ÉS UNA TARDA CALOROSA D’ABRIL A BARCELONA i les dues dones passegen per un petit parc de l’Eixample envoltades de mares i nens que juguen després de l’escola. Svetlana Issàeva i Luz Marina Bernal provenen de països distants per geografia, cultura o religió, però el terrorisme d’estat que practiquen els seus governs ha fet que les seves biografies s’uneixin a la capital catalana. Aquí s’han conegut poc abans de la trobada i, malgrat que cap de les dues parla l’idioma de l’altra, estremeix comprovar l’íntima connexió que sorgeix entre elles a través de les mirades, dels gestos. “És reconfortant poder plorar juntes”, dirà després la Svetlana, fundadora de l’associació Mares del Daguestan. Totes dues comparteixen el mateix drama, haver perdut un fill jove, desaparegut i assassinat per les forces de seguretat. Les mateixes forces que “haurien de vetllar per la protecció de la seva població”, lamenta la Luz Marina, que arran de la seva traumàtica experiència va muntar Madres de Soacha, a la seva Colòmbia natal. Colòmbia i el Daguestan -una república russa a la vora del mar Caspi amb més de 30 identitats nacionals- presenten, doncs, un llarg historial de violència d’orígens també diversos i que conflueix en el terrorisme d’estat. “Sorprèn com els governs tenen les mateixes pràctiques militars, una violència sistèmica”, coincideixen.

SOTA SOSPITA

El drama de la Svetlana arrenca el 26 d’abril del 2007, quan desapareix el seu fill Issà, de 25 anys. El noi feia dies que avisava que agents arribats “de Moscou” el perseguien perquè volien saber on s’amagava un amic seu acusat de matar un policia. Al principi la mare li deia que eren “imaginacions”, perquè llavors pensava que si algú sospitava del seu fill el més lògic era que el cridessin a declarar. Al Daguestan, explica aquesta dona corpulenta, les coses no funcionen així. Ho va saber més tard i ho va viure en la seva pell quan va estar mesos i mesos buscant alguna informació sobre l’Issà. Visites a comissaria, a la fiscalia i a dipòsits de cadàvers del tot infructuoses. “Ens martiritzava la falta de respostes”, recorda, dolguda encara perquè li etzibaven que l’Issà “devia estar amb alguna dona, begut o drogat”.

A la Luz Marina ja no li sorprèn sentir les mateixes excuses que ella va haver de sentir. “La fiscalia retreia a les mares que reclamàvem els nostres fills perduts que volíem tenir-los sota la faldilla i que els havíem de deixar volar”, assenyala la colombiana, que, per raons òbvies, era una “mare superprotectora”. El Fair Leonardo tenia 26 anys quan el 8 de gener del 2008 va desaparèixer. El jove havia nascut setmesó amb una paràlisi cerebral a causa d’un atropellament en el cinquè mes d’embaràs que l’havia deixat amb una “mentalitat d’un nen de vuit anys”. Com la Svetlana, la Luz Marina va picar totes les portes, amb la sort que vuit mesos després va aconseguir trobar el seu fill. Mort.

“La Brigada 15 el va assassinar el 12 de gener, quatre dies després del segrest -explica la Luz Marina amb una gran enteresa-. Els militars el van comprar per 200.000 pesos [uns 80 euros]”. El seu fill va ser víctima d’un cercle viciós, corrupte i, el que és més greu, amb certa empara oficial. Una ordre ministerial reconeix “incentius, ascensos, permisos, medalles o cursos a l’estranger” per als militars que presentin “grans resultats de baixes en combat, que capturin milicians amb uniforme, granades o ràdios”, relata. En aquesta política de premis, els militars s’inventen guerrillers i recreen falses històries amb civils innocents. A la Luz Marina li van ensenyar una foto del Fair Leonardo mort, amb una arma al costat de la mà dreta, i el van acusar de ser el “cap d’una banda de narcotràfic”. Una posada en escena del tot inversemblant, rebat la mare, perquè el noi tenia una incapacitat que li deixava el costat dret gairebé sense mobilitat. “I era esquerrà”, puntualitza per tirar per terra la hipòtesi policial. La guerra colombiana té 25.000 desapareguts i 7,5 milions de persones desplaçades.

GUERRILLERS INVENTATS

Soacha, un municipi de l’àrea metropolitana de Bogotà, creix gràcies a l’arribada de camperols que fugen de la violència de l’exèrcit i de la pobresa que hi ha a les zones rurals. Els militars han trobat en aquest grup un objectiu fàcil per fabricar “insurgents” i recrear crims. Són els “falsos positius”, les execucions extrajudicials sistematitzades iniciades durant el mandat d’Álvaro Uribe i amb l’actual president, Juan Manuel Santos, de ministre de Defensa. Fins al 2010 hi ha hagut més de 5.700 casos i, segons els càlculs de la Luz Marina, en les dues legislatures de Santos ha continuat la pràctica, que ha sumat 300 víctimes, malgrat que des del 2012 el govern colombià i la guerrilla de les FARC negocien i estan a punt de firmar la pau definitiva que posi fi a cinc dècades de conflicte. “Malgrat que continuen matant, volem la pau i hem de dialogar”, afirma la Luz Marina, una de les primeres víctimes que va prendre la paraula en la taula de negociacions a l’Havana, amb Santos, candidat al premi Nobel de la pau del 2016. La Svetlana s’emociona quan sap que la seva companya podrà ser a Oslo. “És una dona amb molta força”, afirma en una de les poques vegades que deixa que se li il·lumini la cara.

“Jo tinc una tomba on puc anar a resar pel meu fill però em puc identificar amb la Svetlana perquè només em van tornar la meitat del cos i continuo buscant l’altra meitat. Sento que encara està desaparegut”. Aquesta és la diferència entre les dues mares: un cos retrobat.

A Colòmbia finalment es va fer un judici que va condemnar a presó els militars que van matar el Fair Leonardo, encara que la seva mare reclama que s’arribi fins a dalt de tot de l’escala dels galons dels que van “donar l’ordre”.

Al Daguestan “ningú” no ha donat cap explicació ni raons de la desaparició de l’Issà. Ni per ell ni per cap altre, detinguts per sotmetre’ls a brutals interrogatoris per obtenir una confessió, encara que sigui falsa. No hi ha hagut cap investigació ni judici pels segrestos de joves als quals els han perdut el rastre després d’una “operació especial”. La repressió en aquesta república es justifica dins de la lluita contra el terrorisme jihadista, contextualitza Marta Ter, de la Lliga pels Drets dels Pobles, l’ONG que ha organitzat la trobada de les dues activistes i autora del documental Vides inacabades, sobre la violència al Daguestan i Txetxènia. La Svetlana explica que darrere de la brutal repressió i violació dels drets més fonamentals hi ha el Kremlin de Vladímir Putin. Tot plegat executat per l’obedient president, Ramazan Abdulatipov. El cas de la Svetlana no és únic però no hi ha dades oficials de quants Issàs hi ha. “Qualsevol que tingui vinculació amb algun sospitós es converteix també en sospitós”, afirma aquesta mare coratge, que va arribar a plantar cara amb concentracions a l’estil de les Madres de Plaza de Mayo de l’Argentina i una vaga de fam. “El govern ens va enganyar quan ens va demanar que deixéssim la vaga perquè es constituiria una comissió”, es lamenta per haver caigut en el parany. Ni les amenaces ni la pressió contra la seva organització l’han fet aturar. “Em deien: «Svetlana, deixa de buscar, que tens dos fills més, que encara els tens, no els posis en perill»”, recorda. Amb tot, no ha deixat mai de buscar l’Issà i ara, finalment, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha acceptat la seva demanda. És l’última esperança per fer justícia i que l’estat rus respongui, apunta.

FOSSES COMUNES

Un dia la Svetlana va visitar la tomba de la seva mare al cementiri de la capital, Makhatxkalà, i sense adonar-se’n va començar a caminar fins a sortir dels límits del recinte. L’atzar va fer que topés amb un cementiri clandestí, en un terreny on pasturen les vaques i cada cop hi ha més fosses comunes. Li va sorprendre l’esquitxada de cartellets blancs amb les edats de les víctimes enterrades i la data de la sepultura. Més tard va saber que allà descarregaven els joves desapareguts en batudes irregulars i assassinats, molts, després d’haver patit tortures, com es constata de les restes. Allà va buscar l’Issà però no hi havia cap cartell que coincidís amb les seves dades.

Hi ha famílies que, en no trobar justícia, compren informació i paguen a policies o militars per saber on enterraran els fills desapareguts. “Els pares de 10 nois que els van matar i que no eren guerrillers van pagar per la informació d’on i quan es traslladarien els cadàvers”, recorda. El dia que els hi van dir, van esperar que un camió descarregués els cossos en una de les fosses i els enterressin per desenterrar-los i endur-se’ls per donar-los una sepultura digna segons els seus costums.

A Barcelona, la Svetlana i la Luz Marina diuen que han trobat el “suport i l’empatia” que no han tingut als seus països. S’agafen fort les mans i s’emocionen quan creuen les mirades. “Com a mares sento que vivim el mateix dolor i ens uneix l’amor pur”, sentencia la colombiana.