D’uns anys ençà agafo sovint l’autobús, sempre la mateixa línia. Observant el que hi passa, davant dels meus ulls s’escenifica una petita societat amb els seus costums, les seves normes no escrites i els seus conflictes. Per començar, aquest és un transport urbà en què el conductor sembla un passatger més. Així que entren la gent el saluda, i amb el temps us acabeu coneixent. En els meus trajectes matinals en tinc uns quants d’identificats, cadascun amb el seu propi caràcter. N’hi ha de taciturns, amb la vista fixa en la calçada. N’hi ha que somriuen amb timidesa a cada viatger. Avui m’ha tocat el meu preferit, un conductor extravertit que no dubta mai a parlar amb els seus passatgers. Crida l’atenció als turistes joves quan s’asseuen als seients reservats per a la gent gran o amb discapacitat. Fa fora els carteristes habituals, i si hi ha algú que s’ha colat no torna a arrencar i l’hi recrimina en veu alta. La seva conducció és igual de pedagògica: xerra amb motoristes, automobilistes i repartidors quan s’aturen tots als semàfor. I no deixa pujar a ningú un cop passada la parada, malgrat les gesticulacions i, ocasionalment, els renecs d’aquells que veuen marxar l’autobús després d’haver-hi arribat corrents i esbufegant. A vegades fins i tot explica els motius a l’emprenyat usuari, sense obrir la porta. Molts dels passatgers ja el coneixen pel nom; es podria dir que hi ha una relació de veïnatge entre ells.

Els meus viatges en autobús no sempre tenen el mateix horari. Quan l’agafo a primera hora del matí, el que veig principalment són treballadors que van a la feina, nens d’una escola que torno a veure al migdia de tornada. I personal de l’aeroport, hostesses de vol i personal aeri a qui m’imagino volant, unes hores més tard, a qualsevol ciutat exòtica del món. A mig matí comença el torn dels jubilats i les mares amb cotxets. Aquests dos col·lectius són els més fidels a les seves hores, i sovint són els protagonistes de tota mena d’incidents i comentaris. Els viatgers de la tercera edat són de llarg els més sociables. Aviat es posen a parlar de qualsevol cosa, fins i tot de política! Es mostren molt sensibles a la usurpació dels llocs que tenen reservats, i no es mosseguen la llengua. Es podria dir que són els que més frueixen dels trajectes, circulacions plàcides amb moltes parades i uns finestrals oberts al carrer per distreure’s fent el tafaner. L’altra comunitat amb llocs de preferència són les persones amb cadira de rodes i les mares amb cotxet. A mig matí és habitual veure aglomeracions de criatures en els seus petits vehicles, ocupant les zones habilitades i els passadissos. Embussos de cotxets en hora punta, que obliguen a fer autèntics càlculs d’enginyeria per encabir tanta progènie. La natalitat no sembla pas que passi un mal moment a casa nostra, si hem de fer cas de la quantitat de mares amb nadons que surten a comprar o a passejar a aquelles hores del dia.

Com una tonada, a migdia reapareixen els nens que tornen de l’escola i els turistes que acaben d’arribar de l’aeroport. Tots dos col·lectius són incapaços d’entendre que haurien de deixar la motxilla a terra en comptes d’anar donant cops a la resta de passatgers. Una mica menys complicada és la vida del turista estàndard i la seva maleta de rodes, transformat en fauna autòctona a la Barcelona actual. Tot i que els reis d’aquesta especialitat són algunes famílies xineses que, de bon matí, accedeixen a l’autobús amb grans embalums de paquets i de llaunes per estalviar-se la furgoneta. A quarts de quatre, quan torno a casa, és hora d’avis i d’àvies, empolainats cap al club de jubilats. La tarda està a punt de començar i jo em retiro.