KNOCKOUT

Mentides pietoses

"Les mentides piatoses són aquelles que no tenen conseqüències"

A questa setmana dimitia una de les principals assessores de Donald Trump, la seva cap de comunicació, Hope Hicks. Davant del Comitè d’Intel·ligència de la Cambra de Representants dels EUA, Hicks ha admès haver dit mentides pietoses per afavorir el president dels Estats Units. En anglès, de les mentides pietoses se’n diuen white lies. El títol dona per a una novel·la o una sèrie de televisió: White lies at the White House. Hicks ha fet servir el concepte per relativitzar la gravetat de les seves accions. Ella ha negat haver mentit sobre la investigació que hi ha oberta per estudiar la possible coordinació de l’equip de campanya de Trump amb el Kremlin, que és el que seria greu, donant a entendre que les petites mentides pietoses pertanyen al regne de la compassió i la bondat en comptes de caure en la baixesa de l’engany interessat.

Tots en diem, de mentides pietoses. En el sentit més estricte podem entendre que són aquelles que no tenen conseqüències, que no perjudiquen la persona enganyada, que li evitaran un tràngol inútil. Serveixen per moderar l’impacte de la dura realitat. Minimitzen el dolor, la vergonya o el conflicte. Són, suposadament, en benefici d’altri i mai per maldat.

Dins de les mentides pietoses, n’hi ha de diversos graus. Per una banda la mentida pietosa directa, aquella que evita fer mal a l’altre a partir d’afirmar-li allò totalment oposat. “Estàs extraordinari amb aquesta camisa”, quan en realitat penses que és horrorosa. Després hi ha les veritats suavitzades, aquelles en què ens esforcem a crear una resposta una mica més elaborada: “Està bé, però potser aquella altra camisa t’afavoreix més”. També hi ha les omissions calculades, que consisteixen en un “Ahmmsí” dit de passada, com si no t’hi fixessis gaire, o directament canviar de tema.

La funció principal és minimitzar l’angoixa i les molèsties, però les mentides pietoses tenen altres finalitats. Una, per exemple, és l’ajuda positiva: “Això que t’ha donat el metge t’anirà bé”. Potser no en tenim ni idea o fins i tot desconfiem d’aquell remei, o ves a saber, creiem que allò no té solució. Però prioritzem el que aquella persona necessita escoltar. En la mentida pietosa hi intervé també l’element de les normes socials de comportament: no discutir. Mantenir una relació cordial amb tothom obliga a tenir una actitud complaent i, per tant, a mentir quan convingui per assegurar aquest rol políticament correcte. Aquesta actitud té molt a veure amb una altra de les finalitats de les mentides pietoses: afavorir el nostre entorn social. Quan volem establir un vincle amb algú, es pot caure en aquesta estratègia per fomentar la confiança. Un altre motiu és la procrastinació. Prioritzes el benefici a curt termini de la petita ensarronada que no pas els beneficis de la veritat a llarg termini. I, finalment, un de molt important: l’autocreació. És a dir, la mentida pietosa ens ajuda a mantenir el concepte que volem tenir de nosaltres mateixos.

Sigui quina sigui la finalitat, hi ha un interès al darrere: el de l’autoprotecció. En tota mentida pietosa sempre hi ha un benefici per al mentider. Tota mentida té, en realitat, dues mentides intrínseques. La que dius a l’altre i la que íntimament et dius a tu mateix per justificar-te. Només cadascú sap l’abast i freqüència de les seves mentides pietoses. Si l’ús d’aquest recurs és habitual i repetit, això no ens fa ni més generosos ni més sociables. L’abús de la mentida pietosa ens converteix en autèntics farsants hipòcrites. 

Etiquetes

Més continguts de