Diumenge 12/10/2014

Cara a cara entre Martí Sales i Yannick Garcia

A més d’escriptors, Yannick Garcia i Martí Sales són traductors d’autors com George Saunders i John Fante, respectivament. Els hem demanat que conversin sobre les dificultats i els reptes de la traducció literària

Coordina: BORJA DUÑÓ
4 min
Martí Sales Entrevista YaNnick Garcia Entrevista

Il·lustració: DANIDEMartí Sales entrevista Yannick Garcia

Després de Deu de desembre has traduït Pastoràlia [Edicions de 1984, 2014], també de George Saunders. Coneixies l’autor? L’havies llegit abans de traduir-lo?

El coneixia i, de fet, els en vaig parlar a l’editorial. Me’l van recomanar quan vivia als Estats Units i des de llavors l’he anat seguint. Quan vaig llegir la primera ressenya entusiasta al New York Times de Deu de desembre, vaig publicar un post i un tuit per si cap editor català s’hi apuntava i Edicions de 1984 va recollir-ne el guant.

¿Hi ha influència seva al teu llibre La nostra vida vertical [L’Altra Editorial, 2014. Premi Documenta 2013]? Què passa quan pots traduir un autor amb una certa seguida?

Hi ha un aprenentatge conscient d’una tècnica o un estil que t’interessa. Sense arribar al pastitx, valores si pots treure’n coses, fer-te’l teu. Però també n’hi ha d’inconscient, com al principi d’aprendre a ballar salsa, que practiques pel carrer. Si durant un temps toques les entranyes d’un autor, alguna cosa s’encomana. No crec que s’hagi de quedar de per vida necessàriament. Tu i jo hem tingut la sort amb George Saunders i John Fante de traduir-ne unes quantes obres seguides, per això la mimesi és més forta. Amb el temps, però, el pòsit és selectiu. Conscientment intento distingir entre les coses que admiro i les que copio. He publicat el recull de relats La nostra vida vertical entre dos Saunders ( Deu de desembre i Pastoràlia ) i, per tant, hi ha qui hi veu connexions. Molts dels relats, però, estan escrits abans del primer Saunders. Hi ha afinitat, com amb altres.

¿Fas servir un mètode diferent per traduir segons l’autor o n’hi ha algun d’estrany que tens sempre?

No encaro tothom igual. Hi ha autors que demanen calma mental i una disposició més pròxima al compromís matrimonial, moltes hores seguides per no perdre la veta i capbussar-t’hi fins al final, i d’altres que no, que es presten més fàcilment a les empentes i els rodolons. Poden ser igual d’exigents, però et deixen respirar. Truc, cap: miro de familiaritzar-me amb l’autor i saber com s’incardina l’obra, això sí.

Continues escrivint contes? Poesia?

Tinc dos projectes en marxa: un de poesia i un de narrativa. Com que ara estic de ressaca de la promoció del Documenta, encara em costa de posar-m’hi, però fa temps que hi treballo i vull trobar el moment. Molts encara creuen que els relats són un aperitiu i demanen “la novel·la”, però crec que avui el terme ja no té el sentit vuitcentista, ha adquirit el de “llibre d’entitat”: quantitativa (molts fulls) i d’ambició. La novel·la ara és això. I en aquest sentit sí que tinc ganes de barallar-m’hi.

Yannick Garcia entrevista Martí Sales

Ets músic, escriptor, i ara has traduït A l’oest de Roma [Edicions de 1984, 2014] de John Fante. Com vas començar a traduir?

El 2008 vaig estar en una residència d’escriptors del nord de l’estat de Nova York, i un dia, en una llibreria de vell, vaig ensopegar amb la primera edició de Fup, de Jim Dodge. Me’l vaig llegir, em va encantar i en tornar li vaig donar a la Maria Bohigas simplement perquè se’l llegís. Un parell de mesos després li vaig preguntar què li havia semblat. Em va dir que molt bé, que li havia passat al Josep Cots, de 1984, que n’havia comprat els drets, que el publicarien i que el traduiria jo. Li vaig dir que no havia traduït mai cap llibre i ella em va contestar que era igual, que ho faria molt bé, que m’hi posés. I així va començar tot. El Fante va ser cosa seva, quan van veure que jo podria traduir bé la seva veu narrativa i apa.

En la traducció, la formació, tot i ser necessària, no és garantia de res. Tu ets de l’antiga escola: ho he vist llegint traduccions teues i revisant-te’n una de John Fante. Per molt que no hagis passat per una facultat, tens unes intuïcions i un desvergonyiment que per a molts és un escull: sacralitzen l’autor i ho fan amb les mans lligades.

Jo els sacralitzo fins al moll de l’os, és a dir, vull arribar a transmetre la seva veu amb el màxim rigor possible, i sovint això passa per no utilitzar aquelles mateixes paraules. No has de tenir por d’embrutar-te les mans quan tradueixes. També estàs escorxant: hi ha sang, has de ficar els braços fins a dins i tocar les vísceres i que t’agafi una mica el color i la fortor de tot plegat. Tu t’hi has hagut de ficar de cap, en Saunders, per aconseguir traslladar amb tanta precisió i naturalitat la multiplicitat de veus i registres que ell tan alegrement practica.

¿Fins a quin punt t’afavoreix la creació o te la complica, el fet de canviar tant d’ofici com ho fas tu?

M’és molt natural, no em representa cap violència fer aquests salts, la curiositat m’hi empeny i el que aprenc suma. Sempre m’esperonen les ganes de fer una cosa nova, que no domini. Un cop travada una forma -no ho sé, per exemple, els texticles [sic] dels Dies feliços a la presó - em ve de gust tirar per un altre camí.

És a dir, has escrit narrativa, poesia, assaig, música i ara fas traducció. Com es comuniquen entre elles?

Per mi la creació, si és repetició, no té interès. Fa anys em vaig encaparrar molt a fer una novel·la. M’hi vaig encallar i de la pressió en va sortir una llarguíssima tirallonga d’octosíl·labs. Aquesta tardor publicaré un llibre de narrativa [ Principi d’incertesa, Males Herbes] que tampoc és una novel·la. Els gèneres mai han de ser una gàbia.

stats