha empitjorat més en els últims cinc anys l’anomenat creixement inclusiu.

Més riquesa produïda que abans de la crisi amb menys ocupació i, al mateix temps, una ocupació de pitjor qualitat…

La digitalització global accelera el que ja era una galopant deslocalització geogràfica i una massiva externalització de les velles empreses fordistes. El nucli estable i salarial de l’ocupació és en cada empresa cada dia menor. Muta en realitzadors de tasques, socis, falsos autònoms, subcontractes… amb jornades laborals difuses, a temps parcial, no estable, tasques no remunerades, sense relació salarial. No t’acomiaden, et desactiven. Els grups d’inversió que manen a les empreses ho fan a curt termini, per revendre la seva inversió. Per a ells no té sentit un esforç a llarg termini en capital humà estable. Tampoc en recerca. Compren, acaparen i impedeixen que uns altres utilitzin: Google bloquejant Huawei.

També apunta que s’està fabricant un “subjecte neoliberal”. Quines són les seves característiques? Es pot desmuntar aquesta criatura?

Recomano la lectura de les pàgines 62 i 63 del llibre a qualsevol que disposi de cinc minuts i visiti una llibreria. Aquesta potser és la batalla en la qual ens estan guanyant més per golejada. Perquè es tracta que en tots els dominis de la vida personal (el físic, l’estètic, el de l’oci, les amistats, les parelles, els comportaments, les festes, etcètera), més enllà de l’àmbit laboral o de l’empresa, estiguem sempre determinats per la idea de l’èxit, la tria permanent, la rivalitat, el guany. Que així decidim amb qui ens casem, quines amistats són les adequades, quins esports hem de practicar… Sempre exercitar la competitivitat i un estereotip de cos saludable (de la nostra ment se n’encarreguen ells amb abundants escombraries audiovisuals). I, al contrari, quan a la pàgina 130 enumero aspectes que estan molt desatesos per aquest subjecte neoliberal en construcció: solidaritat, reciprocitat, empatia, cooperació, fraternitat, confiança, etcètera. Necessitarem un procés de desintoxicació del neoliberalisme prolongat i eficaç. Perquè portem des dels anys setanta remant en sentit contrari.

És possible canviar aquestes tendències?

No sóc tecnòfob, reconec i em felicito que moltes tasques i rutines es facin avui amb ajuda de les TIC, la robòtica, l’automatització o la IA. Però crec que les regnes estan en mans de massa tecnòfils, optimistes tecnològics, tecnopolites. D’aquells que només veuen el que poden millorar aquestes tecnologies però que són incapaços d’imaginar i considerar tot el que poden espatllar. Per a ells, el canvi climàtic, les guerres, el terrorisme, la desocupació, la pobresa, les migracions o la justícia social seran afers per als quals la intel·ligència artificial serà determinant. Jo penso que, ben al contrari, els problemes socials i ambientals de la humanitat no es resoldran gràcies a la tecnologia o la intel·ligència artificial. Els nostres lligams, les nostres limitacions, les nostres millores potencials, depenen sobretot de limitacions socials, no tecnològiques. És per això que necessitem més i millors institucions d’intel·ligència social col·lectiva (a la Unió Europea, l’ONU, l’OIT, el Tribunal Penal Internacional, etcètera) per embridar les orientacions i les opcions que els hipercapitalistes estan prenent amb un patrimoni científic i tecnològic que és de tota la humanitat, i no sols d’un 1% com a únics decisoris. Com es posa de manifest aquests dies amb el control gairebé absolut del 4G per Android-Google i el boicot a Huawei per dificultar la seva progressió en el 5G. Només així canviarem les tendències més que preocupants que detallo en el meu llibre. Unes tendències que els tecnòfils, senzillament, no volen veure.

A escala més local, ¿encara som lluny d’aquests escenaris o no?

A Galícia, on visc, i a tot Espanya som tan a prop d’això com a la resta del món ric. L’abducció per buscar tot el que és monetari a curt termini, per la lògica que cadascú es busca la vida, que pagant un preu es pot i s’ha de comprar de tot, és aclaparadora. En els béns privats i en els serveis públics. No em faig trampes al solitari. Aquesta lògica de l’hipercapitalisme digital, de l’automatització i de la financerització condiciona el nostre entorn productiu més pròxim: per exemple a Citroën o a Inditex-Zara. En el primer cas, perquè el negoci financer del grup fa passar a segon pla, i mínim, el marge industrial de la factoria, de manera que les cadenes robotitzades es forcen amb ritmes de treball que degraden la salut dels treballadors. En el segon cas, perquè des que va entrar en borsa (cosa que no va fer Ikea) els inversors penalitzen que no incrementin les vendes online tant com altres opcions d’inversió.

El llibre es tanca amb un capítol de propostes. ¿Percep a Europa forces socials que puguin assumir-les i obrir-los camí?

Agrupo les propostes d’aquest llarg capítol final en cinc blocs: reajustar l’àmbit local i el global, iniciar una fiscalitat internacional que avui no existeix, reforçar la fiscalitat estatal, redistribuir ocupacions i rendes i, finalment, equilibrar mercat, estat i pro-comú. En els programes electorals de les passades eleccions europees vaig observar que s’obren camí conceptes com sobirania tecnològica i digital, un impost sobre la facturació de les grans plataformes tecnològiques, la taxa Tobin a les transaccions financeres, la digitalització democràtica, la defensa de la ciutadania digital… tot serà poc. Amb tot, el més problemàtic és que davant les gegantines dificultats per armar una consciència social alternativa i global, les nostres societats apostin per una sortida xenòfoba (la culpa és dels altres) en què cadascú es busca la vida (els diners a la butxaca, estat zero). Llavors l’hipercapitalisme serà imparable. 

Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al número 39 de la revista La Maleta de Portbou, que surt a la venda el dia 20 de gener. Albino Prada és membre d’Ecobas i d’ATTAC. És autor de ‘Crítica del hipercapitalismo digital’ (Catarata, 2019). Daniel Salgado és poeta i periodista. El seu últim llibre es titula ‘Vaga general’ (Marisma, 2018).

El + vist

El + comentat