Publicitat
Publicitat

Anna Bofill: “Menys WhatsApp i més utopies”

Entrevista a l'arquitecta, compositora, autora de diverses recerques sobre gènere i estudiosa de la teoria de la probabilitat amb el matemàtic Eduard Bonet 

La veu cavernosa d’Anna Bofill (Barcelona, 1944) ens contesta des de l’altra banda del fil telefònic És un matí ennuvolat d’inicis de setembre i ella és a Cadaqués. De fons, un gos borda amb insistència. “A casa meva estan fent obres i he hagut de quedar-me uns dies més a la Costa Brava, espero que vagi bé parlar per telèfon”, es disculpa.

La residència en reformes de què parla l’Anna és el Walden 7, el revolucionari conjunt habitacional de Sant Just Desvern que ella mateixa va conceptualitzar als anys 70 des del Taller de Arquitectura del seu germà Ricard Bofill. “Visc al Walden des de fa més de 30 anys i no me’n canso. És com habitar dins d’una escultura”.

En la seva faceta d’arquitecta, Anna Bofill ha desenvolupat una reeixida carrera plasmada, entre d’altres, en projectes tan pròxims al ciutadà com l’estació de tren de Plaça Catalunya a Barcelona. A més, l’Anna és compositora musical de renom. Des que va presentar Esclat (1971), una obra per a conjunt instrumental estrenada en l’11è Festival de Música de Barcelona, el seu prestigi internacional no ha deixat d’augmentar.

Una dada que ho corrobora: el seu nom apareix al Grove, el diccionari musical més important del món. Més interessos? Sí, molts. Tots. Anna Bofill ha abordat investigacions de gènere, ha estudiat teoria de la probabilitat amb el matemàtic Eduard Bonet i encara ha tingut temps per escriure algun llibre.

Comencem la conversa parlant dels paral·lelismes que podríem trobar entre la seva set de coneixements i la de Ramon Llull i la conversa, com el riu d’Heràclit que ella tant admira, flueix per canals imprevistos: des dels acords infantils d’un petit violinista que ja no hi és fins a la necessitat de tornar a somiar en impossibles.

“Sí, tal com dius, jo he tocat moltes branques: arquitectura, música, matemàtiques, literatura... Però és que crec fermament en la interrelació dels sabers. En aquest sentit, aprecio el pensament en xarxa de Ramon Llull. Avui tenim una visió massa encaixonada del coneixement”.

¿Llavors hauríem de superar la clàssica divisió de ser “de lletres” o “de ciències”?

Absolutament. Els grecs fomentaven un tipus d’educació que relacionava totes les branques del coneixement. En l’època medieval, a la qual pertany Llull, també existia aquesta visió holística. Tu eres artista però també podies ser molt bo en matemàtiques i anatomia, per exemple, i tots els sabers confluïen. Això també passava al Renaixement. Fixa’t en Leonardo da Vinci: ¿quantes coses era? Científic, inventor. Però també arquitecte i urbanista, i filòsof i poeta i músic… Després les coses van canviar i ara vivim en l’era d’especialitzar-nos. Sabem molt d’una disciplina específica, concreta, però tenim un absolut desconeixement de la resta perquè la societat i l’economia ens empenyen a ser tècnics. I això acaba resultant nociu i limitador.

A vostè mai ningú la podrà acusar de tenir coneixements en una única matèria.

No, perquè sóc molt inquieta. Sempre he volgut aprendre i connectar els coneixements de diferents branques. Però l’objectiu de tot el que he fet i après ha sigut un de sol: resultar útil a la societat, posar el meu granet de sorra perquè el món sigui més just. Mira, jo sempre he sigut molt utòpica. Des de ben jove. Crec que el món avança gràcies a les utopies. Si vols que et donin una mà, has de reclamar un braç. Perquè si reclames només una mà, t’acabaran donant una ungla i et quedaràs amb dos pams de nas, oi? La societat funciona així. Hem de tenir la mirada molt i molt llarga. Com a país, hem pecat de tenir una mirada curta, i no hem apostat per la ciència i l’art del futur a diferència del que han fet els països que ara manen al món. Ara en recollim les conseqüències.

La seva joventut va estar, doncs, marcada per la utopia. Però també pel seu amor a la música.

Sí, els primers records musicals que tinc són del meu germà més gran [l’Anna es refereix al primer dels fills de la família Bofill, que va morir quan tenia 15 anys], tocant el violí al rebedor de casa nostra. L’escoltava embadalida. Ja des de llavors m’adonava de quan afinava una nota i quan no… Jo tenia un talent natural, el que els músics anomenem oïda absoluta. Quan vaig créixer vaig voler estudiar música a Itàlia perquè en l’Espanya del franquisme els conservatoris eren catastròfics, més que formar-te, et deformaven. Però la mare en aquells anys acabava de perdre un fill i l’altre, el Ricard, se n’havia anat a estudiar a Suïssa. Jo era la nena petita i en aquella societat el que s’esperava de mi era que em quedés a prop fent companyia als pares.

Llavors és quan decideix estudiar arquitectura.

Sí, perquè l’arquitectura i la música tenen molt a veure, estan connectadíssimes. En arquitectura, distribueixes volums en un espai. I en música, distribueixes sons en el temps. Són tasques que s’assemblen molt i que poden seguir patrons iguals: tu pots col·locar els volums en l’espai seguint les mateixes estructures que has utilitzat per ubicar els sons en el temps. Fixa’t que, fins i tot en el llenguatge, molts cops utilitzem adjectius musicals per qualificar arquitectures -per exemple, diem que un edifici és harmònic - i adjectius arquitectònics, per qualificar músiques -així, una música pot ser ben proporcionada.

Veient les connexions que diu que hi ha entre arquitectura i música, se m’acut proposar-li un joc. Si la ciutat de Barcelona fos una música, quina seria?

Mmm. Seria una música diferent segons el barri. Per exemple, l’Eixample de Cerdà és un veïnat excel·lent, amb una dimensió humana que convida a viure-hi, caminar-hi, parlar amb la gent. Seria una melodia contemporània que proposa moltes coses. En canvi a Nou Barris i alguns barris de la perifèria no hi ha hagut una estratègia urbanística que afavoreixi els que hi viuen, que els faci habitables. Han crescut sense ordre ni concert, sense tenir en compte les necessitats ciutadanes. Serien músiques del caos.

Això de tenir més en compte els ciutadans a l’hora de dissenyar arquitectures i urbanismes em recorda els seus inicis com a arquitecta. Concretament, els temps en què treballava amb el poeta José Agustín Goytisolo al Taller de Arquitectura.

Sí, va ser durant la segona meitat dels anys 60. Com a bon poeta, Goytisolo tenia una sensibilitat molt especial. Fèiem que sortís al carrer i escoltés el batec del barri i després ens expliqués de què parlava la gent, de què es queixaven, amb què no es trobaven a gust, què els preocupava. Teníem en compte tota aquesta informació a l’hora de projectar.

¿Creu que a les ciutats d’ara necessitaríem recuperar aquests poetes que recorrien els carrers collint els sentiments dels barris? ¿Les autoritats obliden sovint les necessitats dels ciutadans?

Absolutament. A Barcelona, les autoritats s’han equivocat apostant sense cap mena de planificació pel turisme i anteposant les necessitats de les agències de viatges i els empresaris a les dels ciutadans. En aquest sentit, crec que la frenada al turisme que està posant en pràctica el govern de Colau és positiva. Barcelona necessita ara reinventar-se com va fer Manhattan fa unes dècades. Als 70, l’illa era un lloc perillós, hostil. Però va haver-hi una voluntat decidida, sorgida del diàleg entre autoritats i veïns, per retornar Manhattan a la seva gent. Avui és una illa verda, agradable, amb espais comuns. Les àrees aeroportuàries, abans fosques i perilloses, ara són parcs on van els pares amb nens i gossos a passejar.

Després de l’experiència com a integrant del Taller de Arquitectura fundat pel seu germà, l’any 1980 va decidir independitzar-se i muntar el seu propi estudi. Va ser difícil?

Sí. Jo sentia que al Taller de Arquitectura ja havia tocat sostre. Era una època en què s’havia acabat la fase d’experimentació i recerca i les tasques estaven enfocades a l’arquitectura de consum, que m’interessava menys. A més, jo volia disposar de més temps per a la música. El 1970 havia presentat Esclat, la meva primera composició, i el 1974 Carles Santos havia estrenat el meu Poema per a pianoforte, que, des de llavors, va incloure al seu repertori de piano contemporani. Ja havia iniciat un camí com a compositora i pensava que tenir el meu propi estudi d’arquitectura em deixaria més temps per dedicar-m’hi. En part m’equivocava perquè els primers anys al capdavant del meu estudi van ser duríssims.

Per què?

La gent em tractava com la marca blanca de Ricard Bofill. Els constructors volien que acceptés projectes i els conferís el segell Bofill però a preus irrisoris. Van ser temps en què el cognom em va perjudicar. Als ulls dels clients, jo era la solució per als que volien tenir una casa Bofill a preus molt més barats que Bofill. Sovint acabava perdent jo diners.

¿Lamenta que, malgrat els seus mèrits, la seva carrera hagi quedat eclipsada als ulls del gran públic per la del seu germà?

Ni de bon tros. Jo mai he volgut ser una arquitecta estrella. Per ser-ho, has d’estar fet d’una pasta especial, anar a festes i actes públics, moure’t pels cercles adequats… Estar en permanent recerca de grans obres. Aquest estil de vida no m’interessa, no fa per mi. Per viure així, has de tenir un cert esperit d’empresari i jo sempre m’he sentit més artista.

Un altre aspecte indispensable de la seva carrera són els estudis de gènere. Vostè ha analitzat l’arquitectura des de la perspectiva de la dona i és una autoritat mundial en el tema. A quines conclusions ha arribat?

Doncs que les ciutats i les cases són sexistes i jerarquitzades. S’han dissenyat per satisfer les necessitats dels homes, ignorant les de dones, nens i avis. Per exemple, en la distribució tradicional d’una casa, la cuina sempre se sol col·locar en el pitjor lloc, allunyada del menjador i amb un artefacte destinat a evitar que les olors dels guisats envaeixin la resta d’estances. No fos cas que tu, des del sofà, puguis olorar aquesta quotidianitat, la del menjar agafant gust a l’olla. Ara, amb les cuines incorporades als menjadors, una idea que hem copiat dels ianquis, afortunadament hem començat a superar aquesta divisió. Però costa molt desfer-nos-en del tot.

¿Algun exemple d’urbanisme que no hagi tingut en compte aquests criteris de gènere?

Les ciutats dormitori. Segueixen la lògica masclista i desfasada de resultar còmodes per als homes que tornaven a dormir després d’un dia a la feina. I totalment incòmodes i hostils per a les mestresses de casa que les habitaven tot el dia. Jo la perspectiva de gènere l’he tingut molt en compte a l’hora de planificar les meves obres. Per exemple, el metro de Plaça Catalunya de Barcelona. Per a mi era important que tingués una bona il·luminació, que fos diàfan, que no oferís racons amagats... Aquests espais subterranis sovint solen inspirar por i jo volia que les dones que caminessin per aquesta estació es poguessin sentir segures a tota hora.

Per acabar, m’agradaria tornar a Ramon Llull, personatge a partir del qual hem encetat la conversa. Què creu que ell, que va preconitzar el pensament en xarxa, opinaria de la societat actual i de l’impacte d’internet?

Uf, crec que s’horroritzaria. Les noves tecnologies no estan fomentant el tipus de diàleg en xarxa que necessita la societat per créixer. Són armes de doble tall. D’una banda, ben utilitzades, resulten fantàstiques perquè et permeten això que tan bé feia Llull: ampliar i interconnectar coneixements. Però, de l’altra, molts cops preconitzen que els joves creixin en l’estupidesa més supina i que malbaratin la vida en xats i mems. Les grans ments prohibeixen als seus fills utilitzar el mòbil fins a edats avançades i els eduquen de manera clàssica. Per alguna cosa deu ser, no creus?

¿Potser a Llull li agradaria més l’escena artística actual?

Tampoc ho crec. L’art s’ha convertit en una via de divertiment. En un voler el ha, ha, ha permanent. I no. L’art, com deia Brossa, ha de ser una eina de canvi, de lluita, i no només entreteniment.

No la veig gaire optimista.

I ara, jo sóc optimista de mena. Però això no m’impedeix veure els problemes que hi ha. Mira, per a mi, la cobdícia de la gent és el pitjor defecte de la societat actual. Vivim en la cultura del voler tenir quan hauríem de viure en la del voler ser. Però sóc positiva. La situació és reversible si recuperem el diàleg -però un diàleg real, no pas el soroll del WhatsApp- i si, com he dit abans, tornem a ser utòpics. A voler més. A somiar. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT